dilluns, 20 de desembre de 2021

BONES FESTES I MOLTA SALUT.


Volem desitjar-vos unes bones festes i un any 2022 on creueu totes les vostres metes personals i col·lectives. 

Un 2022 sense corones, sense feixisme, sense repressió, sense retallades en els nostres drets, sense cap mena de discriminació, sense odi a les minories que ens fan grans i amb justícia social, amb serveis públics de qualitat, amb respecte pels drets humans, amb solidaritat i empatia, i amb molta salut. 

Cuideu-vos molt per poder tenir cura de qui no es pot guarir tot sol, així guanyarà tothom.

Salut!

dimarts, 14 de desembre de 2021

Ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita, no t'oblidarem mai.

  


Avui ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita Cruz, la nostra Paquita dinamitera, nena de la presó com ella mateixa es definia, perquè allà va estar amb la seva mare, que el feixisme li va robar per sempre més i amb ella un bocí del seu cor. Paquita va ser la nostra veu feta cançó, ànima combativa, sempre fidel a les seves idees i militant de pedra picada, també de la Memòria, la de la seva família marcada profundament per la repressió,  i la de totes les víctimes del franquisme. 

La malaltia li va deixar sense els seus records més estimats, però nosaltres vetllarem perquè siguin ben vius lluitant contra l'amnèsia i la injustícia. El nostre condol al seu company de vida Juan Martínez, també el nostre estimat company de camí per la veritat, la justícia i la reparació, a la seva família i a tothom que va tenir la sort de conéixer-la. 

T'estimarem sempre, tan dolça i tan forta, tan solidària, gran companya, i et recordarem cantant i recitant al teu meravellós Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.

Les companyes i companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no t'oblidarem mai.


Paquita es va querellar a la causa oberta a la República Argentina 
contra els crims del franquisme i la transició.

Aquest és el text del nostre homenatge a Paquita a la nostra concentració a Rubí el novembre de 2019.

Vam obrir l'acte fent un homenatge a la nostra companya Paquita, la nostra Paquita Dinamitera, la nostra veu cantant a tants i tants actes de veritat, justícia i reparació a la plaça de Sant Jaume, on hem recordat a milers de víctimes durant aquests 10 anys, les hem honorades i hem exigit els seus drets. La Paquita ha estat la nostra banda sonora. Ha fet plorar i emocionar a moltes persones concentrades per les víctimes del franquisme, com ella mateixa, amb la seva Rosario Dinamitera. La mateixa memòria que nosaltres reivindiquem és la memòria que hem de mantenir viva en nom de la Paquita, ara que ella no pot fer-ho. El nostre reconeixement i estimació a una dona lluitadora i compromesa que tant d’amor ens ha regalat i que tant ens ha ensenyat. I amb la seva generositat ella voldria que aquest homenatge sigui per a la seva mare, el seu pare i els seus oncles. Per això us explicarem les seves vides.

Francisca Puntero López, la mare de la nostra Paquita, va néixer el 9 de març de 1907 a Mota del Cuervo, Conca. Treballadora del camp des de ben petita va ser presidenta del col·lectiu de dones del sindicat UGT del seu poble.  Alejandro Cruz, pare de la Paquita, s’incorpora com a voluntari amb el seu germà Julián per defensar la República, Julián cau mort i Alejandro és ferit. Quan es recupera és nomenat comissari polític i la família es trasllada amb ell a Sant Climent, Conca, on neix la Paquita, la tercera filla del matrimoni.

Quan la família torna a Mota del Cuervo és detinguda. El pare de la Paquita i el seu germà Faustino, també la seva mare que encara li donava el pit i ella mateixa. A la caserna de la Guardia Civil li rapen el cap a Francisca, la deixen en llibertat unes hores i la tornen a detenir. El 7 de gener de 1940 és empresonada, la Paquita es converteix en nadó de la presó. Les condicions de fam, higiene, amuntegament i malalties acaben per matar a Francisca a la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de juliol de 1940. Tenia 33 anys. La germana de Francisca, Maximina, va estar dos anys a la presó i el seu germà Lorenzo deu anys.

