diumenge, 29 de maig de 2022

CENT TRENTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TENIM MEMÒRIA!



La memòria té una importància cabdal, tant a la vida personal com a la història d’una societat. Què som sense memòria, un conjunt de fets aïllats sense context susceptibles d’interpretar-se com vulgui el poder de torn i la seva propaganda. El nostre antídot contra l’espoli al qual estem sotmesos és la nostra memòria feta de milers de memòries plenes de veritat. Aquesta és la nostra força per combatre les mentides oficials de la dictadura, la transició i la paupèrrima democràcia que patim. Aquell franquisme sociològic d’ahir, que ha esdevingut l’expansió del feixisme d’avui, no es pot erradicar sense una memòria disposada a plantar cara.

Una de les malalties més terribles que existeix és l’alzheimer perquè et roba el que has estat i, per tant, el que ets. Tothom ho té molt clar, és una tragèdia per als malalts i el seu entorn. Però, en canvi, quan és la societat, els estats i els seus poders fàctics els que pateixen la malaltia de l’oblit, de forma inconscient o conscient, pocs veuen que sigui una catàstrofe per a la salut democràtica. Llavors venen amb allò que no s’ha de recordar tant, que el que importa és el present, que no es pot viure en el passat i que demà serà un altra dia i és l’únic que importa. A qui sosté que el demà sense memòria pot esdevenir un dia trist per a oblidar és titllat de venjatiu i rancuniós, no de savi amb seny. 

Com podem aprendre res sense la memòria, com podem garantir els drets humans, la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició dels fets que els van vulnerar, si no recordem els crims de lesa humanitat, com es van produir i qui els va cometre. I si tornem a la manca de memòria com a una malaltia que et destrueix com a persona, podreu dir que no és possible la comparació que establim perquè l’alzheimer et roba el present, fins i tot el record d’allò que has fet un minut abans, i t’acaba matant. Justament és això el que t’està robant la manca de la memòria, la interpretació correcta del present sense un passat que t’ho expliqui i això ens pot acabar matant a totes i tots.

La memòria és una eina multiús que tots hem de portar a la butxaca per poder treure en qualsevol moment d’amnèsia crítica. És una eina afilada per a extirpar quirúrgicament el feixisme, l’oblit, la manipulació, la mentida i la ignorància del cervell col·lectiu i poder garantir la supervivència dels nostres drets i llibertats. Una eina desplegable d’educació per al lliure pensament, de difusió dels valors democràtics i dels drets humans, d’autodefensa i lluita per a un futur de justícia social, d’antifeixisme. Una eina de veritat, de justícia i de reparació per a les víctimes del feixisme espanyol, les d’ahir i les d’avui, les que en són conscients i les que no, aquelles que caminen sense la crossa de la memòria i ensopeguen amb la mateixa pedra ad infinitum. 

La causa efecte és la memòria. Què és un fet sense una causa?, una notícia que tergiversa la nostra percepció de la realitat, que ens manipula i ens posa al servei dels interessos d’aquells que no tenen mai en compte els nostres.

La memòria és la terra on els sanguinaris colpistes van voler amagar els defensors dels valors d’una república assassinada. Uns colpistes que van implantar per la força del nacionalcatolicisme una història de gestes i mentides. Glòria vàcua de vencedor sense raó. Una terra on havien de germinar totes les llavors de memòria d’opressió i repressió secular que portaven a les seves butxaques. Una terra plena de flors vermelles com la sang dels antifeixistes que les van donar vida. Flors libades per milers de papallones multicolors, que pol·linitzen altres flors sense memòria. Un espectacle de pàries de la terra alçats orgullosos i moguts pel vent de llibertat que provoca l’aleteig de l’efecte papallona, el vent que ens deslliurarà de les seves mentides.

 


Maig és el mes que la classe treballadora, la immensa majoria de la humanitat. El Primer de Maig s’hauria de celebrar la lluita de totes aquelles persones amb valors i valentes, que ho van arriscar tot perquè no tenien res més que les seves mans i la seva dignitat. Van plantar cara als explotadors i van conquerir drets amb suor, sang i llàgrimes. Hem de celebrar la seva lluita lluitant pel que ens resta de les seves conquestes, per conquerir tot allò que ens han robat i per tot allò que encara ens deuen. Això també és memòria històrica activa. Hem de ser conscients, com diu Brossa, del poder que tenim si estem disposats a exercir-lo.


Vaga de tramvies març de 1951

12 de març de 1951, a les 11 del matí

La intentona logró un éxito inicial... 

De la premsa 

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè

i reflexionen sobre el comerç.

L’Estat és una gran paraula.

La manifestació bolca

i crema un tramvia.

Reparteixen impresos

i proclames per Barcelona.

Baixa

una manifestació que clama sense parar.

Els comerços tanquen. Sí,

a baix els feixistes!

La policia és apedregada.

Llancen per les finestres del Govern Civil draps impregnats

de benzina.

Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.

Han cessat les explosions.

A la dreta, l’impacte d’una bomba.

La gent no s’adona del poder que té:

amb una vaga general d’una setmana

n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,

paralitzar l’Estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.


Joan Brossa




Aquest mes de maig es commemora l’alliberació del camp de Mauthausen i els seus camps satèl·lits. Però realment Mauthausen va ser alliberat pels americans? És cabdal la importància de la veritat i de mantenir la memòria vigilant per a evitar que es tergiversi la història, per a no permetre que es reescrigui en funció dels interessos de torn. El feixisme i aquells qui hi combreguen no poden ser blanquejats si no volem convertir-nos en esclaves i esclaus. Per a conèixer la veritat amagada sobre Mauthausen llegirem aquest article de la Nines Maestro.

L'alliberament

El 5 de maig de 1945, poc abans de les dues de la tarda dos vehicles blindats i un jeep de l'exèrcit nord-americà van entrar en el camp. Els guàrdies van fugir abandonant totes les seves armes.

La gran pancarta preparada pels republicans espanyols es va col·locar i es va fer la famosa foto. “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”.

Quan el Comitè Internacional del camp es va dirigir als nord-americans per a conèixer les seves intencions i explicar-los la situació, l'oficial al comandament els va explicar que aquella era una patrulla d'exploradors que s'havia extraviat i que, en realitat les tropes nord-americanes estaven a 40 quilòmetres d'allí. Quan el Comitè Internacional els va informar que els SS eren a prop «els nord-americans van marxar sense entrar a l'interior del recinte, prometent-nos un retorn ràpid amb mitjans bèl·lics suficients per a defensar-nos. Així que quedàvem sols per a fer front al que sorgís…»

«En el camp la confusió era total. Alguns presoners havien assaltat l'armeria i altres desvalisaven els magatzems de les SS on estaven emmagatzemats els pocs queviures que quedaven. Afortunadament teníem una organització a punt i un aparell militar disciplinat. Els membres del AMI havien romàs en els seus llocs, esperant rebre ordres del nostre Estat Major. Els caps militars van ser convocats per a rebre ordres i en pocs minuts totes les disposicions necessàries van ser preses i executades». L'ordre intern va ser restablert i on abans estaven els SS donant ordres d'extermini ara estava l'Estat Major Internacional.

La lluita no havia acabat. Combatents espanyols i soviètics del Mauthausen es van enfrontar als SS replegats des de Txecoslovàquia fent-los fugir després de durs combats. Les tropes dels caps del Camp, Ziereis i Bachmayer estaven a l'altre costat del Danubi i es preparaven per a atacar el Camp. Per a evitar-lo calia prendre'ls la davantera i evitar que travessessin el riu per l'únic pont intacte, el del ferrocarril. Els combats dirigits per l’Estat Major de Mauthausen, en els quals van participar sobretot soviètics, espanyols i txecs, van impedir que els primers tancs alemanys Tigers passessin pel pont.

El 6 de maig, els SS van fer diversos intents de travessar el Danubi que van fracassar a pesar que tenien tancs, canons i metralladores. La resistència del Camp només tenia metralladores i Panzerfaust (tubs antitancs) robats a l'enemic que usaven per primera vegada. 

L'atac dels soviètics de la plana de Ens va obligar les SS a traslladar allí part dels seus efectius i la pressió sobre la resistència es va reduir, però la lluita continuava. «Allò era una Torre de Babel, on havíem de traduir totes les ordres donades (…) Per tots els costats les ordres de rendir-se havien estat donades a les tropes alemanyes i Berlín ja havia caigut en mans de l'exèrcit soviètic. Amb tot, per a nosaltres la lluita continuava… Era el nostre destí. Havíem estat els primers a combatre contra les hordes hitlerianes i estava escrit que seríem els últims a deixar anar les armes». Per fi, una columna de tancs americans va fer la seva aparició i la batalla va acabar.

Un llarg periple els esperava als republicans espanyols fins a arribar a ser acollits per França, però això ja és una altra història.

Res té a veure aquest relat amb la història oficial. És no obstant això, una epopeia dirigida per comunistes espanyols, realitzada pels qui van decidir resistir i organitzar-se contra la desesperació i la mort. És la constatació històrica de la continuïtat de la lluita empresa en la guerra espanyola i que es va prolongar en sòl europeu contra l'Alemanya nazi; de l'ús de l'experiència organitzativa i del combat internacionalista. Del convenciment que la derrota de l'enemic més poderós, és possible sempre que existeixi la voluntat indestructible -com ells deien- de resistir, i de la capacitat de l'organització per a vèncer.

Probablement és per això, per la qual cosa el relat oficial té tant interès a ocultar gestes com aquesta. Ens volen derrotats, impotents i ignorants. A nosaltres i a nosaltres ens correspon restablir el fil vermell de la continuïtat històrica de la lluita, no sols per a rendir-los el merescut homenatge, sinó per a saber d'on venim i qui som.

Testimonis de Tomás Martín, Mariano Constante i Miguel Malle.

Llegir article complet.


Dibuix Joaquim Amat-Piniella

Un dels republicans catalans que va conèixer el terror nazi i que va patir les tortures dels seus camps d’extermini va ser Joaquim Amat-Piniella. En el seu honor i en el de milers d’antifeixistes, dels supervivents i també de tothom que va ser assassinat i desaparegut als forns crematoris, llegirem aquest poema d’Amat-Piniella: Les llunyanies. Poemes d’Exili (1940-1946).

Tot és fred a l'entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l'alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l'eco de l'afusellada...
El matí serà llarg perquè el sol s'amaga
i el fred fixa l'angoixa de la imobilitat.
La sentor del crim s'eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l'aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l'ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l'espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien...


Joan de Diego

Volem recordar al supervivent i oncle del nostre company Enric Urraca, Joan de Diego, i tota la seva inabastable humanitat, malgrat haver viscut els pitjors dels horrors. Honor i glòria pels antifeixistes de Mauthausen i de tots els camps d'extermini nazis.


Alliberament de París


La difusió de la memòria no ha de ser només una bona lliçó d’història a un llibre o a la premsa, ha de ser un relat que ens ha d’empènyer a la reflexió sobre la manipulació que patim i que ens ajudi a avançar a estadis més democràtics. Un relat de veritat que ens posi en context el moment actual. Si no sabem d’on venim difícilment anirem a cap més lloc que aquell al que ens porti el titellaire dels soterranis de l’estat. No podem ser ovelletes sacrificades a l’escorxador de la mentida i la tergiversació per a continuar engreixant al llop feixista. El feixisme s’alimenta de la ignorància històrica i política de les víctimes dels seus missatges televisats i normalitzats, embolcallats d’un patriotisme cínic solució a qualsevol problema. Cada dia són més els adeptes d’una secta destructora que mai defensarà ni la llibertat, ni el benestar del poble. Una secta que creix sense aturador gràcies als altaveus al servei del poder. I mentre que l’alliberament d’Europa del nazisme ha quedat com el Dia d’Europa, dia de la pau i la unitat europea, ens insten a oblidar que va ser possible perquè milions d’antifeixistes van regar Europa amb la seva sang. Milions d’antifeixistes que avui contemplarien amb llàgrimes als ulls com caminem cap a un precipici, que ells van emmurallar perquè cap més persona caiés al seu abisme assassí. 
  
Dediquem la lletra d’aquesta versió del Cant dels partisans de Marina Rosell a totes les partisanes i partisans, a totes les antifeixistes que van lluitar, que lluiten i que lluitaran pels drets humans i contra el feixisme amb cor i ànima. 

Amic, que has sentit el vol negre dels corbs que ens assetgen?
Amic, que has sentit el crit sord del país, que encadenen?
Amunt els companys, els obrers i els partisans, a les armes!
Avui l’enemic sabrà el preu d’aquesta sang… i les llàgrimes!
Sortiu de la mina; sortiu d’entre els blats, camarades!
Traieu de la palla el fusell i la falç, les granades!
Dempeus, au, experts de les bales i els matxets; au, feu via!
Vigila, company, el que portes al sarró: dinamita!
Ben cert que obrirem les presons on tenim camarades!
tan cert, com que avui hem vençut la misèria i la gana!
En altres països la gent somia al llit, i s’hi abraça;
i aquí, fixa-t’hi, caminem, o bé matem, o bé ens maten.
Aquí tothom sap el que vol i el que fa mentre campa…
Amic, quan tu caus, sempre surt un company que et reemplaça…
Demà, molta sang sota el sol s’assecarà a tothora…
Cantem, au, companys, que de nit la llibertat ens enyora!



                        Le chant des partisans   
                        




Tothom que defensa la memòria, com a una eina de construcció de democràcia i de drets, està a favor que la veritat, la justícia i la reparació siguin presents com valors socials de primer ordre en els currículums educatius. En primer lloc, explicant el període històric més brillant i el més obscur, república i dictadura, més enllà d’un capítol d’un llibre a final de curs que impartir a correcuita. No es tracta de donar quatre dades històriques, equiparant bàndols d’una guerra dita civil, sinó explicant amb rigor que un cop d’estat va desfermar la repressió i la mort de persones, drets i llibertats. Des de la més asèptica de les objectivitats queda blanc sobre negre quin paper va jugar cadascú. Queda molt clar que els antifeixistes estaven del cantó ètic de la història, que van ser les víctimes de les oligarquies, dels estaments militars i de l’Església, que es van aixecar en armes contra el futur del poble i el van condemnar a viure a les seves cavernes de por i dolor.

No es tracta només d’explicar la veritat, s’ha de fer des de la defensa dels drets humans si volem garantir el dret de no repetició. No és només temari, són xerrades, testimonis, audiovisuals, teatre i tota acció cultural engrescadora i sacsejadora de consciències, que convidi al lliurepensament. Tot això com a profilaxi contra el bacteri del feixisme que s’encomana a la velocitat de la llum entre un jovent perdut en un món heretat, que no els ofereix més que consum ràpid sense cap reflexió i que ha blanquejat el feixisme fins a fer d’aquesta perillosa i fastigosa ideologia una opció políticament correcta. Missatges misògins, masclistes, discriminadors, racistes, supremacistes, contra els interessos dels més desfavorits, que es reprodueixen a les xarxes com llibertats, patriotisme, seguretat, oportunitats. Un parany que suposa un perill per a tota persona que no compri aquest producte, que venen com nou malgrat ser centenari.




La memòria ha d’estar present a les aules si volem que aquesta sobrevisqui, si no hi ha relleu generacional que custodiï la memòria, aquesta es dissoldrà i totes les memòries que conté es perdran. I no serà un problema de no recordar aquella miliciana o aquell pres polític, serà un problema molt més greu, es tractarà de perdre la memòria antifeixista col·lectiva, de convertir-la en una anècdota en dos paràgrafs d’un llibre de text. I aquesta és la jugada perversa de la transició, que el temps passi com a rodet inexorable d’oblit i que en pocs anys ningú agafi el testimoni. Sense memòria som un llenç en blanc o en el poder podrà escriure el guió de les nostres vides i això no ho podem permetre.  

I aquest joc brut del qui dia passa oblit empeny s’aplica a tot allò que fa nosa al regne d’Espanya. És la tàctica perfecta per acabar amb tota aquella diferència que trenca la falsa columna vertebral de l’estat espanyol, que és la seva unitat imposada, sota una corona imposada, sota un imposat marc mental de l’enemic, que justifica la repressió al dissident. Tot això en un mar de corrupció.




Feta la llei, feta la trampa, això diu la dita, però, a l’estat espanyol, respecte a la memòria i als drets humans directament es fa la llei trampa. Una xarxa de desmemòria en la qual quedem atrapats discutint les seves comes i punts, perduts en els seus articles com laberint sense esperança. Un conjunt de lletres que no connecten amb la veritat, la justícia i la reparació, que no garanteix la no repetició, escrites sobre paper mullat marca d’un regne on la injustícia es viu en un bucle perpetu. 

Però el parany més gran de la imposició de la desmemòria i la injustícia és creure que la judicatura és imparcial. Masses jutges es creuen per sobre de la llei. Passen per sobre del legislatiu i de l’executiu, per sobre de l’expressió democràtica a les urnes, per sobre de la voluntat del poble. Una voluntat popular que hauria de ser protegida per uns jutges que no fan valdre la llei per impartir justícia, més aviat per fer apologia política de les seves idees reaccionàries i franquistes. Un club de jutges que conformen el deep state a la superfície, sota la llum del taquígraf, perquè gaudeixen de total impunitat. 

De que ens serveixen les lleis, dites de memòria, si fins i tot quan hi ha voluntat política de fer-les complir, cosa que no passa sovint, no arribem a bon port perquè manca la voluntat judicial d’aplicar-les. Així, Sa Feixina continua dempeus, com el monument a Tortosa i altres aberracions nacionalcatòliques, que s’escampen per la geografia que va assolar el franquisme. Es treuen noms de carrers feixistes i l’endemà tornen a lluir a les plaques dels carrers. I la llista seria molt llarga, els monjos que es fan forts al Valle de los Caídos mentre els ossos dels republicans continuen segrestats al mausoleu on encara resta el pare màrtir de la Falange. I per desgràcia no passa només amb la memòria, però és un dels símptomes més evidents de la gran involució feixista que pateix l’estat espanyol. Sota el viva España, viva el rey, viva el orden y la ley, de la seva interpretació de la llei, cada dia la democràcia és més anecdòtica i els nostres drets i llibertats més microscòpics. 



Juan Gelman va escriure el poema que ara llegirem i que és una mostra de com si no tenim memòria només una història irreal serà la versió oficial. Hi haurà una banda sonora cridanera escrita pels botxins i els seus hereus que ofegarà als herois muts, que ho van perdre tot. Mai es coneixeran les paraules dels perdedors, silenciats, convertits en vilans o en personatges ridículs fora de tota realitat útil per a un model de valors feixistes que s’imposa des de l’opressió i la repressió. La realitat sonora i en color establerta, producte dels directors del 78, va emblanquir un cinema sense veu i en blanc i negre, on ningú podrà veure que la sang vessada pels autors del No-Do era vermella.

El viento que entra en la cocina sacude el cartelón con el rostro de alguna
actriz del cine mudo. Mary pickford tal vez. Es bella, sus ojos brillan
suavemente y con la boca construyen una semisonrisa tiernísima, callada
también nosotros, aquí, somos actores mudos. Tenemos brillos
suaves, ternuras sucias de sangre seca como niños, mucho silencio
alrededor.
La platea prefiere el film sonoro. ¿Quién hizo esta película? de
este lado de la pantalla, el nuestro, se oyen muertos soltando vida de
a poquito como un crujir de sueños, los torturados gritan, crepita
gente en la prisión, bajo el estruendo de las botas militares la
injusticia es un rugido infernal. Del otro lado, parece que ven pasar
fantasmas pálidos y ningún piano los anuncia.
Te amo, mary pickford, sé que ahora me amás. Entra el viento y
sacude nuestros amores de papel.

Juan Gelman, Roma 17-5-80




La memòria és com una mare curosa i amorosa que ens recorda que per no prendre mal hem d’estar alerta contra els perills de la vida, i no n’hi ha cap pitjor que oblidar de què ens hem de defensar. Una mare atenta que en té cura de la salut social i de la nostra satisfacció i que ens protegeix de qualsevol agressió, i no hi ha res més lesiu que el feixisme. Per això, sense aquesta mare Memòria, que ens estima i ens educa en el respecte als drets humans, no tindrem un futur de justícia. 

Llegirem en honor a les mares que van ser fil transmissor de memòria, de vegades amb els seus silencis clamorosos, aquest poema de la Carme Cabús.

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.




Mantenir la memòria viva és una tasca de totes i tots, un treball diari cada cop més difícil i per això més necessari. Som el contenidor de totes les memòries antifeixistes que s’han creuat en les nostres vides. Cadascú de nosaltres porta una peça del puzle de la història menystinguda, trepitjada per una història oficial. Una història que roman immutable a favor dels interessos d’un estat en total dèficit democràtic, però mai a favor de la veritat, sense la qual no pot haver-hi justícia. Hem de ser com l’home de Joan Brossa repartint fulls clandestins mentre el món gira aliè a la injustícia. Cada perseverant full una peça, i un dia, malgrat els dits acusadors, veurem el trencaclosques acabat i serem lliures.




La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
Un home reparteix fulls clandestins.
El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Un home reparteix fulls clandestins.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Un home reparteix fulls clandestins.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins.
Per a anar a veure  els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
Un home reparteix fulls clandestins.
L'església, malgrat no tenir torre
sobresurt dels edificis del carrer.
Un home reparteix fulls clandestins.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Un home reparteix fulls clandestins.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.

Joan Brossa. Poemes entre el zero i la terra, 1951 (Antologia de poemes de revolta, 1943-1978. Edicions 62, 1979)








Aquest juny la Comissió de la Dignitat celebra el seu vintè aniversari. Ho farà a l’Ateneu Barcelonès, lloc on es va constituir, en un acte obert a tothom on es lliuraran els seus Premis Dignitat, edició 2021-2022. Serà l’1 de juny a les 19 hores.

20 anys de lluita per la memòria, per la veritat, per la justícia i per la reparació, que segons la cançó no són res, però que després de quasi cinquanta anys de la mort del dictador són masses. Haver de continuar treballant de valent, sempre amb el vent en contra, amb un camí ple de pedres esmolades és esgotador i per això té molt de mèrit arribar a complir vint anys al servei de les memòries antifeixistes i de les llibertats que defensen.

Per això volem desitjar un bon aniversari a les nostres companyes i companys de la Comissió de la Dignitat. Una Comissió amb un currículum tan digne com el seu nom i prou conegut. Volem agrair les seves fites, la seva solidaritat i les seves nits de la memòria, que han premiat, entre altres, la tasca d’associacions de la memòria dels països catalans.

Volem recordar també de nou que el primer i el tercer dimarts de cada mes, a les 19 hores, davant de la comissaria de Via Laietana es fa un acte de reivindicació des de fa més d’un any per exigir que la comissaria dels horrors esdevingui la casa de la memòria de la tortura patida per centenars i centenars d’antifeixistes. 

Gràcies companyes i companys.


Galeria fotogràfica: