23F. VOLEM TOTA LA VERITAT.

 

CENT VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ODI A LES URNES.

Febrer és el mes de l’exili, una amarga i trista fugida de la repressió, un camí penós que per a moltes persones ho va ser cap a la vexació, la malaltia i la mort. Famílies senceres, combatents antifeixistes, persones compromeses amb la legalitat republicana, d’idees tan diferents com projectes polítics defensaven amb una il·lusió que va quedar trencada en mil bocins pels botxins rebels. Totes aquestes persones, que van ser empaitades cap a un futur incert tenyit de tragèdia, tenien un nexe comú: l’antifeixisme.

Recentment el Memorial Democràtic ha publicat els noms de 1685 antifeixistes que volien viure en llibertat i que es van consumir entre els filferros dels camps de concentració francesos, entre fam, brutícia, paràsits, fred, insults i cops. Dignitat humana versus misèria d’una humanitat que encara no ha aprés la lliçó. Acollir és un deure sempre. 

El 14 de febrer mitjançant unes urnes, defensades i reivindicades a un preu molt alt per tantes vides truncades, les de l’interior i les de l’exterior, es va perpetrar un crim democràtic. Mitjançant les eines de la democràcia un partit hereu directe del franquisme, del feixisme espanyol,  entra al Parlament de Catalunya per la porta gran sense que això sigui la primera i terrible notícia de l’endemà de la jornada electoral. Signe evident del dèficit democràtic que permet normalitzar i blanquejar el feixisme,  atorgant un escó a gent que sense cap complex fa apologia del nacionalcatolicisme, del racisme, de la xenofòbia, del masclisme, de la discriminació LGTBIQ+, de l’abolició de la llengua i la cultura catalana, de l’opressió de les llibertats personals i col·lectives i dels drets humans, del dret a l’autodeterminació i a favor de les classes opressores enganyant els oprimits amb un patriotisme que només els necessita com a carn de canó. La banalització del mal. Desacomplexats i amb les seves credencials de diputat continuaran inoculant el seu verí des dels escons del Parlament de Catalunya. Vergonya!

Els avis i pares sanguinis i polítics d’aquesta materialització de l’odi, d’aquesta deriva més que perillosa cap a la destrucció dels drets humans i de les llibertats, van tancar el Parlament de Catalunya. La primera vegada va ser el 1934 convertint l’edifici on havia de residir la sobirania del poble de Catalunya en una caserna, propi dels amants del soroll dels sabres. Més tard els colpistes el van clausurar després de la seva victòria de foc i sang, victòria de repressió i mort, humiliant la institució penjant de la façana d’aquest edifici grans esvàstiques. I ara sota el nom de vox escopiran sobre la tomba de tantes i tants lluitadors antifeixistes que van defensar el que havia de ser el temple de la democràcia de Catalunya, deixant-se per a fer-ho una vida de ferm compromís i de grans sacrificis i patiments. 

Totes sabem que sota altres noms i altres sigles els votants de vox ja estaven representats en el Parlament de Catalunya i era molt greu, però encara ho és més que ara estiguin els seus diputats asseguts als seus escons sense cap careta, mostrant el seu veritable rostre ultradretà i feixista beneïts pel joc de la democràcia, un joc molt brut ple de trampes.  La seva presència deslegitima el sistema i ens hauria de colpir profundament a totes i tots els defensors i reivindicadors dels drets de les víctimes del franquisme i  de la transició. 

11 escons ocupats per gent que sota la seva camisa nueva porta tatuat el yugo y las flechas. 11 escons que són un insult  per a les nostres víctimes, per a totes nosaltres. 11 escons per a un partit que diu sentir-se orgullós hereu del franquisme i que per tant no el condemna, que reivindica el bienni negre, que justifica el cop d’estat de 1936, que vol derogar la Llei de la Memòria, que ens anomena buscadores de huesos. L’hemeroteca és plena d’exemples de menyspreu a les víctimes del franquisme, a la nostra història i a la nostra digna lluita. Una democràcia que permet que un partit com aquest entri en les seves institucions no es mereix aquest nom.

Si vox s’ufana del seu vincle amb el franquisme, també ho fa implícitament dels seus actes i per tant són còmplices solidaris a posteriori dels crims que en nom de déu, de la pàtria i de la unitat d’Espanya es van cometre fins i tot més enllà del 1978. Només cal veure qui els ha acompanyat en aquesta campanya, esvàstiques i braços aixecats, i com han acomiadat al General de la Guardia Civil, Rodríguez Galindo, condemnat a 71 anys per tortures i assassinat dels quals només va complir quatre a la presó.  Greuges comparatius inaceptables.  I Pablo Hasél a la presó. 

Les morts del franquisme, les morts a l’exili, tota la repressió soferta per les nostres víctimes a mans del feixisme espanyol i internacional, que resten sense veritat, justícia i reparació, totes són víctimes de l’odi de partits com vox. I la seva ascensió no esdevé com a reacció a res, barroera justificació, passa perquè el Règim del 78 i els seus altaveus ho tolera, ho fomenta i ho permet. Estem davant del feixisme sense cap excusa i al feixisme se’l combat amb UNITAT antifeixista.

VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. INOCULEU ANTIFEIXISME!

Inaugurem un nou any i com cada 365 dies ens trobem fent recordatori de la caiguda de Catalunya, una conquesta nacional que va començar el març de 1938, data en què el Generalísimo assassí va derogar l’Estatut de 1932 amb la seva fixació malaltissa de la monoespaña grande. Un virus nacionalcatòlic creat als laboratoris de l’oligarquia, l’exèrcit rebel i l’Església per acabar amb la República. Contagi instantani i voluntari entre els amos de les cadenes històriques i inoculat a qui ja no sabia viure lliure sense ser explotat i vexat. Els símptomes d’aquest virus ho patien les persones lluitadores amants de la justícia social, que mai podrien contagiar-se perquè aquest poderós sentiment universal els hi blindava amb una immunitat de grup antifeixista. Les defensores de la legalitat republicana des del pic de tan terrible pandèmia colpista anaven caient entre crits de llibertat i punys alçats als camps de batalla, davant dels escamots d’afusellament, als vorals dels camins, a les presons, als carrers sota les bombes, mentre el virus avançava imparable, mutava i soques alemanyes i italianes envaïen mar, cel i terra. Una guerra desigual contra un virus tan mortífer que encara avui patim les seves conseqüències, perquè no hi ha hagut voluntat de crear una vacuna democràtica que erradiqui l’odi que corre pel seu ADN, ni govern que d’haver-la creat hagués volgut vacunar obligatòriament a tota la població contra aquesta terrorífica plaga per por als negacionistes de la veritat de la nostra història. Un virus del poder i el benefici tacat de sang, perpetuador de l’opressió, de la ignorància i la misèria de les persones vulnerables i indefenses.

Inaugurem un nou any ple de records de caigudes que s’estendran fins al febrer i es barrejaran amb els records dels camins a l’exili. Exilis desiguals, tan diferents com les possibilitats de les persones exiliades i de la sort d’aquestes. Exilis més fàcils només de dolor per deixar terra i família, exilis de malaltia, exilis de lluita i fusell, exilis de camps d’extermini, exilis de por i fam, exilis de repressió, exilis de desfeta, exilis d’expulsió política, tants exilis com exiliades i exiliats. Exilis llunyans i propers, exilis només d’anada, exilis d’anada i tornada, exilis d’anada, tornada i d’anada altre cop, tots exilis de cor trencat i sacrifici emocional. Exilis republicans, exilis de tot el poder pel poble, exilis de revolució, exilis d’autodeterminació, exilis tan diferents com iguals, tots exilis antifeixistes, tots dignes, tots comparables i incomparables alhora, però indiscutibles des de la defensa dels drets humans, l’antifeixisme i d’una democràcia que mereixi aquest nom.

Inaugurem un nou any tan antic com els que ja hem deixat enrere. Aquell virus que va esclatar un juliol de 1936 ens continua ennuegant i asfixiant a totes aquelles persones que en resistim a agenollar-nos davant la injustícia i no ho fa com abans per “la gracia del Caudillo” sinó pel poder d’una Constitució tutelada, de la llei a la llei, canviant el sabre del general per la corona borbònica, una constitució de la unitat de la seva pàtria garantida per un exèrcit encara franquista i venuda al capital. Els vencedors infectats pel virus, que els optimistes van creure extingits o vivint a fosques cavernes, vivien en reserves de luxe privades i protegides pel poder a canvi de la seva discreció. Però aquests continuaven sortint cada dia a la llum de les palestres públiques disfressats de demòcrates amb carnets nous a la butxaca i el de falange a l’ànima, ànima venuda al diable de la destrucció del bé comú i la terra. I així van sobreviure com un rei fins que la seva naturalesa feixista, sense gens de vergonya, ni por, va descobrir que no tenien res a témer, que els mitjans i les xarxes socials inocularien el seu virus a tal velocitat i efectivitat que tornarien els temps de glòria on exercien tot el seu poder i cridaven ¡arriba españa!, orgullosos amb el braç alçat. Ara continuen cridant el seu nacionalcatolicisme emparats per la democràcia, aquella que es passen per l’arc del seu triomf, una democràcia tergiversada, corrompuda i pervertida, que no deixa de castigar a les eternes perdedores.