En morir la mare li van portar la nostra Paquita al seu pare que també estava a presó i aquest els hi va dir que allà la nena moriria que li donessin la nena a la seva germana. La Paquita recorda les seves peregrinacions per les presons perquè tres germans del seu pare van ser empresonats també. Alejandro va passar 10 anys presoner com el seu germà Antonio. Laureano va morir a presó i Victorino quan va sortir va morir al cap de pocs mesos. Volem recordar la història que la Paquita ens explicava de com el seu oncle Faustino li deia al seu germà Alejandro, pare de la nostra companya, quan eren a la presó, si criden el teu nom, tu no et moguis, jo aniré en el teu lloc perquè tu tens una família per cuidar, el seu germà li va dir que de cap manera. Així era de generós i valent en Faustino, però el nom que van cridar va ser el seu i va ser executat quan era al Penal de Ocaña, on també va estar el poeta Miguel Hernández. Potser per això ha estat Hernández tan estimat per la Paquita, que ha recitat els seus poemes sempre meravellosament.

Alejandro també va estar al Valle de los Caídos amb el seu cunyat Lorenzo, treballant a la vora d’un precipici arriscats a morir despenyats. La Paquita recorda que pujant a Cuelgamuros per veure el seu pare per portar-li menjar i roba, va estar a punt de morir dues vegades, una de calor i altre de fred, ja que era una nena molt esquifida perquè l’alimentació era molt precària.

La Paquita ha tingut un dolor molt gran tota la seva vida i és no haver pogut tenir cap record de la seva mare, nosaltres sentim el dolor de que ella ara no ens recordi a nosaltres, encara que sabem que ocupem un bocí del seu cor militant i guerriller, que ha bategat a tantes manifestacions i vagues. T’estimem Paquita Dinamitera.


Paquita en la nostra primera concentració el febrer de 2009.

Hoy nos ha dejado nuestra queridísima Paquita Cruz, nuestra Paquita dinamitera, niña de la cárcel como ella misma se definía, porque allí estuvo con su madre, que el franquismo le robó para siempre y con ella un pedazo de su corazón. Paquita fue nuestra voz hecha canción, alma combativa, siempre fiel a sus ideas y militante insobornable, también de la Memoria, la de su familia marcada profundamente por la represión, y la de todas las víctimas del franquismo.

La enfermedad le dejó sin sus recuerdos más queridos, pero nosotros velaremos para que pervivan contra viento y marea luchando contra la amnesia y la injusticia. Nuestro pésame a su compañero de vida Juan Martínez, también querido compañero de camino hacia la verdad, la justicia y la reparación, a su familia y a todo el mundo que tuvo la suerte de conocerla.

Permanecerás siempre con todas y todos nosotros, tan dulce y tan fuerte, tan solidaria, gran compañera, y te recordaremos cantando y recitando a tu maravilloso Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.


Paquita forma parte de la causa abierta en la República Argentina 
contra los crímenes del franquismo y la transición.

Este es el texto de nuestro homenaje a Paquita en nuestra concentración en Rubí en noviembre de 2019.

Abrimos el acto haciendo un homenaje a nuestra compañera Paquita, nuestra Paquita Dinamitera, nuestra voz cantante en tantos y tantos actos de verdad, justicia y reparación en la plaza de Sant Jaume, donde hemos recordado a miles de víctimas durante estos 10 años, las hemos honorado y hemos exigido sus derechos. Paquita ha sido nuestra banda sonora. Ha hecho llorar y emocionar a muchas personas concentradas por las víctimas del franquismo, como ella misma, con su Rosario Dinamitera. La misma memoria que nosotros reivindicamos es la memoria que tenemos que mantener viva en nombre de Paquita, ahora que ella no puede hacerlo. Nuestro reconocimiento y cariño a una mujer luchadora y comprometida que tanto amor nos ha regalado y que tanto nos ha enseñado. Y con su generosidad ella querría que este homenaje fuera para su madre, su padre y sus tíos. Por eso os explicaremos sus vidas.

Francisca Puntero López, la madre de nuestra Paquita, nació el 9 de marzo de 1907 en Mota del Cuervo, Cuenca. Trabajadora del campo desde muy pequeña fue presidenta del colectivo de mujeres del sindicato UGT de su pueblo. Alejandro Cruz, padre de la Paquita, se incorpora como voluntario con su hermano Julián para defender la República, Julián cae muerto y Alejandro es herido. Cuando se recupera es nombrado comisario político y la familia se traslada con él a San Clemente, Cuenca, donde nace Paquita, la tercera hija del matrimonio.

