diumenge, 26 de juny de 2022

CENT TRENTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TRANSMEMÒRIA.






Un dels significats del prefix trans al diccionari és a través de i denota posició o direcció a través. També té un altre significat: transgènere. En la nostra propera concentració, a la qual us hi esperem, parlarem del viatge de la memòria, de passar a través de la foscor del franquisme assassí a una democràcia refractària a la llum dels drets humans de les víctimes del nacionalcatolicisme. Una transmemòria dedicada aquest juny a la comunitat trans, que va patir tortures i vexacions a mans dels aparells de repressió de la dictadura, per voler ser éssers humans lliures. Un col·lectiu de persones que van restar en dues presons, la del seu cos i la del règim feixista, sempre estigmatitzats i en soledat.

No totes les víctimes del franquisme tenien les seves xarxes de solidaritat, ni el reconeixement de tothom que va perdre-ho tot arran del cop d’estat contra la legalitat republicana. La comunitat trans sofria el rebuig de la societat i no eren acollits per aquells que deien lluitar per tothom que patia l’opressió feixista. Si les dones de la militància antifranquista eren menysvalorades pels seus companys antifranquistes, si les dones en general eren les pàries de la societat franquista, si els homosexuals eren denigrats, les lesbianes invisibles, ser trans era no ser res, i de ser-ho, era una vergonya pels del sabre i la creu. Sota la Lei de vagos y maleantes, i més tard sota la Ley de Peligrosidad Social, patien pallisses, detencions, tortures, violacions, presó o anaven a parar a institucions mentals on rebien tractaments inhumans. 

Quan parlem dels talps del franquisme i ens imaginem a aquelles persones amb la por al cos durant anys en amagatalls, sempre alerta, ens podem fer una idea de que era per al col·lectiu LGBTIQ+ viure sota el franquisme. Viure en una eterna representació davant el veinatge, a la feina, davant la família, amagant el seu verdader jo darrere del teló. Un jo que només podia sortir una vegada es tancaven els llums a l’escenari de la tragèdia diària de la dictadura, per trobar-se amb altres actors, amb altres actrius, per imperatiu del nacionalcatolicisme, què jugant-se la pell es saltaven el guió per sentir-se per unes hores, encara que a l’obscuritat, lliures. Dobles vides, vides incompletes, incompreses i tristes, en una clandestinitat sense fi.

Moltes vegades qui no podia portar una doble vida guardant les aparences, qui no tenia formació i venia de la pobresa de la postguerra, no els hi restava res més que viure una vida al marge de la llei, abocats a la prostitució. Doble estigma. Si abominable era estimar a una persona del mateix sexe, més encara era voler ser, dona si tenies genitals masculins o home si havies nascut sense penis, això encara era més inimaginable en els cervells plens d’encens de l’Espanya feixista. 

La llei de Peligrosidad Social va ser derogada completament l’any 1995. Ara els col·lectius LGBTIQ+ tenen lleis que emparen els seus drets, encara no tots. Però aquestes lleis no són suficient protecció en una societat on el creixement i el blanquejament del feixisme fa perillar les conquestes, que tant sacrificis personals han costat. Encara els seus membres són atacats verbalment i físicament, discriminats i assassinats, assenyalats i motiu d’escarni. Viure amb por i indefensió dins i fora de l’armari no és viure plenament. Encara més incompresió  pateixen les persones trans, perseguides per reaccionaris i fanàtics catòlics, que els veuen com engendres contra natura, que han d’acceptar el cos que el seu déu els hi ha donat. Aquests són els mateixos integristes adeptes al Règim que  volen a les dones sotmeses i sense dret a decidir sobre el seu propi cos.  


Com cada juny volem donar a conéixer les memòries de les persones LGTBIQ+ represaliades pel franquisme i la transció, donant veu a unes víctimes, que no han arribat a ser oblidades perquè sempre han estat desconegudes. 


Foto: Colita

Donarem veu a aquestes víctimes invisibles i a través dels seus testimonis coneixerem el seu terrible patiment.


Silvia Reyes. Las Palmas de Gran Canària, 1953

“Vaig estar detinguda més de cinquanta vegades”. Silvia Reyes va arribar a Barcelona el 1973, amb vint anys. “Feia quatre mesos que havia acabat el servei militar i ja m'havia començat a hormonar amb productes que comprava en una farmàcia”, recorda.

“El primer que vaig fer va ser buscar treball en hotels, que era en el que havia treballat a Las Palmas durant set anys. Però quan em veien tan femenina i tan maca amb el meu nom d'home en el carnet no em donaven treball, ni tan sols de rentaplats. Llavors es desconeixia el que era un transsexual”, afirma.

Durant el primer mes la van detenir tres vegades. Per a una transsexual el carrer no era un lloc segur, però els bars d'ambient [gai] o els cinemes, tampoc. “Hi havia moltes batudes. Nosaltres ho teníem pitjor que els homosexuals, que podien dissimular més. A vegades ens tenien fins a tres dies sense menjar, dempeus, incomunicades”, explica.

A la fi de 1974 Silvia va caure en una altra batuda. “Em van ficar en la presó Model de Barcelona per travestí. Allí ho vaig passar fatal. Després vaig ser a Carabanchel a Madrid. Érem fins a 38 transsexuals, i durant els trasllats ens posaven en cel·les aïllades, per a evitar embolics. Hi havia presos que saltaven tàpies de cinc metres per a estar amb nosaltres”, relata.

Dues dècades de detencions fan que a Silvia li costi ordenar els records. “A Badajoz vaig estar sis mesos. Aquí estàvem totes juntes amb els homes i també amb els lladres. A Madrid em van detenir altres dues vegades”, apunta. “Però en aquella època —1975, segons recorda— als transsexuals que vestíem de dona, amb pits i talons, ens aplicaven la Llei de Perillositat. Els pals i els insults de marietes i degenerats començaven ja en Prefectura. Ens tenien tres dies sense menjar i gairebé sense aigua; en això, els ‘secretes’ eren pitjors que els nacionals”.

Silvia va ser detinguda a Barcelona la nit del 3 de maig de 1975 —“quan es trobava en el ‘drugstore’ del Passeig de Gràcia en espera de captar algun altre homosexual”, segons la seva fitxa— i condemnada a les tres mesures que marcava la Llei de Perillositat: internament per a reeducació (entre quatre mesos i tres anys), desterrament i vigilància. En el seu cas, de sis a vuit mesos de presó i d'un a dos anys fora de Barcelona.