I aquí ens trobem un nou gener jugant al camp de l’enemic, rebent cops de peu a les cames, plens de fang feixista, amb la samarreta estripada i els ulls estomacats, amb l’àrbitre comprat xiulant expulsió, en inferioritat numèrica i barallant-nos a la banqueta per a satisfacció de l’equip local, el que sempre ens ha acabat guanyant. 

El virus avança i ja són milions de malalts de feixisme els contagiats, infectats que el Règim reconvertit en règim del 78 ens ven com demòcrates amb dret a expressar-se amb la llibertat vetada a altres a les urnes i a tenir els seus representants, que ens insulten de pensament, paraula i obra només amb la seva presència a les institucions, cobrant sous pagats per les filles i les nétes d’aquelles què van matar els seus pares i avis. Quan la llei no els està emparant arriba tard fent irreparables els seus fets consumats mentre se’n riuen a la nostra cara per la seva impunitat. La justícia està infectada i contribueix a l’expansió d’una pandèmia que any rere any creix sense control.  

Diuen que qui dia passa any empeny, però cap a on ens empeny? Al precipici de la injustícia, de la repressió, del pensament únic, dels interessos de qui no té gens d’interès en una vida digna per a tothom?, mentre les memòries de les nostres víctimes es van perdent sempre en risc de desqualificació, insult i d’oblit imposat. I què farem? Hem de fer un cordó sanitari i crear la vacuna definitiva per alliberar-nos d’una xacra que aniquila l’esperança, la veritat, la justícia, la reparació, la llibertat de persones, pobles, de pensament, d’expressió i de viure amb dignitat. I aquesta vacuna d’unitat antifeixista serà el nostre No Passaran definitiu. 

Aquest mes no ens trobarem a la plaça Sant Jaume de Barcelona perquè continuem cuidant-nos per cuidar-vos, però continuem lluitant per les nostres víctimes, els seus drets i les seves memòries. Ho fem amb més convicció encara a les portes d'unes eleccions on un partit com VOX pot obtenir uns escons impensables a Catalunya quan vam començar el nostre camí per la veritat, la justícia i la reparació. En aquest indecent i condemnable ball del cranc de l'estat espanyol, que ens retrotreu a escenaris d'impunitat mai jutjats, no tenim més opció que prendre partit per dignitat i per esclafar un franquisme viu que ens continua posant al centre de la seva diana repressiva en el miratge democràtic del Regne d'Espanya.

MOLTA SALUT!

 

CRÒNICA CENT DINOVENA CONCENTRACIÓ DE LA MESA DE CATALUNYA. LES VÍCTIMES INCÒMODES.

 

Fa més d’onze anys que nostra Mesa de Catalunya va començar el seu camí de veritat, justícia i reparació i ho va fer amb la ferma determinació de defensar els drets de totes les víctimes del franquisme i la transició. Fer-ho sense discriminació en funció de les seves militàncies polítiques, sense classificar-les en categories on unes fossin més que d’altres, sense distincions i sense jutjar les seves lluites. L’esperit transversal antifeixista de la nostra Mesa ha estat una exigència durant aquests anys de reivindicació a les places de Catalunya. Víctimes, familiars i entitats més enllà de les seves idees han demanat justícia plegades agafades a la mateixa pancarta i amb la determinació de no oblidar mai tant de dolor i patiment.

Des del primer minut hem fugit de barricades i trinxeres monocolors perquè no som cap partit, ni ens devem a cap d’ells. Hem estat plurals com a símptoma de fortalesa i no combatem sota una única bandera, en tenim moltes, tantes com víctimes representades en aquests estendards tan plens de significat per a elles, tant que van sacrificar-ho tot amb els seus colors al seu cor. Aquestes banderes ens acompanyen en les nostres concentracions i per a nosaltres esdevenen una sola, que ens encoratja a continuar batallant per les seves memòries trepitjades. 

Fa anys vam constatar que fins i tot dins d’aquest món que denominen com recuperació de la memòria hi havia unes víctimes de les quals no es parlava, ni es reivindicaven perquè no resultaven políticament correctes per les seves militàncies. També es parlava molt poc de la repressió patida per la dona o pels col·lectius LGTBI, però això era perquè es considerava irrellevant i perquè l’oblit, que s’ho menja tot és més voraç amb les invisibles que no escriuen la història. Nosaltres sempre les van tenir presents i no perquè siguem millors sinó perquè el nostre caràcter inclusiu va fer possible sumar-se a les nostres exigències públiques de justícia a persones i entitats que ens van ajudar a tenir una perspectiva més global de l’horror del feixisme en dictadura i transició. Ens van mostrar que hi havia moltes més víctimes que no ens pensàvem i tot el vast ventall del terror repressiu que van patir tant dins com fora de l’estat espanyol. 

Moltes d’aquestes víctimes ara ja són conegudes, reconegudes i reivindicades amb normalitat encara que quedi camí per recórrer, però queden col·lectius de víctimes que continuen patint discriminació fruit del desconeixement i l’estigmatització com els guerrillers antifranquistes que no van voler rendir-se i van ser titllats de delinqüents després d’haver estat assassinats en batudes de cacera organitzades per la Guàrdia Civil, que moltes vegades es fotografiava amb les seves peces humanes sense vida.  Però encara hi han víctimes més incòmodes i marginades com les que reivindiquem aquest setembre, com és el cas dels afusellats del 27 de setembre de 1975, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo Solla i Ramón García Sanz militants del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i de Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria militants d’ETA (Euskadi ta Askatasuna). Els últims en morir davant d’un escamot d’afusellament, però no els últims morts del franquisme perquè aquest va sobreviure al dictador Franco i va continuar matant. Una mostra és el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego assassinat l’11 de setembre de 1978 per l’esquena per una bala de la Policia Nacional en el decurs d’una manifestació quan només tenia 16 anys i somiava amb canviar el món des de la seva militància al PCE (internacional), una víctima incòmoda perquè posa en qüestió la sagrada transició. I no volem oblidar el cas d’en Cipriano Martos Jiménez, militant del PCE (m-l) i del FRAP que va morir després d’agonitzar durant tres setmanes cremat per dins després d’haver estat torturat salvatgement a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus on li van fer beure el contingut d’un còctel Molotov. Continuem treballant per les seves memòries i els seus drets com deute i com deure, perquè més enllà de les sigles sota les quals van patir repressió i mort, són tristament víctimes del franquisme i la transició. Nosaltres no podem caure en el parany de l’autocensura i contribuir a compartimentar-les en categories de més i menys dignes, totes són víctimes de crims d’estat per acció, col·laboració u omissió, de crims catalogats com imprescriptibles i totes tenen drets pels quals hem de vetllar. 

Per això aquest mes dediquem la nostra concentració a totes les víctimes antifeixistes incòmodes, aquelles que van patir persecució, detencions, tortures, presó, mort, exili, per lluitar amb totes les eines al seu abast contra la dictadura. Des dels guerrillers a les serres o a les ciutats, als grups armats que van plantar cara al franquisme sota diferents sigles comunistes, anarquistes, independentistes, als partits, sindicats i entitats que no van acotar el cap davant la transició monàrquica de la llei a la llei de l’embut i van reivindicar la ruptura democràtica que ens devíem. Per totes aquestes víctimes continuarem treballant, perquè siguin reconegudes com a tals, perquè com a Mesa defensora dels drets humans aquesta és la nostra tasca. I perquè amb aquest present de repressió i llei mordasses on demà et pot tocar a tu que siguin vulnerats els teus drets, tenim l’obligació de no defallir en la nostra feina,  per un futur on democràcia i feixisme no convisquin amb total normalitat com ens està passant, perquè d’això se’n diu mentida institucional, injustícia del regne i trencadissa de l’estat de dret. 

No volem acabar sense dirigir-nos a la senyora Calvo, que tan ufana ha sortit als mitjans per presumir de l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Consell de Ministres com si fos una Llei ja aprovada pel Congrés dels Diputats, refrendada pel Senat i dotada de pressupost. Encara queda molt camí. Li volem dir a la Vicepresidenta que els Consells de Guerra de Jon Paredes Manot “Txiki” afusellat a Collserola quan tenia 21 anys, el del President Lluís Companys i Jover, l’únic president d’Europa assassinat pels feixistes, també el de Salvador Puig Antich, ja van ser anul·lats per llei pel Parlament de Catalunya el 2017 i per unanimitat, un dia que víctimes, familiars i entitats no oblidarem mai per l’emoció de l’aprovació d’una llei de reparació jurídica tan reivindicada. I no oblidem tampoc que va ser possible gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes. També li volem fer saber que la creació d’una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme i la transició, què no per poder jutjar-los, és una broma de mal gust, ja que vostè va declarar que la llei d’amnistia era el pilar de la nostra democràcia i que aquesta era intocable, punt i final. I podríem dir moltes més coses però acabarem denunciant que no es pot posar com a dia d’homenatge a les víctimes del franquisme el mateix dia que s’aprova la constitució monàrquica per les Corts, perquè aquestes víctimes eren republicanes o anarquistes, no tenien rei, a més eren antifeixistes i no poden veure’s representades per un dia on el atado y bien atado acabó de atarse, el 31 d’octubre de 1978. Esperem que el text definitiu que arribi a ser aprovat i publicat al BOE respongui a totes les demandes de les entitats de memòria i drets humans que lluitem per les víctimes del franquisme i la transició, no volem altra 52/2007. 