Cuando la familia vuelve a Mota del Cuervo es detenida. El padre de Paquita y su hermano Faustino, también su madre que todavía le daba el pecho y ella misma. En el cuartel de la Guardia Civil le rapan la cabeza a Francisca, la dejan en libertad unas horas y la vuelven a detener. El 7 de enero de 1940 es encarcelada, Paquita se convierte en un niña de la prisión. Las condiciones de hambre, higiene, hacinamiento y enfermedades acaban matando a Francisca en la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de julio de 1940. Tenía 33 años. La hermana de Francisca, Maximina, estuvo dos años en la prisión y su hermano Lorenzo diez años.

Al morir la madre llevaron a nuestra Paquita a su padre, que también estaba en prisión, y este se los dijo que allí la niña moriría que se la entregaran a su hermana. Paquita recuerda sus peregrinaciones por las prisiones porque tres hermanos de su padre fueron encarcelados también. Alejandro pasó 10 años prisionero como su hermano Antonio. Laureano murió en prisión y Victorino cuando salió murió al cabo de pocos meses. Queremos recordar la historia que Paquita nos explicaba de como su tío Faustino le decía a su hermano Alejandro, padre de nuestra compañera, cuando estaban en la prisión, si gritan tu nombre, tú no te muevas, yo iré en tu lugar porque tú tienes una familia para cuidar y su hermano le dijo que de ninguna manera. Así era de generoso y valiente Faustino, pero el nombre que gritaron fue el suyo y fue ejecutado cuando estaba en el  Penal de Ocaña, donde también estuvo el poeta Miguel Hernández. Quizás por eso ha sido Hernández tan querido por Paquita, que ha recitado sus poemas siempre maravillosamente.

Alejandro también estuvo al Valle de los Caídos con su cuñado Lorenzo, trabajando al lado de un precipicio arriesgados a morir despeñados. Paquita recuerda que subiendo a Cuelgamuros, para ver a su padre y llevarle comida y ropa, estuvo a punto de morir dos veces, una de calor y otra de frío, puesto que era una niña muy escuálida porque la alimentación era muy precaria.

Paquita ha tenido un dolor muy grande toda su vida y es no haber podido tener ningún recuerdo de su madre, nosotros sentimos el dolor de que ella ahora no nos recuerde a nosotros, aunque sabemos que ocupamos un pedazo de su corazón militante y guerrillero, que ha latido en tantas manifestaciones y huelgas. Te queremos Paquita Dinamitera.

Las compañeras y compañeros de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes y de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no te olvidaremos nunca.


  

dissabte, 11 de desembre de 2021

JUSTÍCIA EXHUMARÀ CIPRIANO MARTO

Dijous a la tarda l’Antonio Martos Jiménez conjuntament amb membres de la nostra Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina es van reunir amb la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, i amb el Director General de Memòria Democràtica, Antoni Font. En aquesta reunió la consellera va traslladar el seu ferm compromís de fer realitat l’exhumació del lluitador antifranquista Cipriano Martos Jiménez l’any 2022.

Ens felicitem per aquest pas vers la veritat, la justícia i la reparació per a la família de Cipriano i per a totes les companyes i companys que els darrers anys han treballat per fer possible aquesta fita. 

Ens mantindrem amatents i farem un seguiment de tot el procés previ a l’exhumació que, segons la consellera, serà a finals de l’estiu de 2022. 

En acabar la reunió els membres de la nostra Xarxa van lliurar una gran fotografia de Cipriano Martos amb el lema “Cipriano exhumació!”.



Gràcies a les més de mil persones signants del nostre manifest per exigir l’exhumació d’en Cipriano. Gràcies a tothom que ens heu acompanyat en aquest llarg camí per la vostra solidaritat i el vostre compromís.

Aquesta exhumació serà sens dubte una victòria col·lectiva de totes les persones defensores dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. 


https://twitter.com/roger_mateos/status/1469630194227064837?s=24

https://www.publico.es/politica/generalitat-catalunya-exhumara-restos-cipriano-martos-antifranquista-envenenado-reus-1973.html/amp

https://www.msn.com/es-es/noticias/espana/catalu-c3-b1a-exhumar-c3-a1-los-restos-de-cipriano-martos-el-antifranquista-envenenado-en-reus-en-1973/ar-AARIb29

https://www.diaridetarragona.com/reus/Exhumaran-los-restos-del-antifranquista-envenenado-en-Reus-en-1973-20211211-0017.html

https://www.granadahoy.com/granada/Cataluna-antifranquista-granadino-Cipriano-Martos_0_1637236591.html

https://www.estrelladigital.es/articulo/sociedad/cataluna-exhumara-restos-antifranquista-envenenado-reus-1973/20211211102851482110.html

https://www.cope.es/actualidad/espana/noticias/cataluna-exhumara-los-restos-del-antifranquista-envenenado-reus-1973-20211211_1670435

https://www.20minutos.es/noticia/4922205/0/cataluna-exhumara-restos-cipriano-martos-antifranquista-envenenado-reus-1973/

https://twitter.com/pceml/status/1469675951873220620?t=PC-Y4PR2u9-KisgClHzYZQ&s=19

https://twitter.com/TGNdigital/status/1469671158677217283?t=1ahpOM3ymUit86wwBE-CwA&s=19

dijous, 28 d’octubre de 2021

HOMENATGE A LES BRIGADES INTERNACIONALS A CORNELLÀ DE LLOBREGAT. OCTUBRE 2021.




Com cada 28 d'octubre recordem i honorem les Brigades Internacionals. Les meravelloses persones de totes les edats i procedències que van venir a lluitar contra el feixisme amb total generositat. Un dia com avui de 1938 van haver d'abandonar la República vers destins molt incerts, alguns van quedar sense cap pàtria a la qual tornar, altres van ser represaliats quan van tornar als seus països, fins i tot assassinats, i molts van continuar plantant cara al feixisme en una guerra, que ja van anticipar i que aquesta vegada sí van guanyar. 




Aquestes són les flors que la Inocencia, que complirà 92 anys,  ha pintat per a les Brigades Internacionals i aquest el poema que vam llegir en el seu honor. 

Brigada Internacional

Vides, vides, vides,
en formació correcta, passen:
els carrers s’han acanalat
per a conduir la riuada.

Cap a on? Inútil pregunta!
Cap a on totes les vides marxen.
I si em demanes d’on sorten,
totes dels ventres de llurs mares.

Vides, vides, vides,
vides i més vides encara…
No les miris amb un esguard
que sols veu el nombre i la massa:
totes han tingut ulls d’infant
aquestes vides que ara passen;
totes han tingut un somrís
en llur boca tornada amarga;
totes un gentil balbuceig
en la rudesa de llur parla;
totes han lluitat i han patit…
i llurs terres són tan llunyanes!

Vides, vides, vides,
de França, de Rússia, d’Itàlia,
alemanys, anglesos, suecs,
ucraïnans, polonesos, tàrtars,
nord i sud, llevant i ponent,
viles i camps, i pla i muntanya,
mar i llacs, i boires i llums:
esquinços de totes les races!

Vides, vides, vides,
rítmicament els passos marquen,
en ressonen els empedrats,
n’exulten asfalts i llosanes.
“A morte il fascio!”, s’alça un crit;
“Rot Front”, aclama una pancarta;
“Hurra, hurra!”, “No passaran!”
Roja, “La Carmanyola” canta!

Vides, vides, vides…
Una vida, aquest que ara passa:
Rostre escardalenc, una vida;
i una altra aquesta greu mirada;
i un altre el roig i un altre el bru,
i el nas ferm i el cabell en flames;
cap dret, camatort, cellajunt,
i un altre, i un altre, i un altre…

Vides, vides, vides…
tu, que les guaites allunyar-se,
no sents un rosec en el cor?
No sents una vergonya estranya?
Cada vida sembla un retret
que, en passar, feridora et llença:
Què has fet tu pel teu ideal?
Què hauràs fet per la teva pàtria?

Silvestre Albanell
La Publicitat, 13 de juny de 1937.





Recordem com cada any que el text de la placa del monòlit hauria de ser un text que honori la història d'aquestes dones i homes, que van deixar la seva vida en una terra que van venir a defensar del feixisme, amb valor i solidaritat. No va ser una aventura, va ser un compromís antifeixista amb la llibertat fins a les darreres conseqüències.



Aquests són potser els brigadistes que va veure la Inocencia en el front de Pozoblanco quan era una nena o als seus companys. En aquest front també va estar la infermera americana Salaria Kea.
 

Testimoni de la Inocencia:

dimecres, 20 d’octubre de 2021

TESTIMONI DEL NOSTRE COMPANY FELIPE MORENO A VIA LAIETANA A L'ACTE DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT


Ahir el nostre company Felipe Moreno va ser convidat per la Comissió de la Dignitat a la seva jornada de reivindicació de veritat, justícia i reparació. Des del 15 de juny d'enguany, el primer i el tercer dimarts de cada mes, a les 19 hores, exigeix que el Cos Nacional de Policia deixi Via Laietana i que aquest edifici dels horrors esdevingui un espai de memòria de la repressió i la tortura del franquisme i la transició. Una iniciativa que compartim i a la qual donem total suport. 

Entre els testimonis dels qui van patir tortura i les fosques biografies dels seus repressors es denuncia la posició de l'estat espanyol envers aquest edifici que per a ells és símbol de resistència del Regne d'Espanya, la seva pica en Flandes al cor de Barcelona. El Ministeri de l'Interior lluny d'avergonyir-se i reparar a tantes i tantes víctimes de la dictadura, la transició i més enllà, treu pit i reivindica cínicament el paper en la construcció de la democràcia d'aquest centre policial, taca negra d'impunitat de la seva història nacional, que segueix condecorant repressors i humiliant a les seves víctimes.

El nostre estimat company, militant del FRAP, va compartir la seva història i va explicar les tortures que va patir a la Direcció General de Seguretat de Madrid després de ser detingut a Segòvia el 1975 i com li van aplicar la llavors recentment aprovada llei antiterrorista, més indefensió i més impunitat. Els danys físics i morals de les tortures i la presó a mans dels botxins franquistes els va denunciar a la Causa 4591/2010, tot declarant a Buenos Aires. Va acusar amb noms i cognoms als seus torturadors Conesa i Billy el Niño. González Pacheco va morir el 2020 sense ser jutjat, amb les seves pensions i condecoracions, sense pagar pels seus execrables i sàdics crims de lesa humanitat. 

També va donar testimoni la Xènia que va patir repressió a Via Laietana el 2019.



Ens honora compartir activisme pels drets humans amb el nostre company Felipe, un orgull i un exemple de compromís, coherència i resistència. Gràcies a les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat pel seu treball i per donar veu a un testimoni tan digne referent de la lluita compartida per la veritat, la justícia i la reparació. 

















La propera concentració serà el dimarts 2 de novembre. 

divendres, 15 d’octubre de 2021

HOMENATGE AL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS. PARAULES.

 



Plaça Lluís Companys i Jover, Cornellà de Llobregat. 15 d'octubre de 2021.

Paraules.

Quan va ser afusellat el President Lluís Companys milers d’antifeixistes a Catalunya havien passat pels escamots d’afusellament dels colpistes assassins. Des del 1938, quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya a sang i foc, fins al 1940, 3015 víctimes del feixisme espanyol van ser sentenciades a mort a Catalunya en els tribunals-teatre franquistes, on es representaven unes tràgiques farses de judicis militars sense cap garantia. 2449 defensores de la legalitat republicana van ser executades. 

Allò que els criminals feixistes van descriure com passeig triomfal per terres catalanes en la seva croada por Dios i el Caudillo, la seva reconquesta de yugos i flechas, necessitava el cap del President de Catalunya per posar punt final a les vel·leïtats catalanes. Ni estatut, ni llengua, ni institucions pròpies. Van trepitjar amb ràbia un territori de “revolucionarios, rojos y separatistas” fins a arribar als Pirineus, empenyent a l’exili a milers d’antifeixistes, entre aquests el nostre President Companys. L’antidemocràtic orgull vacu del nacionalisme espanyol, d’ahir i d’avui, amb la seva obsessió per endorrocar símbols, necessita ara la testa del president exiliat per sentir-se vencedor un cop més. La una, grande, libre i il·legal Espanya de sempre.

Quan Companys va ser detingut per la Gestapo a França i entregat al dictador, les sentències a mort continuaven sent signades per centenars a Catalunya i 581 dels seus veïns  van ser condemnats a la pena màxima, dels quals van ser executats 461. Entre aquests el veí de Cornellà de Llobregat l’anarquista Bonaventura Sanagustín Serrat de 33 anys i el fill de Cornellà de Llobregat Antoni Forgas Vidal de 54 anys.  

Companys va ser abatut per les bales feixistes mentre trepitjava amb els seus peus descalços la seva estimada terra i mirava als ulls dels seus executors cridant: Per Catalunya! I la matança va continuar, 458 vides més van ser criminalment arrabassades. En Numen Mestre Ferrando, militant del PSUC, va ser assassinat el 1949. Lluís Companys va ser torturat i vexat a la Direcció General de Seguretat a Madrid, actual edifici de la Comunitat de Madrid, el Regne d’Espanya sempre esborrant memòries de la tortura. En Numen Mestre va ser torturat a Via Laietana, que ha d’esdevenir museu de la repressió de la dictadura, la transició i més enllà. El número dos de Marlaska, el jutge que no investigava les tortures segons el TEDH, va declarar que Via Laietana ha estat un símbol de servei públic al qual hi han contribuït generacions de policies. I el mateix ministre ha declarat que no existeix millor resignificació d'aquest edifici que la tasca que fa la Policia Nacional. Cinisme en estat pur. Avui la policia continua, avalada per la llei mordassa, multant i acusant antifeixistes sense cap prova més que la seva paraula. Paral·lelismes històrics d’indefensió inassumibles. 

Les execucions a Catalunya van continuar. El març de 1974 va ser assassinat Salvador Puig Antich, consell de guerra i garrot vil, com a un delinqüent, mort i humiliació. El 1975 va ser afusellat a Collserola Jon Paredes Manot, Txiki, només uns mesos abans de la mort d’un dictador, que moria matant i que amb el seu testament ens deixava lligats a una Corona a la qual el seu dofí, el corrupte emèrit, ha tret molt bon profit. Després vam patir una sagnant transició de traïció a la causa republicana i antifeixista que avergonyiria profundament al President Companys i a totes les víctimes, que mai haurien imaginat que mort el gos la ràbia continuaria en forma de detencions, tortures i crims d’estat o emparats per aquest, condecoracions pels botxins i llei de punt final, i oblit i desempar per a les víctimes.  

Lluís Companys i Jover va ser l’únic president a Europa executat pel feixisme, un servidor públic representant de tot un poble antifeixista, que va perdre la llibertat a cop de fusell i va patir el dret de conquesta amb un espoli que encara perdura. També van ser representants públics de la Cornellà antifeixista i republicana els regidors Esteve Llorenç Gascón, del PSUC, i Josep María González Vera, de la CNT, afusellats al Camp de la Bota el 1939. Esteve i Josep María no tenen una plaça amb el seu nom, ni tan sols una placa a l’ajuntament que els recordi. Aquest 15 d’octubre aquesta plaça també és seva, de totes les víctimes del feixisme, i les flors que dipositarem seran compartides.

Companys abans que màrtir va ser advocat sindicalista, regidor de l’ajuntament de Barcelona, diputat a Madrid, president, revolucionari d’octubre, empresonat (una vegada més), amnistiat, exiliat, detingut i jutjat amb una sentència a mort, signada amb molta antelació, i executat. Va ser el President Companys una víctima de l’Espanya que encara ens glaça el cor com ho van ser tants i tantes lluitadores per la llibertat com els seus amics Layret i Seguí. Companys va ser defensor de moltes d’aquestes víctimes, sindicalistes, anarquistes. Era el Companys que entrava i sortia de la presó fidel als seus ideals i amb la mateixa determinació sense importar el preu a pagar. Eren temps de lluita i dignitat, la mateixa que ens cal per a fer front al feixisme d’avui, a la repressió i a la discriminació de persones i col·lectius en una involució esgarrifosa vers l’Espanya nacionalcatòlica, que ens ofega a totes i a tots, fins i tot a qui no és conscient que pot esdevenir la seva víctima. Ens hem d’emmirallar en tots els companys, i companyes, que han obert camí des de les seves idees per plantar cara al feixisme i l’opressió, recollir el seu testimoni i ser dignes dels seus sacrificis. Milers i milers de persones represaliades que ens obliguen a lluitar en una guerra tan desigual com la que van perdre. Nosaltres en tenim la raó, no hem d’acotar el cap, i també tenim la nostra veu, que no callaran. Paraula contra puny.

Quan tots els 15 d’octubre recordem i honorem a Lluís Companys ho fem en nom de totes les víctimes antifeixistes de Catalunya, com ben segur a ell li agradaria, ja que com a President de la Catalunya republicana i antifeixista les representarà eternament, perquè com ben diu el poema de Bonaventura Gassol: 

no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

Som nosaltres, totes i tots nosaltres.






















diumenge, 26 de setembre de 2021

HOMENATGE A TXIKI. VERITAT. JUSTÍCIA I REPARACIÓ PELS ÚLTIMS AFUSELLATS DEL FRANQUISME.

 


L'arbre on va ser afusellat en Txiki un 27 de setembre de 1975,



Els últims afusellats d'una dictadura assassina.





Txiki, vent de llibertat.


Germà d'en Txiki que cada any acompanya a aquest acte.


Companyes i companys de la Mesa de Catalunya amb la Deo.




La placa d'homenatge que cada any es col·loca per l'acte de record d'en Txiki. El Memorial Democràtic hauria de senyalitzar aquest lloc de memòria.