I també eren crítics els informes, com el que va enviar la Junta de Tractament de Barcelona al jutge de Perillositat: “Es mou en ambients d'homosexuals i de prostituïts. Ens ha manifestat la seva condició d'homosexual passiu. La seva conducta a la presó és bona. Pensem que malgrat la seva condició d'invertit, no porta una vida delictiva que ens faci pensar que sigui perillós”. Per al forense Domingo Saumench, a més, Silvia era de “temperament esquizotímic i caràcter immadur”, i tenia patologies: “Psicomotricitat feminoide, labilitat afectiva, histriònic, egocèntric, necessitat d'estimació. Homosexualitat per condicionament en la infància. Plena identificació amb la seva anomalia”.

Veritat, justícia i reparació per a la Silvia.



Rampova, València 1957

La Rampova va ser una d'aquelles centenars de joves salvatgement sotmeses a la prostitució. Mai ha pogut superar les pallisses i violacions que va suportar durant mesos després de ser acusada per la Llei de Perillositat Social i acabar com a presa en la Model a principis dels 70. La primera vegada va ser detinguda amb tan sols catorze anys, després amb quinze i disset. Una vegada en la Model va anar a parar al pavelló d’“invertits” menors d'edat. Explica que dins de la cel·la els delinqüents comuns pagaven als vigilants per colar-se i violar als joves reclosos.

La Rampova parla amb molta dificultat d'aquell episodi. “He tingut més violacions que relacions consentides pels traumes que vaig viure allà”. Un altre dels pitjors càstigs dins de la Model va ser quan va decidir comptar en confessió les condicions en les quals es trobava. Li costaria molt car parlar. Va ser sotmesa a forts càstigs i a la cel·la d'aïllament. A presos com la Rampova la van arribar a violar vuit vegades al dia en les cel·les.

Veritat, justícia i reparació per a la Rampova.



Miryam Amaya. Saragossa, 1959

Miryam va néixer a Saragossa, filla d’una família gitana, pares, avis i besavis gitanos. Es considera afortunada pel suport que sempre ha tingut de la seva família. Des que era nen es va vestir com una nena amb la roba de les seves germanes més grans.

Una vida en l'espectacle, el cabaret i la televisió. Diu que la seva mare era la seva millor fan.

La van portar a l'estació de policia centenars de vegades, però mai va estar a la presó. Després de les batudes policials, els joves transsexuals eren ficats en petites cel·les i allí començaven els insults, els cops i les humiliacions.

Myriam va ser una de les organitzadores del primer orgull gai que es va fer a Barcelona en el 1977, quan la Llei de Perillositat Social encara estava en vigor.

Malgrat la mort de Franco, aquesta llei va romandre vigent fins al 1978 i, malgrat les amnisties que van fer en el 1976 i 1977 per a alliberar els presos polítics, les persones del col·lectiu LGTB van romandre en les presons i van continuar sent arrestades durant batudes policials.

Veritat, justícia i reparació per a la Miryam.

Testimonis extrets de elsaltodiario.com: Los triángulos rosas españoles. 




La Montse explica que es va visibilitzar com a dona als quinze anys i que la seva joventut va ser molt dura, ja que “no podia ni tan sols sortir amb amigues perquè per qualsevol cosa ens portaven a comissaria”. “Ens pegaven i maltractaven i a vegades havia d'amagar-me en un vestíbul perquè no em trobessin”, ha contat.

No obstant això, segons relata, la pitjor discriminació que va sofrir va ser la laboral, ja que ningú la contractava per la seva condició de persona trans. “Només he pogut cotitzar dotze anys i mig i ara no tindré dret a una pensió per no arribar a un mínim de quinze anys treballats. No és que no volgués treballar, és que ningú em contractava i al final em vaig veure obligada a recórrer al treball sexual”, ha denunciat. “Ara ja et deixen caminar pel carrer, però ens continuen posant etiquetes, segueixen sense mirar-nos com a persones i segueixen sense voler contractar-nos”, ha lamentat.

Veritat, justícia i reparació per a la Montse. 

La Marcela tenia vint anys quan va morir el dictador i recorda amb ràbia cada vegada que la van empresonar simplement per ajuntar-se amb les seves amigues en un bar. “Em passava uns quinze dies al mes a la presó, tal vegada més. Una vegada, fins i tot em van tornar a detenir el mateix dia que vaig sortir de la presó només per baixar a la plaça on es reunia la meva gent després de passar per casa”, ha relatat.

Cada vegada que la detenien, la norma dictava que havia de passar 72 hores detinguda, però, segons ha explicat, hi havia vegades que el temps es prolongava perquè s'al·legava “sospita” d'haver comès un delicte i així, podien retenir-la el temps que volguessin. A més, diu que era freqüent que acusessin falsament les dones trans de cometre robatoris i diverses de les seves amigues van haver d'enfrontar-se a judicis sense haver comès cap delicte.

Veritat, justícia i reparació per a la Marcela.

Testimonis extrets de la pàgina FELGTBI+: Personas mayores trans: detenidas durante el franquismo y sin trabajo ni pensión en la actualidad.


Agatha Brooks. Foto: Lucandry Alvarez Estudio

La mujer que soy

Soy mujer
Con lo trans, con la entrepierna masculina,
Con mucho o poco seno, operada o no operada.
Con mucho o poco vello, maquillada o sin maquillaje.
Con la peluca, con el pelo natural.
Con la figura de mujer o el volumen de hombre.
Con barriga o sin barriga, bonita o no tan bonita.
Con gusto por el mismo sexo o por el sexo opuesto
Con menstruación o sin menstruación, con embarazo o no.
La mujer que soy, es una invención de mi interior, no cabe en etiquetas y es libre de ser lo que quiere ser.
La mujer que soy, no se deja llevar de estereotipo, se conoce día a día y se transforma en lo que la hace plena.
La mujer que soy, danza por la noche, no tiene ataduras materiales y sabe respetar la diversidad que la rodea.
Soy lo que soy, porque como Lilith elijo mi propio destino.
Soy mujer

Agatha Brooks – Bahamas. Dona trans, negra, que viu amb VIH i que ha lluitat per combatre l’estigma, migrant indocumentada, poeta i activista pels drets de les dissidències sexuals i de gènere.



Mar Cambrollé. Activista pels drets trans.

La memòria es fa amb la història, i amb la història es creen les referents. El franquisme va tractar d'esborrar de les nostres pàgines d'història a les persones trans. No obstant això, durant aquesta època no gaire llunyana, "en cadascuna de les cantonades on hi havia una dona trans, hi havia una bandera de visibilitat i de llibertat".