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continuarà sent constructivament incòmoda. 

Vam continuar llegint les cartes contra l'oblit i la injustícia.

CARTA DE LES COMPANYES I COMPANYS DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA A GUSTAU ADOLF MUÑOZ DE BUSTILLO GALLEGO.

Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció. 

Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia. 

La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco. 

La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977,  i aquesta victòria és teva. 

El dia 3 de setembre de 2020 estarà citat a declarar Rodolfo Martín Villa responsable com ja sabràs de les morts dels obrers de Vitòria i de la mort d’en Germán Rodríguez fa dos mesos per a tu, de les ferides del teu company de militància Jordi Martínez de Foix, que morirà un mes després que tu a les portes de l’aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys. Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus. 

La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau, en el nom d’en Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi i de tantes i tants més sense justícia. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.  

Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.

Salut company.

El company Marc, germà d'en Gustau.

CARTA DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA A CIPRIANO MARTOS JIMÉNEZ MORT EL 17 DE SETEMBRE DE 1973 DESPRÉS DE PATIR SALVATGES TORTURES.

Querido compañero Cipriano, sabemos que en este momento te sentirás terriblemente solo, sufriendo lo inimaginable y que tendrás miedo por ti y por tus camaradas. Seguro que en esa cama de hospital donde ahora estás postrado te asaltarán mil pensamientos dolorosos bajo la atenta mirada de los guardias civiles que te custodian día y noche, como si estuvieras en condiciones de huir. Quizá los mismos guardias que te torturaron sin tregua desde el día que te detuvieron, ese 25 de agosto de 1973 que no podrás olvidar. Ese momento fue el principio de tu trágico final, porque nos duele en lo más profundo decirte que no sobrevivirás a las quemaduras del ácido que te hicieron ingerir, dirán que por voluntad propia, los muy cobardes. Es muy duro decirte esto cuando ni tan siquiera puedes alzar tu abrasada voz contra tanto sadismo. Se te escapará la vida sin poder ver por última vez los rostros de tus amados padres y tus queridos hermanos. Tres semanas de agonía ocultándoles tu paradero y sin poder acompañarte en el trago más amargo de tus 30 años. 

Esta vez el crimen no será en Granada donde te dieron a luz hace 27 años, será en Reus y serán los que tienen la calavera de plomo, como escribió Lorca, quienes te robarán el último aliento. Y el día que eso ocurra vivirás por siempre en la memoria de tus camaradas del PCE (m-l), del FRAP y del sindicato OSO. Te convertirás en un mártir involuntario de la causa antifascista y republicana y al mismo tiempo formarás parte de la legión de víctimas anónimas para una sociedad amnésica, ajena a tanto nombre y apellido de represaliados por la dictadura y en transición. Y te preguntarás que qué es eso de la transición, será lo que tú te temías cuando escribisteis sobre un muro de Reus: “Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos”, un pelele que resultará ser muy espabilado y que se largará siendo rey emérito a los Emiratos Árabes riéndose de sus súbditos y con el dinero conseguido gracias a los negocios a la sombra del trono que le regalará Franco. Se irá él y dejará al hijo que ya ha procreado una futura reina, o eso cree. Así el invento de la transición se llevará por delante tu anhelada república popular y federativa, será una traición a antifascistas, republicanas y republicanos, una legitimación de los verdugos, ideólogos y ejecutores, que serán vergonzosamente amnistiados por aquello de la reconciliación nacional, que si te sonará, será la dormidera de las luchas legítimas y necesarias de quienes con su entrega y compromiso dais lo mejor de vosotros. 

Te escribimos para decirte que puedes estar tranquilo porque aunque con cuatro décadas de retraso, gracias a la lucha de tu hermano Antonio, todo humanidad, de tus camaradas de lucha y de los que te conocerán a través de sus testimonios, tu nombre no será borrado ya de la historia. Conociendo tu forma de ser quizá eso no te importe, pero para nosotras y nosotros es fundamental que todo el mundo sepa de tu predisposición a ayudar compartiendo lo poco que tienes, de tu empatía con el que sufre la humillación, la explotación, la pobreza, de tu amor por los animales y de tus ganas de aprender y mejorar para cambiar el mundo arriesgándolo todo. Y eso será parte de la herencia que nos dejarás y que enriquecerá nuestro patrimonio, el que sacia nuestra hambre de derechos para todas las víctimas del franquismo y la transición.

Te extrañará leer estas letras llegadas desde tan lejos en el tiempo, desde este 2020 donde la lucha antifascista sigue siendo tan necesaria como el aire que respiramos y que intentan robarnos a cada paso que da el insaciable capitalismo sin entrañas. Y seguro que te preguntas que quiénes somos, pues somos la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, una red de querellantes que busca justicia en una República que supo cumplir con sus deberes democráticos. En un juzgado de allí ya constan los nombres de quienes te detuvieron, te torturaron y te dejaron agonizando en esa sala inhóspita del hospital de Sant Joan de Reus. Tu hermano se querellará por ti, declarará en un juzgado de Sabadell donde todavía vive y la Xarxa le acompañará en todo momento. Tu familia, tus compañeras y compañeros, que no te olvidarán nunca, explicarán generosamente al periodista Roger Mateos las vivencias que compartiste con ellos. Roger escribirá un gran libro sobre ti lleno de verdad y honestidad, relatará tu vida de Maldonadillo al cementerio de Reus donde te enterrarán con nocturnidad e ilegalidad falsificando la firma de tu padre, en una fosa de beneficencia. No verás como tu madre será maltratada por los tricornios que entre amenazas y empujones le negarán ver tu cuerpo impermeables a las amargas lágrimas de quien te amamantó y no podrá amortajarte, ni velarte. 

Tu historia Cipriano será conocida y tu nombre aparecerá en diarios, radios y televisiones y seguramente en tu modestia eso no te consuele, pero creemos que si lo hará el saber que lo que viviste y lo que sacrificaste abrirá los ojos de muchas personas ajenas a tantas heridas abiertas a causa de la represión, esa que comenzó un 17 de julio de 1936 y que no paró después de la muerte del dictador en 1975. Tú que renunciaste a tanto para militar en la clandestinidad tuviste una muerte también clandestina, que romperá más de 40 años después el silencio impuesto por quienes quisieron ocultar el execrable crimen que cometieron contigo. 

En diciembre de 2019 una plaza en el barrio de Sabadell donde comenzaste tu formación política y combativa llevará tu nombre y decenas de personas entre ellas tus camaradas te rendirán homenaje entre flores, poemas y cantos. El camino no ha llegado a su fin, todavía peleamos para que tus restos sean exhumados y puedas descansar en paz junto a tu madre y tu padre en Granada, para que tus represores sean juzgados y recibas la justicia que te mereces. 

Gracias Cipriano por tu ejemplo de sencillez, humildad y firmes convicciones. Te querrán y respetarán los que no podrán conocerte, te amarán los que te conocieron y estarás siempre presente en la memoria de tus compañeras y compañeros, como en la de Pascual Carrilero que te sostuvo en sus brazos cuando destrozado y casi inconsciente le obligaron a cargar contigo. Él superará las torturas físicas pero no las psicológicas y te llevará clavado como un alfiler de infinita pena en su alma. 

Honor y gloria Cipriano porque tú, paria de la tierra, serás la sal de los derechos que nos quedan por conquistar y reconquistar.

CARTA DE LA NOSTRA MESA DE CATALUNYA D'ENTITATS MEMORIALISTES ALS ÚLTIMS AFUSELLATS DEL FRANQUISME.

Para vosotros, Xosé Humberto, José Luis, Ramón, Jon y Angel.

Pronto llegará el alba y moriréis delante de un pelotón de fusilamiento, seréis asesinados a manos de un piquete de bestias sin alma y una bellísima canción de Luis Eduardo Aute será cantada por toda una generación de antifranquistas teniendo presente vuestra muerte. Más tarde, cuando ya os hayan sepultado en olvido los mismos que os cantaron, hijas e hijos de la transición tararearán Al alba como una trágica sonata de amor desvinculada de vuestro último aliento. Y en el fondo esta despedida entre notas y versos no fue escrita para vosotros aunque siempre será vuestra y será un canto de amor a los que se sacrifican por la libertad, una denuncia de la barbarie y un poema a la memoria de vuestras dignas vidas. 

Seguro que en estas últimas horas albergáis la esperanza de un indulto de una dictadura que agoniza junto a su dictador, pero que no muere con sus últimos estertores, seguro que anheláis que en un gesto de esa piedad cristiana que ellos pontifican para los suyos, la pena de muerte quede sin efecto. Ni al Papa de Roma escucharán esos católicos, apostólicos y romanos, porque esa ansia de venganza que llevan en las tripas les ciega de tal manera que ahoga el perdón en un mar de odio al disidente de su nacionalcatolicismo. Seguramente vosotros no queréis ser perdonados porque eso implicaría que hay culpa y vosotros sois inocentes. Pero sí queréis vivir, cómo no va a ser así, tan jóvenes, tan queridos por los vuestros, ansiáis vivir con generosidad y entrega y seguir luchando por aquello en lo que creéis. La clemencia no llegará para vosotros, si para vuestras compañeras y compañeros José Antonio Garmendia Artola, Manuel Blanco Chivite, Vladimiro Fernández Tovar, Concepción Tristán López, María Jesús Dasca Penelas y Manuel Cañaveras de Gracia. Segarán vuestras vidas con ráfagas de fuego enemigo y vuestros nombres serán recordados, no siempre como héroes del pueblo al que queriáis salvar del genocida, sino como villanos terroristas y delincuentes. Solo unos pocos reivindicarán vuestras vidas y exigirán justicia por vuestras muertes en los años que seguirán. Vosotros, los últimos fusilados del franquismo, seréis víctimas incómodas, las últimas víctimas entre las víctimas de un consejo de ministros encabezado por Franco de quien el rey, ahora emérito y fugado, dirá el día de su coronación:

Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Francisco Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Con respeto y gratitud quiero recordar la figura de quien durante tantos años asumió la pesada responsabilidad de conducir la gobernación del Estado. Su recuerdo constituirá para mí una exigencia de comportamiento y de lealtad para con las funciones que asumo al servicio de la Patria. Es de pueblos grandes y nobles el saber recordar a quienes dedicaron su vida al servicio de un ideal. España nunca podrá olvidar a quien, como soldado y estadista, ha consagrado toda la existencia a su servicio.

Pero vosotros ya sabiáis lo que iba a pasar si no se peleaba por la República, para unos federativa y popular, para otros las de sus naciones sin estado, por eso estáis a punto de dar vida a vuestros últimos pensamientos. Por eso sois víctimas arrinconadas por una democracia de saldo, asustada por lo que representáis. Una democracia que nacerá del útero de la dictadura y se parirá en una transición basada en la reconciliación nacional por decreto, impuesta a golpe de un perverso referéndum que dará viso de legalidad a la restauración, una vez más, de la decadente y corrupta dinastía de los Borbones. Un engaño a una sociedad a la que vendieron que ya era hora de pasar página y mirar adelante de la mano de los verdugos, que serán exonerados de toda culpa por sus execrables crímenes, por ley. Caminarán sobre los huesos de los nuestros sepultados en hormigón, asfalto o basura cantando libertad y pasarán de extender la mano a cerrar el puño cuando a dictador muerto el rey fue puesto. Vendrá el destape y la muerte de la canción protesta y nos dirán que ya no hay nada por lo que luchar que para eso están las urnas. Morirá el perro pero seguirá su rabia hasta hoy, hasta el 2020 desde donde os recordamos mientras exigimos verdad, justicia y reparación para vosotros, para todas las víctimas del franquismo y la transición. 

Este año reivindicaremos vuestra memoria a pesar de la pandemia que nos asola, bajo leyes mordazas que abocan a activistas, políticos, cantantes, tuiteros a visitar vuestro TOP, nuestra Audiencia Nacional, convertidos en terroristas por arte de la vulneración de nuestros derechos fundamentales,  por delitos que pensaréis que a estas alturas ya no deberían de existir y que implican la censura, la limitación de la libertad de expresión y el castigo por defender pacíficamente tus ideas. Así estamos por el olvido de vuestras muertes y vuestras vidas y las de tantas y tantos luchadores antifascistas. Así nos hayamos por pensar que lo que reclamabáis ya era cosa del pasado y no una lucha de futuro. 

Más allá de vuestras creencias políticas, más allá de lo concreto está lo universal, no aquello de la unidad de destino que combatís, sino el universo multicolor de la sangre derramada de las y los antifascistas en defensa de la legalidad republicana. Una parte de la historia del estado español que había que hacer desaparecer como un sacrificio más en el altar de la transición, todo un sacrilegio. Quedamos cegados de tanto mirar la hiriente luz del sol que traerá un amanecer de amnesia, corona y de chaquetas reversibles, como los de los principios del movimiento, que seguirán su camino por las autopistas construidas sobre las nacionales de la corrupción secular de su patria imperial, amén. 

Y una vez más volverá a ser vuestro triste aniversario, el de vuestra despedida forzosa y aquellas personas que resultamos ser tan incómodas como vosotros volveremos a recordaros, a homenajear vuestro compromiso antifranquista.

Te recordaremos Xosé Humberto Baena Alonso, te recordaremos Ramón García Sanz, te recordaremos Ramón García Sanz. te recordaremos José Luis Sánchez Bravo Solla, asesinados en Hoyos de Manzanares, Madrid, ante una Europa muda después de tanto gritar por vuestro derecho a la vida, te recordamos Angel Otaegi Etxeberria fusilado en un patio de la prisión de Burgos, te recordaremos Jon Paredes Manot “Txiqui” fusilado en Collserola ante los ojos de tu hermano. Todos seréis viento de libertad, viento del pueblo, viento contra la impunidad del estado español. Os recordaremos pese a quien pese como deber de memoria antifascista.

 

Carta de despedida de Ramón García Sanz a su hermano Santiago. 

Querido hermano, me han dicho que has vuelto otra vez al hospital. Yo espero que no sea nada grave y que te repongas pronto. Ya sabrás en qué situación estoy, pero espero que esto no te perjudique, y procura cuidarte. No sé si habrás recibido un dinero, o como digo yo, tela marinera. Si lo has recibido procura gastarlo con moderación e invitar a tus compañeros del colegio, y le das un saludo afectuoso para todos. No sé si te visita la familia, si en caso no lo hiciera así vas tú y les das a todos un abrazo de mi parte. Ya sabes que no me gusta escribir mucho, sin embargo, me gustaría escribir toda la noche, pero no sé que decirte. Un abrazo muy fuerte de tu hermano. 

Unas líneas más abajo enumeraba sus pertenencias y su voluntad de que le fueran entregadas a Santiago. 

Valor o pertenencias en mi casa en la calle Iriarte nª 6-4-A: Un casete Philips y varios casetes, un transistor, una maleta con ropa y otra vacía, un monedero con 5.400 pesetas, un reloj y varios objetos personales, varios dibujos en carboncillo, una maleta con pintura y pinceles, y un caballete. Todo es para mi hermano Santiago García Sanz.

Extraída del libro Mañana cuando me maten de Carlos Fonseca.

Me ejecutarán mañana de mañana.

Quiero daros ánimos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue.

Recuerdo que en tu última visita, papá, me habías dicho que fuese valiente, como un buen gallego. Lo he sido, te lo aseguro. Cuando me fusilen mañana pediré que no me tapen los ojos, para ver la muerte de frente.

Siento tener que dejaros. Lo siento por vosotros que sois viejos y sé que me queréis mucho, como yo os quiero. No por mí. Pero tenéis que consolaros pensando que tenéis muchos hijos, que todo el pueblo es vuestro hijo, al menos yo así os lo pido.

¿Recordáis lo que dije en el juicio? Que mi muerte sea la última que dicte un tribunal militar. Ese era mi deseo. Pero tengo la seguridad de que habrá muchos más. ¡Mala suerte!

¡Cuánto siento morir sin poder daros ni siquiera mi último abrazo! Pero no os preocupéis, cada vez que abracéis a Fernando, el niño de Mari, o a Manolo haceros a la idea de que yo continúo en ellos.

Además, yo estaré siempre con vosotros, os lo aseguro.

Una semana más y cumpliría 25 años. Muero joven pero estoy contento y convencido.

Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella. Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.

Adiós papá, adiós mamá.

Vuestro hijo:

José Humberto

Carta de Luis Sánchez Bravo Solla a la seva germana Victoria recollida al llibre de Carlos Fonseca, Mañana cuando me maten, on es mostra preocupat per la seva dona Silvia que estava embarassada i que també va ser torturada i empresonada.

 

Testamento de Jon Paredes Manot, Txiki, dictado al notario de Zabalaga la vispera de su muerte, ya entrado en capilla.

Al Pueblo Vasco:

Una vez más el fascismo de Franco va a derramar la sangre del pueblo vasco. Problablemente cuando llegue este comunicado al pueblo, yo ya habré caído bajo el pelotón de ejecución. Mi intención al escribir este comunicado es poner una vez más de relieve la represión que sufre el pueblo vasco y todos los pueblos de España. No debemos olvidar nuestro objetivo: la creación de un Estado Socialista Vasco, objetivo por el cual han caído y han dado la vida muchos militantes revolucionarios, entre ellos los últimos caídos en el Estado español, Kepa, Nicia, Montxo, Andoni, y no serán los últimos. Sois vosotros, la clase trabajadora y el pueblo en general, quienes lleven a cabo la lucha hasta derrocar al régimen franquista; entonces se habrá cumplido nuestro objetivo y podréis construir una sociedad nueva, sin clases, donde no exista la explotación del hombre por el hombre. Hoy me van a asesinar a mí por el simple hecho de luchar por mi pueblo. eso para el régimen de Franco es un crimen, no es un crimen asesinar a los militantes de ETA antes de cogerlos, tampoco es un crimen matar a la gente en manifestaciones, controles, etc. Hoy somos nosotros los que estamos en el banquillo, pero mañana estarán ellos, o sea, Franco y toda su camarilla y seréis vosotros quienes nos hagáis justicia: no lo olvidéis, puesto que mis compañeros y yo ya no podremos. Confiamos en vosotros. Por último, quiero hacer saber a mis compañeros de organización y a nuestro pueblo que mientras he estado libre he cumplido como militante y como hijo del pueblo y puesto que no he caído asesinado "legalmente" como mis compañeros, he pedido como última y única petición que sea fusilado ante un pelotón de fusilamiento como un Gudari más, recordando a todos los que han muerto por Euskadi, llevando en la mente nuestra Ikurriña, puesto que voy a morir lejos de ella...Os toca a vosotros hacer justicia.

¡ VIVA LA SOLIDARIDAD DE LOS PUEBLOS !

¡ GORA EUZKADI ASKATUTA !

¡ ABERRIA ALA HIL EUZKADI ZUTIK !

"Txiki"

 

Foto de Marc Palmés, advocat d'en Txiki, minuts després de l'afusellament per un escamot de guàrdies civils voluntaris. Marc va poder treure el rodet d'amagat amb la complicitat del seu company advocat Jordi Oliveras, que el va revelar. Aquesta terrible foto és el testimoni d'una dictadura que moria matant i es conserva al Museu d'Història de Catalunya.

Diego Paredes Manot, germà d'en Txiki, va passar pel nostre acte per solidaritzar-se amb totes les víctimes de la repressió franquista i de la transició i per donar-nos les gràcies per la nostra tasca. Eskerrik asko Diego.

L'execució d'Angel Otaegi Etxeberria.

En el Consell de Ministres del dia 26 de setembre es ratifica. Es demana l'indult, que és denegat. Així li ho comuniquen a les 9 de la nit d'aquest mateix dia al seu advocat.

La mare de Otaegi va arribar a la presó a les dues de la matinada, es va acomiadar del seu fill davant dels guàrdies. Ángel Otaegui va quedar acompanyat per dos capellans, un de la Creu Roja i un altre de la presó. Va parlar amb ells i els va dir que no volia funerals catòlics perquè considerava que l'Església catòlica a Espanya era feixista.

Al matí, Otaegui va ser conduït fins a l'horta del centre penitenciari. A les vuit del matí li van metrallar. Van portar el cos al garatge, on va romandre fins a ser ficat en el taüt.

La família d'Ángel Otaegi va romandre en la rodalia de la presó fins que a dos quarts de nou se'ls va deixar passar i els van informar de l'execució. El forense els informa que té 6 impactes de bala i han d'anar a una funerària perquè es fes càrrec del trasllat fins a Azpeitia.

Els indiquen que mantinguin la major discreció possible. La funerària es retarda en les gestions fins que a les quatre de la tarda van poder sortir cap a Nuarbe. La família va seguir al furgó fúnebre, però tres cotxes policials es van ficar entre aquest i els de la comitiva, separant la mateixa. El cotxe fúnebre va seguir camí, però va donar una gran volta per Navarra arribant molt més tard que els familiars al cementiri. La família va arribar a tres quarts de set mentre que el cotxe fúnebre va arribar a les deu de la nit. El cadàver va ser enterrat en la foscor.​

27 de setembre de 2020, la nostra Mesa de Catalunya també a l'homenatge a Jon Paredes Manot, Txiki, a Collserola davant de l'arbre on va ser afusellat per un escamot de guàrdies civils voluntaris. Txiki va morir cantant l'Eusko Gudariak.

CENT DINOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES VÍCTIMES INCÒMODES.

 

Fa més d’onze anys que nostra Mesa de Catalunya va començar el seu camí de veritat, justícia i reparació i ho va fer amb la ferma determinació de defensar els drets de totes les víctimes del franquisme i la transició. Fer-ho sense discriminació en funció de les seves militàncies polítiques, sense classificar-les en categories on unes fossin més que d’altres, sense distincions i sense jutjar les seves lluites. L’esperit transversal antifeixista de la nostra Mesa ha estat una exigència durant aquests anys de reivindicació a les places de Catalunya. Víctimes, familiars i entitats més enllà de les seves idees han demanat justícia plegades agafades a la mateixa pancarta i amb la determinació de no oblidar mai tant de dolor i patiment.

Des del primer minut hem fugit de barricades i trinxeres monocolors perquè no som cap partit, ni ens devem a cap d’ells. Hem estat plurals com a símptoma de fortalesa i no combatem sota una única bandera, en tenim moltes, tantes com víctimes representades en aquests estendards tan plens de significat per a elles, tant que van sacrificar-ho tot amb els seus colors al seu cor. Aquestes banderes ens acompanyen en les nostres concentracions i per a nosaltres esdevenen una sola, que ens encoratja a continuar batallant per les seves memòries trepitjades. 

Fa anys vam constatar que fins i tot dins d’aquest món que denominen com recuperació de la memòria hi havia unes víctimes de les quals no es parlava, ni es reivindicaven perquè no resultaven políticament correctes per les seves militàncies. També es parlava molt poc de la repressió patida per la dona o pels col·lectius LGTBI, però això era perquè es considerava irrellevant i perquè l’oblit, que s’ho menja tot és més voraç amb les invisibles que no escriuen la història. Nosaltres sempre les van tenir presents i no perquè siguem millors sinó perquè el nostre caràcter inclusiu va fer possible sumar-se a les nostres exigències públiques de justícia a persones i entitats que ens van ajudar a tenir una perspectiva més global de l’horror del feixisme en dictadura i transició. Ens van mostrar que hi havia moltes més víctimes que no ens pensàvem i tot el vast ventall del terror repressiu que van patir tant dins com fora de l’estat espanyol. 

Moltes d’aquestes víctimes ara ja són conegudes, reconegudes i reivindicades amb normalitat encara que quedi camí per recórrer, però queden col·lectius de víctimes que continuen patint discriminació fruit del desconeixement i l’estigmatització com els guerrillers antifranquistes que no van voler rendir-se i van ser titllats de delinqüents després d’haver estat assassinats en batudes de cacera organitzades per la Guàrdia Civil, que moltes vegades es fotografiava amb les seves peces humanes sense vida.  Però encara hi han víctimes més incòmodes i marginades com les que reivindiquem aquest setembre, com és el cas dels afusellats del 27 de setembre de 1975, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo Solla i Ramón García Sanz militants del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i de Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria militants d’ETA (Euskadi ta Askatasuna). Els últims en morir davant d’un escamot d’afusellament, però no els últims morts del franquisme perquè aquest va sobreviure al dictador Franco i va continuar matant. Una mostra és el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego assassinat l’11 de setembre de 1978 per l’esquena per una bala de la Policia Nacional en el decurs d’una manifestació quan només tenia 16 anys i somiava amb canviar el món des de la seva militància al PCE (internacional), una víctima incòmoda perquè posa en qüestió la sagrada transició. I no volem oblidar el cas d’en Cipriano Martos Jiménez, militant del PCE (m-l) i del FRAP que va morir després d’agonitzar durant tres setmanes cremat per dins després d’haver estat torturat salvatgement a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus on li van fer beure el contingut d’un còctel Molotov. Continuem treballant per les seves memòries i els seus drets com deute i com deure, perquè més enllà de les sigles sota les quals van patir repressió i mort, són tristament víctimes del franquisme i la transició. Nosaltres no podem caure en el parany de l’autocensura i contribuir a compartimentar-les en categories de més i menys dignes, totes són víctimes de crims d’estat per acció, col·laboració u omissió, de crims catalogats com imprescriptibles i totes tenen drets pels quals hem de vetllar. 

Per això aquest mes dediquem la nostra concentració a totes les víctimes antifeixistes incòmodes, aquelles que van patir persecució, detencions, tortures, presó, mort, exili, per lluitar amb totes les eines al seu abast contra la dictadura. Des dels guerrillers a les serres o a les ciutats, als grups armats que van plantar cara al franquisme sota diferents sigles comunistes, anarquistes, independentistes, als partits, sindicats i entitats que no van acotar el cap davant la transició monàrquica de la llei a la llei de l’embut i van reivindicar la ruptura democràtica que ens devíem. Per totes aquestes víctimes continuarem treballant, perquè siguin reconegudes com a tals, perquè com a Mesa defensora dels drets humans aquesta és la nostra tasca. I perquè amb aquest present de repressió i llei mordasses on demà et pot tocar a tu que siguin vulnerats els teus drets, tenim l’obligació de no defallir en la nostra feina,  per un futur on democràcia i feixisme no convisquin amb total normalitat com ens està passant, perquè d’això se’n diu mentida institucional, injustícia del regne i trencadissa de l’estat de dret. 

No volem acabar sense dirigir-nos a la senyora Calvo, que tan ufana ha sortit als mitjans per presumir de l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Consell de Ministres com si fos una Llei ja aprovada pel Congrés dels Diputats, refrendada pel Senat i dotada de pressupost. Encara queda molt camí. Li volem dir a la Vicepresidenta que els Consells de Guerra de Jon Paredes Manot “Txiki” afusellat a Collserola quan tenia 21 anys i el del President Lluís Companys i Jover, l’únic president d’Europa assassinat pels feixistes, ja van ser anul·lats per llei pel Parlament de Catalunya el 2017 i per unanimitat, un dia que víctimes, familiars i entitats no oblidarem mai per l’emoció de l’aprovació d’una llei de reparació jurídica tan reivindicada. I no oblidem tampoc que va ser possible gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes. També li volem fer saber que la creació d’una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme i la transició, què no per poder jutjar-los, és una broma de mal gust, ja que vostè va declarar que la llei d’amnistia era el pilar de la nostra democràcia i que aquesta era intocable, punt i final. I podríem dir moltes més coses però acabarem denunciant que no es pot posar com a dia d’homenatge a les víctimes del franquisme el mateix dia que s’aprova la constitució monàrquica per les Corts, perquè aquestes víctimes eren republicanes o anarquistes, no tenien rei, a més eren antifeixistes i no poden veure’s representades per un dia on el atado y bien atado acabó de atarse, el 31 d’octubre de 1978. Esperem que el text definitiu que arribi a ser aprovat i publicat al BOE respongui a totes les demandes de les entitats de memòria i drets humans que lluitem per les víctimes del franquisme i la transició, no volem altra 52/2007. 

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continuarà sent constructivament incòmoda.  

118 CONCENTRACIÓ DE LA MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ. NOSALTRES ACUSEM MARTÍN VILLA I MÉS CARTES.

Aquest mes no durem a terme la nostra 118 concentració seguint les indicacions de la Generalitat de Catalunya davant del creixement exponencial de persones positives en coronavirus. Però seguim en peu de Veritat, Justícia i Reparació, sempre dempeus sense oblidar, amb els drets humans al cap i les nostres víctimes al cor. NOSALTRES ACUSEM MARTÍN VILLA i tots els responsables de la sagnant transició. 

Per responsabilitat i solidaritat. Si et cuides, ens cuides.

Esperem que aquest cop ens passi com al conte del llop, aquell en el qual tant es va anunciar que venia la fera que al final va venir quan ningú ja creia que fos possible. Així estem amb la declaració de Rodolfo Martín Villa, prohome del franquisme i la democràcia, sense despentinar-se i a tot benefici personal, molt benefici i molta impunitat. Martín Villa, un llop milionari amb jaqueta i corbata d’ovella bipartidista, que el dia 3 de setembre haurà de declarar en sòl de la República Argentina al Regne d’Espanya per la seva responsabilitat en crims de lesa humanitat comesos durant la sagnant transició.

Així com estem assistint al blindatge de la institució monàrquica a l’ull de l’huracà, en un esperpent del vassallatge, amb un sabó reial, que donen president i ministres, diuen que socialistes, que paguem totes i tots, sabó i càrrecs. Un sabó que regalima per l’espai públic i amb el qual volen fer-nos caure en els seus paranys de mentides per evitar que caigui la corona corrupta. D’aquesta manera també tant PSOE com PP, gràcies a la fina divisió de poders que afina segons les seves simpaties i interessos de torn, curiosament molt coincidents, ha impedit que Martín Villa hagi declarat fins ara malgrat que ell sempre s’ha mostrat cínicament disposat a fer-ho. I és que protegir a Juan Carlos, a Felipe i a Martín Villa, entre d’altres, és protegir la transició i la ruleta trucada d’aquesta democràcia del casino de l’oligarquia. Una ruleta de desgràcia, que no van deixar desbancar en nom de la justícia social a la República democràtica i on la banca insaciable continua guanyant.

Martín Villa va jurar els Principios del Movimiento com ho va fer l’emèrit Juan Carlos, que el 1979 va condecorar a qui va ser Governador Civil de Barcelona mentre es torturava amb sadisme i a dojo a Via Laietana, amb la Gran Cruz de la Real y muy Distinguida Orden de Carlos III. Juan Carlos va deixar a contracor el pròsper negoci, que li va traspassar el dictador, al seu fill Felip i aquest seguint el costum del Regne d’Espanya d’emparar els botxins va condecorar al rei dels consells d’administració d’empreses estratègiques, Martín Villa, el 2017. El responsable del 3 de març, dels Santfermins 78 i dels atacs de falses banderes, de les ferides i morts als carrers de Catalunya i de tot l’estat espanyol. Felipe li va concedir un premi per ser un dels diputats membre de las Cortes Constituyentes, mare de la Constitució del 78, la que va segellar el lligat i ben lligat i va posar la cirereta enverinada en forma de corona al pastís que es continuen menjant els que mai han passat gana.

Martín Villa va ser cap del Ministeri de la Governació al qual li van canviar més tard el nom per Ministeri de l’Interior, dins la línia de l’operació maquillem el franquisme. Com ministre tenia sota el seu comandament a tot l’elenc de repressors policials del franquisme, molts d’ells no només no retirats del servei i jutjats gràcies a la llei d’Amnistia, sinó que van ser premiats i condecorats per Martín Villa. Així van continuar amb les seves sàdiques carreres com salvadors de la pàtria, un cop més, aquesta vegada en la lluita bruta contra el terrorisme constituint-se en braç armat i torturador de la plantilla del terror d’estat, pagat pels fons reservats del clavegueram del bipartidisme. Aquests van continuar amb la tradició proporcionant víctimes al TOP rebatejat com Audiència Nacional el 1977. Sense oblidar tots els grups de feixistes que amb total impunitat ferien i mataven antifeixistes gratis.

No sabem si Martín Villa arribarà a declarar aquest cop, si la seva declaració tindrà cap conseqüència, però sí sabem que li fa mal al sistema no defallir. Un sistema fill de la falsa reconciliació nacional, imposada a cop d’oblit i mentida, de la humiliació de les víctimes del franquisme i la transició, víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Recordem que els colpistes van matar antifeixistes, van assassinar la veritat i que la seva mà encara ens emmordassa amb les fulles de l’arbre del terror que van plantar i que encara ens reprimeix perquè ens tapa el bosc de la resistència. La Causa 4591/2010 formada per centenars de querellants és una part de la lluita per trencar amb aquesta xacra d’impunitat, més enllà del resultat, tot el camí recorregut i el que hem de recórrer encara pagarà la pena.

Rodolfo Martín Villa, falangista de pro, radical transformista, sempre ha estat a l’arrel del problema d’aquest estat fallit de nom Espanya. Actor polític i econòmic transitant al més pur estil portes giratòries i corrupció marca del Regne. Escriptor d’excepció de la història que mai van poder escriure les vençudes, les persones amb principis que no es van deixar convèncer pels cants de sirena de la democràcia que patim, jove però decrèpita, que ens llença contra les roques de la desmemòria per esclatar-nos contra l’obediència deguda del seu punt final.

Martín Villa, nosotr@s acusamos.

Esperamos que esta vez nos pase como en el cuento del lobo, aquel en el cual tanto se anunció que vendría la fiera que al final vino cuando nadie ya creía que fuera posible. Así estamos con la declaración de Rodolfo Martín Villa, prohombre del franquismo y la democracia, sin despeinarse y a todo beneficio personal, mucho beneficio y mucha impunidad. Martín Villa, un lobo millonario con chaqueta y corbata de oveja bipartidista, que el día 3 de septiembre tendrá que declarar en suelo de la República Argentina en el Reino de España por su responsabilidad en crímenes de lesa humanidad cometidos durante la sangrienta transición.

Así como estamos asistiendo al blindaje de la institución monárquica en el ojo del huracán, en un esperpento del vasallaje, con un jabón real, que dan presidente y ministros, dicen que socialistas, que pagamos todas y todos, jabón y cargos. Un jabón que chorrea por el espacio público y con el cual quieren hacernos resbalar en sus trampas de mentiras para evitar que caiga la corona corrupta. De este modo también tanto PSOE como PP, gracias a la fina división de poderes que afina según sus simpatías e intereses de turno, curiosamente muy coincidentes, ha impedido que Martín Villa haya declarado hasta ahora a pesar de que él siempre se ha mostrado cínicamente dispuesto a hacerlo. Y es que proteger a Juan Carlos, a Felipe y a Martín Villa, entre otros, es proteger la transición y la ruleta trucada de esta democracia del casino de la oligarquía. Una ruleta de desgracia, que no dejaron desbancar en nombre de la justicia social a la República democrática y donde la banca insaciable continúa ganando.

Martín Villa juró los Principios del Movimiento como lo hizo el emérito Juan Carlos, que el 1979 condecoró a quién fue Gobernador Civil de Barcelona mientras se torturaba con sadismo y sin pausa en vía Laietana, con la Grande Cruz de la Real y muy Distinguida Orden de Carlos III. Juan Carlos dejó a regañadientes el próspero negocio, que le traspasó el dictador, a su hijo Felipe y este siguiendo la costumbre del Reino de España de amparar a los verdugos condecoró al rey de los consejos de administración de empresas estratégicas, Martín Villa, el 2017. El responsable del 3 de marzo, de los Sanfermines 78 y de los ataques de falsas banderas, de las heridas y muertes en las calles de Cataluña y de todo el estado español. Felipe le concedió un premio por ser uno de los diputados miembro de las Cortes Constituyentes, madre de la Constitución del 78, la que selló el atado y bien atado y puso la cerecita envenenada en forma de corona al pastel que se continúan comiendo los que nunca han pasado hambre.

Martín Villa fue jefe del Ministerio de la Gobernación al cual le cambiaron más tarde el nombre por Ministerio del Interior, dentro de la línea de la operación maquillemos el franquismo. Como ministro tenía bajo su mando a todo el elenco de represores policiales del franquismo, muchos de ellos no solo no retirados del servicio y no juzgados gracias a la ley de Amnistía, sino que fueron premiados y condecorados por Martín Villa. Así continuaron con sus sádicas carreras como salvadores de la patria, una vez más, esta vez en la lucha sucia contra el terrorismo constituyéndose en brazo armado y torturador de la plantilla del terror de estado, pagado por los fondos reservados del alcantarillado del bipartidismo. Estos continuaron con la tradición proporcionando víctimas al TOP rebautizado como Audiencia Nacional en 1977. Sin olvidar a todos los grupos de fascistas que con total impunidad herían y mataban antifascistas gratis.

No sabemos si Martín Villa llegará a declarar esta vez, si su declaración tendrá alguna consecuencia, pero sí sabemos que le hace daño al sistema no desfallecer. Un sistema hijo de la falsa reconciliación nacional, impuesta a golpe de olvido y mentira, de la humillación de las víctimas del franquismo y la transición, víctimas de crímenes de lesa humanidad imprescriptibles. Recordamos que los golpistas mataron antifascistas, asesinaron la verdad y que su mano todavía nos amordaza con las hojas del árbol del terror que plantaron y que todavía nos reprime porque nos tapa el bosque de la resistencia. La Causa 4591/2010 formada por centenares de querellantes es una parte de la lucha para romper con esta lacra de impunidad, más allá del resultado, todo el camino recorrido y el que tenemos que recorrer todavía sin duda valdrá la pena.

Rodolfo Martín Villa, falangista de pro, radical transformista, siempre ha estado en la raíz del problema de este estado fallido de nombre España. Actor político y económico transitando al más puro estilo puertas giratorias y corrupción marca del Reino. Escritor de excepción de la historia que nunca pudieron escribir las vencidas, las personas con principios que no se dejaron convencer por los cantos de sirena de la democracia que sufrimos, joven pero decrépita, que nos tira contra las rocas de la desmemoria para estrellarnos contra la obediencia debida de su punto final.

Més cartes contra la impunitat:

CARTA DE LES COMPANYES I COMPANYS DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA A GUSTAU ADOLF MUÑOZ DE BUSTILLO GALLEGO.

Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció. 

Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia. 

La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco. 

La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977,  i aquesta victòria és teva. 

El dia 3 de setembre de 2020 estarà citat a declarar Rodolfo Martín Villa responsable com ja sabràs de les morts dels obrers de Vitòria i de la mort d’en Germán Rodríguez fa dos mesos per a tu, de les ferides del teu company de militància Jordi Martínez de Foix, que morirà un mes després que tu a les portes de l’aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys. Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus. 

La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau, en el nom d’en Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi i de tantes i tants més sense justícia. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.  

Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.

Salut company.

El dia 3 de setembre en la declaració que Rodolfo Martín Villa haurà de fer a l'ambaixada de la República Argentina a Madrid haurà de donar resposta per aquest crim i per molts més. No oblidem, no perdonem. Prou impunitat per a les víctimes de la transició. 

Castellà:

Gustau, eres tan joven y estás tan lleno de vida a tus dieciséis años que hablarte de muerte es dolorosamente imperdonable. Nos duele en el corazón y en el alma escribirte esta carta y no poder hacer nada para cambiar tu destino. Desgraciadamente no eres el primer joven antifascista que ha salido de la niñez para convertirse involuntariamente y de forma trágica en estandarte de la lucha por los derechos humanos. Nos ha golpeado ver tu cuerpo inerte extendido en el suelo en la calle Ferran de Barcelona víctima de la represión policial el 11 de septiembre de 1978, fotografía de un asesinato de estado. Nos aflige que tu militancia contraria a los Pactos de la Moncloa, que nos llevarán a un camino de impunidad disfrazada de progreso y democracia, nos duele que tus reivindicaciones por la libertad de y en Cataluña, mientras casi todo el mundo había claudicado sin resistencia a la transición, nos hace daño que sea todavía una digna lucha que llevar a cabo contra un sistema monárquico podrido de corrupción.

Gustau no serás olvidado, aunque como víctima de este periodo vergonzoso, que no finaliza, no tienes el lugar que te mereces en la memoria colectiva, como decenas de muertes de la amnésica transición, cerradas bajo siete llaves en el cajón de la impunidad,  víctimas que como tú esperan justicia.

La bala que te matará saldrá de una pistola comprada por el estado español, el policía nacional que te disparará está a las órdenes del ministro Rodolfo Martín Villa, señor de las calles el año de tu muerte y responsable de la persecución y eliminación de la digna disidencia antifascista contra el franquismo sin Franco.

Tu familia guardará amorosamente tu recuerdo y tendrá una posición combativa por la reparación que os deben, formando parte de la causa abierta en la República Argentina contra los crímenes de lesa humanidad del franquismo y la transición. Y te preguntarás que cómo puede ser. Pues es porque en el Reino de España en el que todavía vivimos, las víctimas antifascistas no tienen derecho a la justicia. Y te extrañará mucho que sea Argentina, que tú conoces como una dictadura militar, la que ahora sea una democracia capaz de juzgar sus crímenes de estado, la que te dé amparo. Queremos decirte que tu caso abrirá las puertas de la justicia argentina a otras víctimas asesinadas después de 1977, y esta victoria es tuya.

El día 3 de septiembre de 2020 estará citado a declarar Rodolfo Martín Villa, responsable como ya sabrás de las muertes de los obreros de Vitoria y de la muerte de Germán Rodríguez hace dos meses para ti, de las heridas de tu compañero de militancia Jordi Martínez de Foix, que morirá un mes después que tú a las puertas del aniversario del asesinato del Presidente Lluís Companys. Martín Villa será responsable de tu muerte y de tantas muertes anónimas mientras ocupaba los cargos de Ministro de Gobernación y después de Interior, como jefe de unas Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado con licencia para matar. El cínico Martín Villa dirá que viendo quién lo acusa está muy tranquilo, está tranquilo porque no debe tener conciencia, decencia, ni remordimientos. Su política de persecución de la protesta de los opositores a sus regímenes fue efectiva, ya que transitamos por donde marcaron aquellos contra los que levantabas tu voz y que nuestras exigencias de justicia son la alfombra donde se limpian sus opresores pies.

La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició te escribe esta carta para hacerte saber que acusamos a Martín Villa, lo hacemos en tu nombre Gustau, en el nombre de Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi y de tantas y tantos más sin justicia. Y le decimos que no tendría que estar tan tranquilo porque aunque no sea condenado por la justicia, si tendrá la condena de la vergüenza sentenciada por la verdad. La tendrá cuando por fin seamos los perdedores quienes pongamos nuestra palabra negro sobre blanco en el folio de la historia y su nombre sea arrastrado por el fango. Este es nuestro contrato de verdad, justicia y reparación contigo y con todas las víctimas del fascismo español.

Nos despedimos de ti Gustau con total gratitud por tu valiente compromiso con las libertades y con una brizna de esperanza en el corazón en que vuestra semilla antifascista germine con frutos de justicia social y derechos para el pueblo y para los pueblos. Continuaremos hasta la victoria en nombre de vuestro sacrificio. Por siempre jamás vivos.

Salud compañero.

CARTA DE LA NOSTRA MESA DE CATALUNYA AL COMPANY DANI EL DIA DEL SEU ANIVERSARI PRIVAT DE LLIBERTAT A MADRID.

Hola Dani, 

este 29 de agosto cumplirás tus 22 años en una prisión y queremos felicitarte, no por tu aniversario privado del derecho más preciado, la libertad, queremos felicitarte por tu solidaridad y tu compromiso republicano. A las compañeras y compañeros de la Mesa de Catalunya que suscriben esta carta pública nos indigna y entristece que estés pagando un precio tan alto por hacer uso de derechos fundamentales como el de manifestación, el de expresión y el de libertad ideológica, que se han visto conculcados por levantar tu voz contra los que oprimen y vulneran esos derechos, no solo en Catalunya. 

Nuestra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes lleva a cabo una iniciativa epistolar a través del tiempo, decenas de familiares de víctimas del franquismo y la transición han escrito cartas a todas aquellas personas que por defender la legalidad republicana, por luchar por la República o por la Revolución, contra la dictadura y contra la claudicación de una transición manchada de sangre perdieron la vida, la libertad, la salud, sus seres queridos, sus hogares, fueron vejadas y torturadas. Seguramente sería difícil explicarles que en el 2020 tenemos una monarquía con dos reyes por falta de uno, que los republicanos son represaliados y encarcelados, que aquellos que pelean por la justicia social son multados y golpeados, que nos censuran y nos autocensuramos, que sus compañeras y compañeros yacen en las cunetas por miles, que los herederos biológicos y políticos del Régimen de sus verdugos se sientan hoy ufanos en el Congreso de los Diputados y que sus perdedores descendientes les pagan sus salarios. Por eso te escribimos esta carta insumisa, para denunciar que es impropio de una democracia tenerte encarcelado, que es impropio de una sociedad democrática que tu encierro no cause alarma social, que es una vergüenza que tanto tú como tantas otras personas anónimas por defender causas de justicia estén olvidadas entre tantas paredes por derribar. 

Hemos leído que no pertenecías a ningún colectivo cuando hace 10 meses decidiste sumarte a una manifestación por el derecho a decidir entre banderas republicanas y esteladas en la capital del Reino. Hoy perteneces a un colectivo que no debería existir, el de presas y presos políticos, la cínica paradoja es que para el estado no existís. Un colectivo al que cualquiera de nosotras y nosotros podemos pasar a engrosar sus filas en cualquier momento solo por defender cualquier causa justa inaceptable para el gobierno de turno y bajo acusaciones falsas y peregrinas. Mientras tanto el fascismo se pasea prepotente por las calles agrediendo a coste cero.

Ya sabemos que decirte que no estás solo no es suficiente, pero esperamos que tras esta frase hecha para acompañar a los que sufren injusticia sientas nuestro más sincero deseo de libertad y justicia para ti.  

Un abrazo compañero. 

Salut!

CARTA DE LA NOSTRA COMPANYA DELPHINE A LA SEVA BESÀVIA PETRA LOZANO FORCÉN I AL SEU ONCLE AVI NARCISO CRESPO LOZANO,  ASSASSINATS A SARAGOSSA.

Petra Lozano Forcén

Narciso Crespo Lozano

Querida Petra, querido Narciso,

No nos conocimos nunca porque los falangistas os arrebataron la vida en agosto de 1936 siendo demasiado jóvenes, 47 y 19 años. Petra mi bisabuela por parte de mi familia paterna, y Narciso su hijo, mi tío abuelo, el pequeño de los hermanos.

Ironías de la vida, de no haberse producido el Golpe de Estado franquista, probablemente no estaría hablando ahora tampoco. Mi abuelo Julián y mi abuela Maria no hubieran pasado la frontera a Francia en 1939, por separado y en condiciones muy difíciles, para que no les mataran. Mi padre no hubiera nacido en Francia ni hubiera conocido a mi madre.

Cuántas vueltas da la vida. A pesar de haber nacido en una República, me empeñé desde pequeñita en volver al lugar de donde venían, a pesar de que mi abuelo siempre me repetía que el no había querido volver a vivir ahí porque ya no era la España que él había conocido. Incluso cuando íbamos al pueblo de mi abuela en verano, una vez muerto el dictador genocida, nos siguieron llamando "los rojos" o "los franceses" con este tono cargado de miedo y, quizás, culpabilidad para algunos.

Como iba diciendo, querida Petra y querido Narciso, quiero que sepáis que mi abuelo Julián nunca dejó de buscaros, de preguntar por su pueblo, de querer encontraros y conocer la Verdad. Supo que su madre Petra y su tía Lorenza habían sido fusiladas por los falangistas un 13 de agosto de 1936 a las afueras del pueblo de Ricla. Vuestro único delito, preguntar cada día por el paradero de vuestros hijos, Narciso y Antonio, desaparecidos el 10 de agosto de 1936, hasta que os dijeron que os iban a llevar con ellos y os fusilaron. Nos enteramos de que habíais sido enterradas en una fosa común en el cementerio de Ricla junto con otros cuatros hombres, también fusilados, porque el señor que tuvo que enterrarlos se lo confirmó a la tía Maxi, la hermana de mi abuelo, años después. Mi abuelo decidió entonces haceros una placa, a los seis compañeros de infortunio, para colocarla en vuestra tumba del cementerio de Ricla en los años 80. Era de lo poco que se podía hacer. E ir a visitaros cuando venía en verano a su pueblo, en Aragón.

Con Narciso y Antonio, no tuvo la misma "suerte", y falleció sin poder encontraros, ni poder enterrar en su pueblo a ninguno de los cuatro.

Querida Petra y querido Narciso, esta nieta francesa a la que no habéis conocido nunca, soy yo. Me llamo Delphine y me mudé a Barcelona a finales de los años 1990. En aquel entonces, no se hablaba mucho de vosotros, ni de los más de 114.000 desaparecidos del franquismo. La primera exhumación "oficial" fue en el año 2000, y no empecé a meterme en Memoria Histórica hasta el año 2010, cuando se quiso juzgar los crímenes del franquismo como crímenes de lesa humanidad, y al final fue al juez al que apartaron de la judicatura... no ha cambiado tanto, por desgracia, queridos. Me gustaría deciros que vivimos en una democracia plena en la que se ha juzgado las atrocidades franquistas, pero no es así. Siguieron gobernando los mismos, luego sus hijos y sus nietos.

Así que los otros nietos y las otras nietas nos empezamos a mover. Convocamos una concentración de denuncia en abril de 2010, y ahí conocí a mucha gente con la que iba a compartir historias de desgracias, asesinatos y exilios. Mucha gente que se convirtió en compañeras y compañeros de Memoria Histórica, algunas incluso en amigas, y con la que empecé a mover las cosas. Porque en el fondo, siempre me prometí que seguiría con la búsqueda de mi abuelo.

Os escribo desde 2020, han pasado 10 años ya desde que empecé con todas estas luchas, contactos, rechazos, menosprecios y recibí algunas alegrías. 

No he podido con todo porque el paso del tiempo y las artimañas de los franquistas para tapar sus crímenes han sido un gran handicap, pero os alegrará saber que sí hemos conseguido pequeñas victorias, bribas de justicia en el país de la desmemoria. 

Petra, exhumamos la fosa donde estabas enterrada junto con tu cuñada Lorenza en noviembre de 2016 gracias a ARICO Memoria Aragonesa y la asociación Charata, con los que había contactado en el año 2010. Pero el PP había dejado sin fondos a la Memoria Histórica, y tardamos un poco más en poder conseguir el dinero y los permisos. Os encontramos. Tengo que deciros que el gran equipo que se encargó de los trabajos de exhumación fue tan respetuoso que ahora son como familia.

Petra, os identificamos, lo logramos. Y el 16 de diciembre de 2017 os enterramos en el pueblo. Ahora descansas con tu madre en el cementerio de Morés, y Lorenza con su marido. ¿Y sabes lo mejor de todo? Estaba Maxi, tu hija. Pudo verlo. Fue uno de los mejores días de mi vida, y de la suya, puedes estar segura. Ahí había mucho amor.

Narciso, lo intentamos. Cuando Maxi nos dijo que tú y tu primo Antonio estabais en la fosa del Barranco de la Bartolina, juntos a cientos de otros asesinados por los falangistas y los franquistas, lo intentamos. No quiero decirte en qué convirtieron la fosa los del PP de Calatayud, el partido de los herederos de los franquistas, porque es desolador. Sólo te diré que pasamos el georadar, una máquina para ver si hay cuerpos en el subsuelo, y hablamos con expertos, y nos dijeron que era imposible encontraros e incluso peligroso. No sabes la inmensa tristeza mezclada de cabreo que me invadió. 

Pero decidí seguir adelante. Ahí me parezco a tu hermano Julián. Te hubiera gustado ver lo valiente y honrado que era. Al final de la guerra, tuvo que exiliarse a Francia, luchó en la II Guerra Mundial contra los nazis, otra plaga asesina, y se quedó ahí después de todo porque España le dolía demasiado.

No os hemos olvidado. Gracias a la Ley de Memoria Democrática aragonesa que entró en vigor en febrero de 2019, luché junto con los compañeros de ARICO Memoria Aragonesa para que el Barranco de la Bartolina se convirtiera en un lugar de memoria democrática, para que por fin protegieran el lugar y explicaran la masacre que había ocurrido ahí. 

Y, ¿sabéis qué? ¡También lo logramos!

El Barranco de la Bartolina ya es oficialmente el primer lugar de Memoria democrática de Aragón. Todo el mundo va a saber qué pasó ahí, cómo los cobardes asesinos hicieron desaparecer toda una generación de jóvenes ilusionados, y porqué. Ya han plantado un olivo. No hemos podido hacer mucho más aún porque llevamos 6 meses con una pandemia muy similar a la gripe española, pero en cuanto se pueda, se pondrán paneles explicativos y un Memorial. Seguiremos luchando también para que vuestros nombres se añadan al Memorial del cementerio de Calatayud. El PP nos pone mil trabas, pero no saben que nunca vamos a reblar.

Os seguiría hablando durante horas, contando mil anécdotas, pero daría para un libro entero.

Sólo quiero que sepáis que se os echó mucho de menos, que el abuelo y la tía Maxi os querían muchísimo. Que yo os quiero muchísimo sin conoceros, y que estoy muy orgullosa de vosotros. Julián nos dio una buena vida en Francia, hemos podido educarnos en los valores de una República, y aquí sigo... primero en Barcelona y ahora en Zaragoza, buscando Verdad, Justicia y Reparación. Ah, mi compañero también es medio maño y su familia del valle de Jalón. La Historia está a punto de cerrar el bucle.

Os quiere mucho, 

Delphine Crespo, año 2020.