En el 78 jo vaig convocar la primera manifestació trans que va haver-hi a Andalusia i que va ser abanderada per les dones trans. Per què les dones? Precisament perquè aquestes lleis feixistes del franquisme sí que tenien com a objecte les conductes homosexuals que, en el fons, érem nosaltres perquè el franquisme era tan miop que era incapaç de distingir orientació d'identitat. Per al franquisme, tothom era marieta. Fins i tot nosaltres érem marietes. Però, precisament en ser més visibles, les persones trans som el verb encarnat de la dissidència. Encara recordo la primera manifestació del 77, que va ser brutalment dispersada pels cossos repressius de Franco i tothom va sortir corrent. No se m'oblida com les dones trans subjectaven la pancarta encara, a pesar que els peguessin, encara a pesar que els seus caps regalimaven sang, i era perquè deien: "Aquí ens la juguem totes. Aquí és el crit de dir basta".

Existien moltes lleis en contra nostra. Estava la Llei de perillositat social, que no va començar a ser abolida fins a 1979 i va ficar en les presons espanyoles a prop de 5.000 persones. Més del 80% podrien ser persones trans o amb una "expressió de gènere no normativa", com se'ls coneixia durant el franquisme. A Andalusia van tancar en la presó de Huelva a entre 500 i 600 persones trans per aquesta llei. A les dones transsexuals les rapaven, les despullaven de les seves robes femenines i sofrien tota classe de vexacions. Fins i tot en algunes presons, els mateixos funcionaris negociaven diners amb altres presos per a entrar en les seves cel·les per a violar-les. Després, en el 79, la dictadura tenia reservada la Llei d'Escàndol Públic, que també permetia detenir a les persones trans i no va ser abolida fins a 1983. I també estava el Codi d'honor, una llei de l'Exèrcit per la qual, per practicar un acte d'homosexualitat, podies estar tancada fins a sis anys.

Els historiadors que s'han encarregat del relat són homosexuals i homes que compten les història des d'una perspectiva androcèntrica, posen a l'home com a subjecte i esborren a les dones. Hi ha misogínia en el relat. Cal recuperar la història i dir que les persones trans, que vam ser tan violentades pel sistema franquista per l'anhel de llibertat, vam estar en les capçaleres de les manifestacions. El feixisme mai se'n va anar d'Espanya. Està des que l'Església practica amb total impunitat discursos d'odi cap a les dones i les persones gais, lesbianes i trans. Quan tenim una fundació anomenada Francisco Franco o una associació com Hazte Oír Sentir. El feixisme ha estat sempre i cal expulsar-lo.




La indefensió de les dones lesbianes.

La mateixa família denunciava a les seves filles o familiars per tenir ‘conductes anòmales’ i les canalitzaven cap a ordes religiosos, centres psiquiàtrics o institucions com el Patronat de la Dona, que en teoria s'ocupava de redimir a les prostitutes. Eren tancades fins a complir la majoria d'edat, però moltes es quedaven fins als 25 anys. Va haver-hi una repressió bastant gran contra la dona. Si s'analitza la repressió de l'homosexualitat pel nombre de persones que van anar a la presó sembla que la repressió a l'home va ser major, però, en realitat, la repressió a la dona va ser enorme. Hi ha testimoniatges de dones a les quals van castigar retirant-los als seus fills i enviant-los a una casa bressol per mantenir relacions amb una altra dona.

Cap possibilitat de defensa per a aquestes dones. I això és un agreujant. Perquè l'home entrés en la presó hi havia un judici, amb mínimes garanties, però amb possibilitat de defensa. Però en el cas de les dones lesbianes, si la seva família el decidia, eren automàticament tancades en aquestes institucions. A mi em sembla una de les qüestions més dramàtiques i que a penes s'ha abordat des de l'àmbit acadèmic.


El Patronato, centre de rehabilitació per a dones, Sevilla.


María C.D. va ser la primera dona lesbiana que ha sol·licitat una indemnització pel temps que va estar empresonada en virtut de la seva opció sexual.

'Durant mesos em van sotmetre a una pantomima persecutòria que no comprenia en absolut i que va acabar en una paranoia d'efectes perdurables per a tota la vida' declara M. C. D.. Va ser empresonada en un penal per a dones a Ciudad Real durant quatre mesos acusada de ser 'una homosexual rebel amb la seva família que es troba en estat perillós'. La finalitat de la condemna era la 'reeducació'. Tenia setze anys quan va començar el seu calvari i 17 quan finalment va complir la condemna.

Atès que les autoritats de la dictadura concebien l'homosexualitat com una malaltia que podia curar-se, sovint es receptaven remeis com els electroxoc i el tractament psiquiàtric. 'Alguns es van quedar pel camí pels recomanats electroxoc, que els deixaven minusvàlids en la seva curta vida i acabaven morint al cap de pocs anys''. No estem tots els que érem', lamenta. 'Molts es van rendir i es van casar, uns altres es van suïcidar'.

Els esforços del règim dictatorial per presentar a les persones homosexuals com a rebels, dominants, violents i vagues queden provats en els textos d'algunes sentències condemnatòries fruit de processos judicials sense cap mena de garanties per a l'acusat.

'Als presos polítics els van indultar en 1977; alguna cosa que no va succeir amb nosaltres'. Ni la transició ni la democràcia van trencar el cordó umbilical que els connectava amb l'arquitectura jurídica del franquisme. 'Els articles de la Llei de perillositat social que s'aplicaven a les persones homosexuals es van eliminar en 1979, però van continuar entrant a la presó fins a mitjan 80'.

'En els últims anys d'aplicació de la Llei de perillositat social van entrar en la presó molts més homosexuals que al principi'.





La indefensió de les dones trans.

Una altra qüestió que ens sembla interessant és com el règim franquista s'acarnissa amb els travestís. El règim podia fer els ulls grossos si la sexualitat es mantenia en privat perquè el que no es consentia era l'escàndol. Els travestís, en aquella època no es parlava de transsexuals, van ser carn de canó del règim. En la presó la majoria de les persones eren travestís, la majoria de classes populars perquè les classes altes disposaven d'espais privats on podien tenir relacions més íntimes i ocultes i solien o bé tenir vinculació amb el poder o bé disposar de mitjans per a protegir-se en cas que l'acusessin. Hi havia una doble moral. Les classes populars eren les més vulnerables.

D'altra banda, curiosament, el règim va ser condescendent amb alguns homes casats que van tenir relacions homosexuals. Si aquests eren treballadors (en el sentit de tenir una vida ordenada) i comptaven amb el suport de l'Església, els justificaven: ‘estava borratxo’, ‘no sabia el que feia’, ‘ho han pervertit’. En alguns casos en els quals es detenia a un home casat amb un home ‘efeminat’, era aquest últim el que passava per la presó.

I els homes trans? Els homes atrapats en cos de dona eren tant invisibles com inconcebibles pel Règim.


Daniel Nizcub.


A ella (Que también soy yo) 
Hace tiempo que las alegrías se quedan en el baúl 
a resguardo del veneno de otros. 
Éste es un camino lleno de pecados. 

Pero llegará el final 
¿Hasta entonces nos alcanzará el olvido? 
Cómo explicaré 
la extinción de su voz 
y sus nuevos silencios. 

O que sus palabras 
ahora serán sonrisas lejanas 
para quien no quiera escuchar. 

Cómo justificaré su muerte 
cuando amanezca 
desnuda sobre la cama 
con un falo imaginario en la mano 
y el pecho ensangrentado. 

¿Para qué disculparme de su muerte 
si yo también la perderé? 
Yo también presenciaré su entierro, 
lanzaré a su tumba las flores que sean necesarias 
para que parta feliz. 

Después vivirá en mi memoria, 
en las cicatrices que dejará su paso por mi cuerpo, 
se asomará al espejo de vez en cuando 
sólo para decir adiós. 

Estará feliz de despedirse una, dos, 
infinitas veces. 

Le permitiré hacerlo, 
que parta todas las veces posibles. 

Y todos pedirán 
que pronuncie palabras en su nombre; 
¡pero no lo haré! 
Lloraré a mi manera: a solas con ella y en paz.

Daniel Nizcub – Mèxic. El 2017 va publicar el seu primer poemari: Poesia en transició (Peix en l'arbre, 2017). En disset poemes, Nizcub aborda els dotze mesos del seu trànsit, el procés de comiat del seu cos de dona, la seva destrucció i renéixer i la trobada de la seva nova veu.





La dictadura franquista va emprar la reforma de la Llei de Vagos y Maleantes de 1954 i la Llei de Peligrosidad y Rehabilitación Social de 1970, per a detenir al voltant de 5.000 persones, acusades de "homosexualismo". Sota l'empara legislativa i amb el suport de l'Església i de part de la comunitat mèdica, el règim franquista va establir un macabre sistema de detenció, tortures i vexacions a persones homosexuals. Es van crear camps de concentració com la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía a Fuerteventura, presons específiques, una per a passius a Badajoz i una altra per a actius a Huelva, divisió franquista. Des del 1968 es creen pavellons exclusius en presons com Carabanchel i La Model.
 
Els homosexuals estaven separats dels pocs presos comuns que hi havia i, a més, estaven aïllats de les seves famílies, que vivien en altres llocs d'Espanya i no podien anar a visitar-los. Les dones trans eren empresonades en presons d’homes. 


Pràctiques sàdiques com les teràpies d'aversió i les lobotomies eren aplicades per la dictadura a unes persones que consideraven depravades i un perill per a la societat patriarcal, heterosexual i masclista del nacionalcatolicisme.

Dins i fora de la presó, sempre vigilats, sempre agredits, sempre jutjats, sempre represaliats, sempre en indefensió.


En la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social s'establia:

Als homosexuals, rufians i proxenetes, als captaires professionals i als quals visquin de la mendicitat aliena, explotin menors d'edat, malalts mentals o lesionats, se'ls aplicaran perquè compleixin totes successivament, les mesures següents:

1. Internat en un establiment de treball o colònia agrícola. Els homosexuals sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials, i en tot cas, amb absoluta separació dels altres.

2. Prohibició de residir en determinat lloc o territori i obligació de declarar el seu domicili.

3. Submissió a la vigilància dels delegats.

La Llei de Perillositat Social de 1970 definia a les persones homosexuals com a "perillosos socials", revestint així la repressió homòfoba d'un suposat vernís "legal". De fet, la mecànica repressiva tenia diversos components dirigits a castigar, aïllar i fins i tot, "curar", com si es tractés d'una malaltia. "La curació era a través d'elèctrodes i suposats tractaments psiquiàtrics".

El sistema de càstig tenia diverses potes. D'una banda, la consideració de "perillosos socials" permetia que les persones homosexuals i també les transsexuals rebessin condemnes "amb una sanció privativa de llibertat d'un a cinc anys que es complia en camps de concentració com els de Miranda d’Ebre i Nanclares d'Oca, en colònies agrícoles com la que existia a Fuerteventura i en presons comunes".

Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía. Fuerteventura.


En aquests casos, recuperar la llibertat no significava, ni de prop, ser autènticament lliures. "Una vegada que complien la privació de llibertat se'ls bandejava durant uns dos anys de la ciutat en la qual vivien", però el final del desterrament tampoc implicaria el cessament del càstig i la humiliació.

Quan tornaven a les seves respectives localitats se'ls aplicava la llibertat vigilada, de tal forma que la persona era perseguida per dos delegats de la dictadura "allà on anava", sobretot quan tractava d'aconseguir una ocupació. "Per exemple, si buscava treball en un comerç, els delegats s'encarregaven de dir-li al comerciant que es tractava d'un pederasta, terme que utilitzaven per a denominar als homosexuals".

La condemna es tornava llavors eterna i abastava tots els aspectes possibles. "Hi havia una confluència de la medicina, la psiquiatria, el dret penal i l'Església franquista", qui a continuació estableix cadascun d'aquests nexes. "La medicina els veia com a malalts, la psiquiatria com una perversió, el dret penal com un estat perillós i l'Església com un pecat".


Els noms que van aplicar la injustícia.


En l’àmbit dels tribunals, la persecució requeia en uns jutges franquistes que després, amb Franco mort i Espanya en transició democràtica, van continuar impartint justícia. "Fins que no va morir, aquests jutges van continuar dictant sentències".



Va haver-hi jutges com Antonio Sabater Tomás que "substituïen les mesures d'internament en una presó per l'ingrés en instituts frenopàtics de Barcelona". En cartes escrites pels responsables d'aquests instituts, "es reconeixia que estaven aplicant teràpies aversives, i a més es vanagloriaven que la majoria dels homosexuals es convertien en heterosexuals gràcies a aquests mètodes".

Federico Castejón


Un dels magistrats del Tribunal Suprem que va perseguir persones homosexuals i transsexuals va ser *Federico Castejón, qui mostrava en les seves sentències una ràbia incontenible. Tal com va poder recopilar el professor de la Universitat de Jaén durant la seva recerca, aquest mateix jutge va escriure de puny i lletra un avantprojecte falangista de Codi Penal "on es prohibia el matrimoni entre un espanyol i una persona de raça inferior". *Pàgines 30, 31 i 32.

El jutge Luis Vivas Marzal va ser un altre dels jutges homòfobs amb els quals va comptar el règim, i també la incipient democràcia. "Aquest senyor deia que l'homosexualitat era un delicte i un pecat contra l'esperit sant. Va continuar condemnant a homosexuals fins a 1980, fins i tot quan la Llei de Perillositat ja havia desaparegut". L'odi, en canvi, continuava.

Extracte d'una sentència del magistrat José Garralda Valcárcel, dels jutjats de Canàries: "El expedientado es homosexual, [...] inmundo pináculo de la suprema ignominia humana, el parasitarismo de la prostitución y de la liviandad, siendo siempre socialmente peligrosos, ya tengan o no tipicidad delictivas y ya se ejerciten respecto de mayores o menores de edad, descubierta o clandestinamente [...] conceptuado psicópata sexual [...] Pederasta activo y pasivo".




 
L'observatori contra l'homofòbia registra un 34% més d'atacs al col·lectiu LGBTIQ+ i lliga l'augment de les vexacions amb el discurs d'odi de l'extrema dreta i a l'ascens del feixisme. 


Eugeni Rodríguez explica que prefereixen denominar "incidències" a l'estadística de l'OCH que recull insults, discriminacions, males praxis o agressions de qualsevol classe contra el col·lectiu LGBTI, que no sempre deriven en una denúncia davant la policia o judicial.

El portaveu de l'OCH destaca que l'any 2020, a mitjan maig, van constatar que els incidents havien superat als de 2019, la qual cosa ja va disparar les seves alarmes i els fa pensar que es tracta d'una "violència estructural" que canvia de context "però que va a més", segons denúncia. Al seu judici, hi ha una "extrema dreta legitimada" que promou un "discurs de l'odi sense vergonya" i que fins i tot vol "prohibir" drets del col·lectiu LGBTI.

Per a frenar aquesta situació, reclamen "polítiques públiques fortes" a favor d'aquest col·lectiu i demanen "sobretot prevenció", especialment en l'educació: "Cal fer esforços des de l'educació perquè no es triï el camí de l'odi", va reclamar Rodríguez.

Sobre el fet que la majoria d'incidències recollides pe l'OCH corresponguin a gais, Eugeni Rodríguez creu que es deu al fet que els homes, en general, "ocupen l'espai públic i tenen més recursos" per a denunciar, a més que tenen una manera de denunciar i visibilitzar el que els ocorre de manera ràpida.

El president de l'OCH va subratllar l'increment de l'"odi" contra el col·lectiu trans, especialment en les xarxes socials, i va assegurar que ara els seus objectius se centren en la seguretat d'aquest grup en les zones d'oci i en el transport públic.





Vam tancar l'acte amb la intervenció d'una portaveu del Col·lectiu 28J Autònom, que va llegir el seu manifest en una jornada de celebració, però principalment de reivindicació. Gràcies a totes les persones d'aquest col·lectiu que van escoltar el relat de la repressió soferta pel col·lectiu trans en dictadura i transició, persones que van lluitar en condicions terribles contra la tortura, la presó i l'estigma social. La conquesta de drets ha de continuar, ara és el vostre torn. Sou exemple d'orgull!

La lluita contra el feixisme és la lluita pels drets humans i sense drets humans no pot haver-hi democràcia. Aquesta és la nostra trinxera, la de la veritat, la justícia i la reparació, una trinxera on ha d'estar tothom que es consideri antifeixista. En aquesta trinxera ens trobareu.

Fotogaleria:











diumenge, 29 de maig de 2022

CENT TRENTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TENIM MEMÒRIA!



La memòria té una importància cabdal, tant a la vida personal com a la història d’una societat. Què som sense memòria, un conjunt de fets aïllats sense context susceptibles d’interpretar-se com vulgui el poder de torn i la seva propaganda. El nostre antídot contra l’espoli al qual estem sotmesos és la nostra memòria feta de milers de memòries plenes de veritat. Aquesta és la nostra força per combatre les mentides oficials de la dictadura, la transició i la paupèrrima democràcia que patim. Aquell franquisme sociològic d’ahir, que ha esdevingut l’expansió del feixisme d’avui, no es pot erradicar sense una memòria disposada a plantar cara.

Una de les malalties més terribles que existeix és l’alzheimer perquè et roba el que has estat i, per tant, el que ets. Tothom ho té molt clar, és una tragèdia per als malalts i el seu entorn. Però, en canvi, quan és la societat, els estats i els seus poders fàctics els que pateixen la malaltia de l’oblit, de forma inconscient o conscient, pocs veuen que sigui una catàstrofe per a la salut democràtica. Llavors venen amb allò que no s’ha de recordar tant, que el que importa és el present, que no es pot viure en el passat i que demà serà un altra dia i és l’únic que importa. A qui sosté que el demà sense memòria pot esdevenir un dia trist per a oblidar és titllat de venjatiu i rancuniós, no de savi amb seny. 

Com podem aprendre res sense la memòria, com podem garantir els drets humans, la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició dels fets que els van vulnerar, si no recordem els crims de lesa humanitat, com es van produir i qui els va cometre. I si tornem a la manca de memòria com a una malaltia que et destrueix com a persona, podreu dir que no és possible la comparació que establim perquè l’alzheimer et roba el present, fins i tot el record d’allò que has fet un minut abans, i t’acaba matant. Justament és això el que t’està robant la manca de la memòria, la interpretació correcta del present sense un passat que t’ho expliqui i això ens pot acabar matant a totes i tots.

La memòria és una eina multiús que tots hem de portar a la butxaca per poder treure en qualsevol moment d’amnèsia crítica. És una eina afilada per a extirpar quirúrgicament el feixisme, l’oblit, la manipulació, la mentida i la ignorància del cervell col·lectiu i poder garantir la supervivència dels nostres drets i llibertats. Una eina desplegable d’educació per al lliure pensament, de difusió dels valors democràtics i dels drets humans, d’autodefensa i lluita per a un futur de justícia social, d’antifeixisme. Una eina de veritat, de justícia i de reparació per a les víctimes del feixisme espanyol, les d’ahir i les d’avui, les que en són conscients i les que no, aquelles que caminen sense la crossa de la memòria i ensopeguen amb la mateixa pedra ad infinitum. 

La causa efecte és la memòria. Què és un fet sense una causa?, una notícia que tergiversa la nostra percepció de la realitat, que ens manipula i ens posa al servei dels interessos d’aquells que no tenen mai en compte els nostres.

La memòria és la terra on els sanguinaris colpistes van voler amagar els defensors dels valors d’una república assassinada. Uns colpistes que van implantar per la força del nacionalcatolicisme una història de gestes i mentides. Glòria vàcua de vencedor sense raó. Una terra on havien de germinar totes les llavors de memòria d’opressió i repressió secular que portaven a les seves butxaques. Una terra plena de flors vermelles com la sang dels antifeixistes que les van donar vida. Flors libades per milers de papallones multicolors, que pol·linitzen altres flors sense memòria. Un espectacle de pàries de la terra alçats orgullosos i moguts pel vent de llibertat que provoca l’aleteig de l’efecte papallona, el vent que ens deslliurarà de les seves mentides.

 


Maig és el mes que la classe treballadora, la immensa majoria de la humanitat. El Primer de Maig s’hauria de celebrar la lluita de totes aquelles persones amb valors i valentes, que ho van arriscar tot perquè no tenien res més que les seves mans i la seva dignitat. Van plantar cara als explotadors i van conquerir drets amb suor, sang i llàgrimes. Hem de celebrar la seva lluita lluitant pel que ens resta de les seves conquestes, per conquerir tot allò que ens han robat i per tot allò que encara ens deuen. Això també és memòria històrica activa. Hem de ser conscients, com diu Brossa, del poder que tenim si estem disposats a exercir-lo.


Vaga de tramvies març de 1951

12 de març de 1951, a les 11 del matí

La intentona logró un éxito inicial... 

De la premsa 

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè

i reflexionen sobre el comerç.

L’Estat és una gran paraula.

La manifestació bolca

i crema un tramvia.

Reparteixen impresos

i proclames per Barcelona.

Baixa

una manifestació que clama sense parar.

Els comerços tanquen. Sí,

a baix els feixistes!

La policia és apedregada.

Llancen per les finestres del Govern Civil draps impregnats

de benzina.

Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.

Han cessat les explosions.

A la dreta, l’impacte d’una bomba.

La gent no s’adona del poder que té:

amb una vaga general d’una setmana

n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,

paralitzar l’Estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.


Joan Brossa




Aquest mes de maig es commemora l’alliberació del camp de Mauthausen i els seus camps satèl·lits. Però realment Mauthausen va ser alliberat pels americans? És cabdal la importància de la veritat i de mantenir la memòria vigilant per a evitar que es tergiversi la història, per a no permetre que es reescrigui en funció dels interessos de torn. El feixisme i aquells qui hi combreguen no poden ser blanquejats si no volem convertir-nos en esclaves i esclaus. Per a conèixer la veritat amagada sobre Mauthausen llegirem aquest article de la Nines Maestro.

L'alliberament

El 5 de maig de 1945, poc abans de les dues de la tarda dos vehicles blindats i un jeep de l'exèrcit nord-americà van entrar en el camp. Els guàrdies van fugir abandonant totes les seves armes.

La gran pancarta preparada pels republicans espanyols es va col·locar i es va fer la famosa foto. “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”.

Quan el Comitè Internacional del camp es va dirigir als nord-americans per a conèixer les seves intencions i explicar-los la situació, l'oficial al comandament els va explicar que aquella era una patrulla d'exploradors que s'havia extraviat i que, en realitat les tropes nord-americanes estaven a 40 quilòmetres d'allí. Quan el Comitè Internacional els va informar que els SS eren a prop «els nord-americans van marxar sense entrar a l'interior del recinte, prometent-nos un retorn ràpid amb mitjans bèl·lics suficients per a defensar-nos. Així que quedàvem sols per a fer front al que sorgís…»

«En el camp la confusió era total. Alguns presoners havien assaltat l'armeria i altres desvalisaven els magatzems de les SS on estaven emmagatzemats els pocs queviures que quedaven. Afortunadament teníem una organització a punt i un aparell militar disciplinat. Els membres del AMI havien romàs en els seus llocs, esperant rebre ordres del nostre Estat Major. Els caps militars van ser convocats per a rebre ordres i en pocs minuts totes les disposicions necessàries van ser preses i executades». L'ordre intern va ser restablert i on abans estaven els SS donant ordres d'extermini ara estava l'Estat Major Internacional.

La lluita no havia acabat. Combatents espanyols i soviètics del Mauthausen es van enfrontar als SS replegats des de Txecoslovàquia fent-los fugir després de durs combats. Les tropes dels caps del Camp, Ziereis i Bachmayer estaven a l'altre costat del Danubi i es preparaven per a atacar el Camp. Per a evitar-lo calia prendre'ls la davantera i evitar que travessessin el riu per l'únic pont intacte, el del ferrocarril. Els combats dirigits per l’Estat Major de Mauthausen, en els quals van participar sobretot soviètics, espanyols i txecs, van impedir que els primers tancs alemanys Tigers passessin pel pont.

El 6 de maig, els SS van fer diversos intents de travessar el Danubi que van fracassar a pesar que tenien tancs, canons i metralladores. La resistència del Camp només tenia metralladores i Panzerfaust (tubs antitancs) robats a l'enemic que usaven per primera vegada. 

L'atac dels soviètics de la plana de Ens va obligar les SS a traslladar allí part dels seus efectius i la pressió sobre la resistència es va reduir, però la lluita continuava. «Allò era una Torre de Babel, on havíem de traduir totes les ordres donades (…) Per tots els costats les ordres de rendir-se havien estat donades a les tropes alemanyes i Berlín ja havia caigut en mans de l'exèrcit soviètic. Amb tot, per a nosaltres la lluita continuava… Era el nostre destí. Havíem estat els primers a combatre contra les hordes hitlerianes i estava escrit que seríem els últims a deixar anar les armes». Per fi, una columna de tancs americans va fer la seva aparició i la batalla va acabar.

Un llarg periple els esperava als republicans espanyols fins a arribar a ser acollits per França, però això ja és una altra història.

Res té a veure aquest relat amb la història oficial. És no obstant això, una epopeia dirigida per comunistes espanyols, realitzada pels qui van decidir resistir i organitzar-se contra la desesperació i la mort. És la constatació històrica de la continuïtat de la lluita empresa en la guerra espanyola i que es va prolongar en sòl europeu contra l'Alemanya nazi; de l'ús de l'experiència organitzativa i del combat internacionalista. Del convenciment que la derrota de l'enemic més poderós, és possible sempre que existeixi la voluntat indestructible -com ells deien- de resistir, i de la capacitat de l'organització per a vèncer.

Probablement és per això, per la qual cosa el relat oficial té tant interès a ocultar gestes com aquesta. Ens volen derrotats, impotents i ignorants. A nosaltres i a nosaltres ens correspon restablir el fil vermell de la continuïtat històrica de la lluita, no sols per a rendir-los el merescut homenatge, sinó per a saber d'on venim i qui som.

Testimonis de Tomás Martín, Mariano Constante i Miguel Malle.

Llegir article complet.


Dibuix Joaquim Amat-Piniella

Un dels republicans catalans que va conèixer el terror nazi i que va patir les tortures dels seus camps d’extermini va ser Joaquim Amat-Piniella. En el seu honor i en el de milers d’antifeixistes, dels supervivents i també de tothom que va ser assassinat i desaparegut als forns crematoris, llegirem aquest poema d’Amat-Piniella: Les llunyanies. Poemes d’Exili (1940-1946).

Tot és fred a l'entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l'alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l'eco de l'afusellada...
El matí serà llarg perquè el sol s'amaga
i el fred fixa l'angoixa de la imobilitat.
La sentor del crim s'eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l'aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l'ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l'espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien...


Joan de Diego

Volem recordar al supervivent i oncle del nostre company Enric Urraca, Joan de Diego, i tota la seva inabastable humanitat, malgrat haver viscut els pitjors dels horrors. Honor i glòria pels antifeixistes de Mauthausen i de tots els camps d'extermini nazis.


Alliberament de París


La difusió de la memòria no ha de ser només una bona lliçó d’història a un llibre o a la premsa, ha de ser un relat que ens ha d’empènyer a la reflexió sobre la manipulació que patim i que ens ajudi a avançar a estadis més democràtics. Un relat de veritat que ens posi en context el moment actual. Si no sabem d’on venim difícilment anirem a cap més lloc que aquell al que ens porti el titellaire dels soterranis de l’estat. No podem ser ovelletes sacrificades a l’escorxador de la mentida i la tergiversació per a continuar engreixant al llop feixista. El feixisme s’alimenta de la ignorància històrica i política de les víctimes dels seus missatges televisats i normalitzats, embolcallats d’un patriotisme cínic solució a qualsevol problema. Cada dia són més els adeptes d’una secta destructora que mai defensarà ni la llibertat, ni el benestar del poble. Una secta que creix sense aturador gràcies als altaveus al servei del poder. I mentre que l’alliberament d’Europa del nazisme ha quedat com el Dia d’Europa, dia de la pau i la unitat europea, ens insten a oblidar que va ser possible perquè milions d’antifeixistes van regar Europa amb la seva sang. Milions d’antifeixistes que avui contemplarien amb llàgrimes als ulls com caminem cap a un precipici, que ells van emmurallar perquè cap més persona caiés al seu abisme assassí. 
  
Dediquem la lletra d’aquesta versió del Cant dels partisans de Marina Rosell a totes les partisanes i partisans, a totes les antifeixistes que van lluitar, que lluiten i que lluitaran pels drets humans i contra el feixisme amb cor i ànima. 

Amic, que has sentit el vol negre dels corbs que ens assetgen?
Amic, que has sentit el crit sord del país, que encadenen?
Amunt els companys, els obrers i els partisans, a les armes!
Avui l’enemic sabrà el preu d’aquesta sang… i les llàgrimes!
Sortiu de la mina; sortiu d’entre els blats, camarades!
Traieu de la palla el fusell i la falç, les granades!
Dempeus, au, experts de les bales i els matxets; au, feu via!
Vigila, company, el que portes al sarró: dinamita!
Ben cert que obrirem les presons on tenim camarades!
tan cert, com que avui hem vençut la misèria i la gana!
En altres països la gent somia al llit, i s’hi abraça;
i aquí, fixa-t’hi, caminem, o bé matem, o bé ens maten.
Aquí tothom sap el que vol i el que fa mentre campa…
Amic, quan tu caus, sempre surt un company que et reemplaça…
Demà, molta sang sota el sol s’assecarà a tothora…
Cantem, au, companys, que de nit la llibertat ens enyora!



                        Le chant des partisans   
                        




Tothom que defensa la memòria, com a una eina de construcció de democràcia i de drets, està a favor que la veritat, la justícia i la reparació siguin presents com valors socials de primer ordre en els currículums educatius. En primer lloc, explicant el període històric més brillant i el més obscur, república i dictadura, més enllà d’un capítol d’un llibre a final de curs que impartir a correcuita. No es tracta de donar quatre dades històriques, equiparant bàndols d’una guerra dita civil, sinó explicant amb rigor que un cop d’estat va desfermar la repressió i la mort de persones, drets i llibertats. Des de la més asèptica de les objectivitats queda blanc sobre negre quin paper va jugar cadascú. Queda molt clar que els antifeixistes estaven del cantó ètic de la història, que van ser les víctimes de les oligarquies, dels estaments militars i de l’Església, que es van aixecar en armes contra el futur del poble i el van condemnar a viure a les seves cavernes de por i dolor.

No es tracta només d’explicar la veritat, s’ha de fer des de la defensa dels drets humans si volem garantir el dret de no repetició. No és només temari, són xerrades, testimonis, audiovisuals, teatre i tota acció cultural engrescadora i sacsejadora de consciències, que convidi al lliurepensament. Tot això com a profilaxi contra el bacteri del feixisme que s’encomana a la velocitat de la llum entre un jovent perdut en un món heretat, que no els ofereix més que consum ràpid sense cap reflexió i que ha blanquejat el feixisme fins a fer d’aquesta perillosa i fastigosa ideologia una opció políticament correcta. Missatges misògins, masclistes, discriminadors, racistes, supremacistes, contra els interessos dels més desfavorits, que es reprodueixen a les xarxes com llibertats, patriotisme, seguretat, oportunitats. Un parany que suposa un perill per a tota persona que no compri aquest producte, que venen com nou malgrat ser centenari.




La memòria ha d’estar present a les aules si volem que aquesta sobrevisqui, si no hi ha relleu generacional que custodiï la memòria, aquesta es dissoldrà i totes les memòries que conté es perdran. I no serà un problema de no recordar aquella miliciana o aquell pres polític, serà un problema molt més greu, es tractarà de perdre la memòria antifeixista col·lectiva, de convertir-la en una anècdota en dos paràgrafs d’un llibre de text. I aquesta és la jugada perversa de la transició, que el temps passi com a rodet inexorable d’oblit i que en pocs anys ningú agafi el testimoni. Sense memòria som un llenç en blanc o en el poder podrà escriure el guió de les nostres vides i això no ho podem permetre.  

I aquest joc brut del qui dia passa oblit empeny s’aplica a tot allò que fa nosa al regne d’Espanya. És la tàctica perfecta per acabar amb tota aquella diferència que trenca la falsa columna vertebral de l’estat espanyol, que és la seva unitat imposada, sota una corona imposada, sota un imposat marc mental de l’enemic, que justifica la repressió al dissident. Tot això en un mar de corrupció.




Feta la llei, feta la trampa, això diu la dita, però, a l’estat espanyol, respecte a la memòria i als drets humans directament es fa la llei trampa. Una xarxa de desmemòria en la qual quedem atrapats discutint les seves comes i punts, perduts en els seus articles com laberint sense esperança. Un conjunt de lletres que no connecten amb la veritat, la justícia i la reparació, que no garanteix la no repetició, escrites sobre paper mullat marca d’un regne on la injustícia es viu en un bucle perpetu. 

Però el parany més gran de la imposició de la desmemòria i la injustícia és creure que la judicatura és imparcial. Masses jutges es creuen per sobre de la llei. Passen per sobre del legislatiu i de l’executiu, per sobre de l’expressió democràtica a les urnes, per sobre de la voluntat del poble. Una voluntat popular que hauria de ser protegida per uns jutges que no fan valdre la llei per impartir justícia, més aviat per fer apologia política de les seves idees reaccionàries i franquistes. Un club de jutges que conformen el deep state a la superfície, sota la llum del taquígraf, perquè gaudeixen de total impunitat. 

De que ens serveixen les lleis, dites de memòria, si fins i tot quan hi ha voluntat política de fer-les complir, cosa que no passa sovint, no arribem a bon port perquè manca la voluntat judicial d’aplicar-les. Així, Sa Feixina continua dempeus, com el monument a Tortosa i altres aberracions nacionalcatòliques, que s’escampen per la geografia que va assolar el franquisme. Es treuen noms de carrers feixistes i l’endemà tornen a lluir a les plaques dels carrers. I la llista seria molt llarga, els monjos que es fan forts al Valle de los Caídos mentre els ossos dels republicans continuen segrestats al mausoleu on encara resta el pare màrtir de la Falange. I per desgràcia no passa només amb la memòria, però és un dels símptomes més evidents de la gran involució feixista que pateix l’estat espanyol. Sota el viva España, viva el rey, viva el orden y la ley, de la seva interpretació de la llei, cada dia la democràcia és més anecdòtica i els nostres drets i llibertats més microscòpics. 



Juan Gelman va escriure el poema que ara llegirem i que és una mostra de com si no tenim memòria només una història irreal serà la versió oficial. Hi haurà una banda sonora cridanera escrita pels botxins i els seus hereus que ofegarà als herois muts, que ho van perdre tot. Mai es coneixeran les paraules dels perdedors, silenciats, convertits en vilans o en personatges ridículs fora de tota realitat útil per a un model de valors feixistes que s’imposa des de l’opressió i la repressió. La realitat sonora i en color establerta, producte dels directors del 78, va emblanquir un cinema sense veu i en blanc i negre, on ningú podrà veure que la sang vessada pels autors del No-Do era vermella.

El viento que entra en la cocina sacude el cartelón con el rostro de alguna
actriz del cine mudo. Mary pickford tal vez. Es bella, sus ojos brillan
suavemente y con la boca construyen una semisonrisa tiernísima, callada
también nosotros, aquí, somos actores mudos. Tenemos brillos
suaves, ternuras sucias de sangre seca como niños, mucho silencio
alrededor.
La platea prefiere el film sonoro. ¿Quién hizo esta película? de
este lado de la pantalla, el nuestro, se oyen muertos soltando vida de
a poquito como un crujir de sueños, los torturados gritan, crepita
gente en la prisión, bajo el estruendo de las botas militares la
injusticia es un rugido infernal. Del otro lado, parece que ven pasar
fantasmas pálidos y ningún piano los anuncia.
Te amo, mary pickford, sé que ahora me amás. Entra el viento y
sacude nuestros amores de papel.

Juan Gelman, Roma 17-5-80




La memòria és com una mare curosa i amorosa que ens recorda que per no prendre mal hem d’estar alerta contra els perills de la vida, i no n’hi ha cap pitjor que oblidar de què ens hem de defensar. Una mare atenta que en té cura de la salut social i de la nostra satisfacció i que ens protegeix de qualsevol agressió, i no hi ha res més lesiu que el feixisme. Per això, sense aquesta mare Memòria, que ens estima i ens educa en el respecte als drets humans, no tindrem un futur de justícia. 

Llegirem en honor a les mares que van ser fil transmissor de memòria, de vegades amb els seus silencis clamorosos, aquest poema de la Carme Cabús.

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.




Mantenir la memòria viva és una tasca de totes i tots, un treball diari cada cop més difícil i per això més necessari. Som el contenidor de totes les memòries antifeixistes que s’han creuat en les nostres vides. Cadascú de nosaltres porta una peça del puzle de la història menystinguda, trepitjada per una història oficial. Una història que roman immutable a favor dels interessos d’un estat en total dèficit democràtic, però mai a favor de la veritat, sense la qual no pot haver-hi justícia. Hem de ser com l’home de Joan Brossa repartint fulls clandestins mentre el món gira aliè a la injustícia. Cada perseverant full una peça, i un dia, malgrat els dits acusadors, veurem el trencaclosques acabat i serem lliures.




La plaça, tant pels edificis com
per l'animació que hi donen els veïns,
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.
Al Parc hi ha una Muntanya suïssa,
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.
Un home reparteix fulls clandestins.
El carrer és tortuós i estret;
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.
Un home reparteix fulls clandestins.
Aquest edifici està destinat
a les oficines de la fàbrica
amb magatzem i taller.
Un home reparteix fulls clandestins.
Hi ha obrers i estudiants tancats
i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins.
Per a anar a veure  els Ministres, Caps
d'Administració i persones de categoria i distinció
cal demanar-los per escrit una audiència.
Un home reparteix fulls clandestins.
L'església, malgrat no tenir torre
sobresurt dels edificis del carrer.
Un home reparteix fulls clandestins.
Entren els criats per anunciar
que el banquet està servit.
Un home reparteix fulls clandestins.
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.

Joan Brossa. Poemes entre el zero i la terra, 1951 (Antologia de poemes de revolta, 1943-1978. Edicions 62, 1979)








Aquest juny la Comissió de la Dignitat celebra el seu vintè aniversari. Ho farà a l’Ateneu Barcelonès, lloc on es va constituir, en un acte obert a tothom on es lliuraran els seus Premis Dignitat, edició 2021-2022. Serà l’1 de juny a les 19 hores.

20 anys de lluita per la memòria, per la veritat, per la justícia i per la reparació, que segons la cançó no són res, però que després de quasi cinquanta anys de la mort del dictador són masses. Haver de continuar treballant de valent, sempre amb el vent en contra, amb un camí ple de pedres esmolades és esgotador i per això té molt de mèrit arribar a complir vint anys al servei de les memòries antifeixistes i de les llibertats que defensen.

Per això volem desitjar un bon aniversari a les nostres companyes i companys de la Comissió de la Dignitat. Una Comissió amb un currículum tan digne com el seu nom i prou conegut. Volem agrair les seves fites, la seva solidaritat i les seves nits de la memòria, que han premiat, entre altres, la tasca d’associacions de la memòria dels països catalans.

Volem recordar també de nou que el primer i el tercer dimarts de cada mes, a les 19 hores, davant de la comissaria de Via Laietana es fa un acte de reivindicació des de fa més d’un any per exigir que la comissaria dels horrors esdevingui la casa de la memòria de la tortura patida per centenars i centenars d’antifeixistes. 

Gràcies companyes i companys.


Galeria fotogràfica: