dilluns, 30 de gener de 2023

CENT QUARANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAPTIUS I CONFISCATS.

 




Diu el diccionari que la confiscació en dret penal és la pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l’estat. En el cas del franquisme la confiscació va ser un cínic contrasentit equivalent a les penes de rebel·lió o auxili a la rebel·lió, on el culpable acusava i culpava a l’innocent. Però els feixistes no només van castigar les víctimes dels seus execrables crims de lesa humanitat, imprescriptibles, menys al Regne d’Espanya, a pagar sancions o multes. Multes moltes vegades disfressades de donatius a la causa de la gloriosa creuada contra els enemics de la seva pàtria indivisible. Humiliació sobre humiliació, els familiars dels afusellats apareixien a les pàgines dels diaris com donants voluntaris al règim dels colpistes, empassant-se la ràbia i les llàgrimes.  A més d’aquestes sancions, també van decomissar edificis, negocis, habitatges, biblioteques particulars, documentació….. L’espoli que van patir les víctimes que encara tenien alguna cosa a perdre va ser un daltabaix, famílies senceres van quedar sense res. Els assassins arrasaven per on passaven, es cobraven el botí de guerra fins i tot en la seva pau. La seva fam insaciable de venjança, que encara perviu, el seu odi infinit al vençut va ser el motor d’una postguerra esquitxada de sang antifeixista.

Els colpistes van ser lladres i assassins amb crucifix. El nostre company Pere Fortuny, fill del batlle afusellat de Mollet del Vallès, Josep Fortuny i Torrens, sempre ha denunciat que els assassins del seu pare no van tenir prou amb la seva mort. Els van robar tot menys la dignitat i perquè era impossible fer-ho. El mossèn de la localitat, que va tenir un paper fonamental en la fí del seu pare, es va quedar amb tot el que tenien, negoci, casa. Però no va quedar satisfet amb això, també van voler enviar al Pere i a la seva germana a un hospici, sense èxit, perquè van quedar a càrrec de la seva àvia amb el consentiment de la mare. El seu no va ser un cas aïllat, la dictadura va robar les filles i els fills dels defensors de la República, crims que malauradament no van acabar amb la mort del dictador. Filles i fills educats en el nacionalcatolicisme i en el rebuig als seus pares, i en el cas dels nadons, en el total desconeixement de la existència dels seus pares biològics.

També van robar a institucions privades i públiques. En aquest capítol volem subratllar l’encomiable tasca de la Comissió de la Dignitat en la seva lluita pel retorn d’aquest tresor històric, lluita que encara continua. I no només pel retorn dels batejats com Papers de Salamanca, també per la seva perseverança en l’exigència que la titularitat de l’edifici de Via Laietana torni a les institucions de Catalunya. La finalitat d’aquesta lluita és que l’actual Prefectura de la Policia Nacional sigui traslladada, juntament amb el seu orgull de conqueridors, i que la que va ser casa de la tortura i els horrors esdevingui un museu de la repressió que honori les víctimes.

Entre els sinònims de confiscació trobem la paraula comís, una de les seves accepcions és segrest. Els feixistes van segrestar i van assassinar, van robar generacions de persones valuoses i estimades, víctimes de desaparició forçada o involuntària, que van acabar les seves vides als murs dels cementiris, als vorals dels camins, a fosques fosses encara per obrir. També van segrestar l’alegria de viure dels seus familiars, vides suspeses en la incertesa des del dia que van trucar a la porta i van fer pujar el seu pare o mare, filla o fill a un camió a un blau viatge sense retorn. Els seus cossos van alimentar la terra i els seus ideals el nostre esperit de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Lluita pel retorn dels seus ossos segrestats, que encara esperen ser rescatats.

No va haver-hi confiscació, l’estat de la dictadura no era legal, va haver mort i robatori.

Avui recordem que fa 84 anys va començar l’any de la victòria definitiva dels feixistes espanyols. Recordem que les tropes franquistes desfilaven per les nostres avingudes, que anaven conquerint les darreres posicions d’una legal república desfeta per un cop d’estat, que ara marxava a l’exili. Recordem l’espoli de vides i béns. Recordem que el 1939 van passar, i que continuen la seva desfilada cada dia més ufans. Però el més important que hem de recordar és que no podem només recordar, hem d’actuar, hem de plantar cara dempeus i amb coratge, perquè la guerra amb el feixisme no va acabar mai i no podem perdre més batalles. 



Neus Moran Gimeno


Recentment, s’ha publicat un estudi sobre l’espoli franquista als ateneus, la seva autora es Neus Moran Gimeno, que diu: “Els casos, exemple d’aquest estudi serveix de metàfora dels efectes de l’espoli a tota Catalunya, de l’intent de destrucció d’un patrimoni cultural construït amb l’esforç de totes aquelles persones que van creure possible crear tot allò. Tenim l’esperança que aquest llibre faci entendre millor els perquès de la requisa franquista i de la seva pervivència en l’actualitat. Uns perquès que cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.”

A la pàgina de la Federació d’Ateneus de Catalunya es pot llegir el següent: 

L’estudi, que ha comptat amb l’impuls i la col·laboració de la Federació d’Ateneus de Catalunya, descriu el funcionament i les motivacions rere la repressió franquista a Catalunya a través d’una de les seves cares més desconegudes: la requisa patrimonial al moviment associatiu i obrer.

Neus Moran, doctora en història contemporània, ens explica com l’espoli fou un mecanisme repressiu de primer ordre, en què convergien la voluntat política de castigar els enemics ideològics i d’esborrar els llaços socioculturals del país amb l’interès econòmic dels afectes al Movimiento. Un saqueig metòdic i ben planificat de, com a mínim, 298 propietats immobles pertanyents a 232 entitats diferents. Una pèrdua i destrucció d’aquells espais que Montserrat Duch defineix com a “xarxa de llocs de trobada i socialització“, locals d’ajuda mútua, d’ensenyament popular o de generació i transmissió de la cultura. La seva desaparició va deixar una empremta irreversible sobre el patrimoni material i immaterial de la sociabilitat popular catalana.

És més que evident que la importància d’aquest espoli va molt més enllà de la cosa material, és utilitzat com una arma de sotmetiment del poble, d’un poble, traient-li la sàvia al país que és la seva cultura, l’educació i l’organització de les classes populars com a font d’emancipació, així com el robatori dels centres de reunió per trencar l’articulació de la justícia social. Van ser espoliats no només ateneus també centres obrers, culturals i polítics, cercles, societats culturals i esportives, cooperatives, entitats, unions, associacions, ràdios, sindicats, casals, fraternitats, orfeons, federacions, corals, cases del poble, cafès, societats recreatives, biblioteques i més. Un trist exemple va ser l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, l’actual Espai Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona, que el 1942, la Diputació en cedí l’usdefruit a 25 anys i sense contraprestació econòmica a la Sección Femenina de Falange. Una humiliació per a totes les dones antifeixistes.


La Neus Moran Gimeno va escriure un seguit d'articles per a La Mira que podeu llegir aquí

Anem a l’inici. Barcelona era ocupada el migdia del 26 de gener de 1939. S’assolia el “punto culminante de la victoriosa ofensiva del Ejército Nacional sobre Catalunya”. S’implantava l’estat de guerra. La ciutat quedava sotmesa al Régimen Especial de Ocupación fins a l’1 d’agost de 1939, un estatus excepcional que, d’entre tots els territoris ocupats, només s’imposà a Catalunya per l’enorme importància que les autoritats franquistes atorgaven a prendre’n el control. [...]

En menys de 24 hores, el cap dels Servicios de Ocupación emetia l’edicte amb les 22 disposicions que, entre d’altres, regulaven l’apropiació de béns i documents i prohibien “toda incautación, requisa o desposesión que no esté ordenada por mi Autoridad [...]. Amb el ban, Álvarez-Arenas sistematitzava unes confiscacions que havien començat només envair la ciutat. Ja vérem que era habitual que l’exèrcit, les noves autoritats i FET y de las JONS activaren la requisa en les zones “alliberades” només ocupar-les. Però ara, en fer-ho, entraven en competència amb la DERD,  un organisme que fou creat per decret de la Junta Técnica del Estado l’abril de 1938 i depenia directament del Ministerio de Interior de Serrano Suñer. La seua actuació quedava subordinada a les autoritats militars de les poblacions “alliberades”; de fet, a Barcelona havia entrat encabida en les columnes d’Orden y Policía. [...] Naixia per acomplir una funció clau per a la repressió, atès que amb l’escorcoll i la requisa de documents es buscava identificar, amb la celeritat més gran possible i per poder processar-les, el màxim nombre de persones i entitats “hostiles y desafectas al Movimiento”. [...] 

Poc després d’entrar en funcionament, la DERD ja tenia enllestit el pla d’actuació i l’organització logística de la requisa de Barcelona. Era de tal magnitud que ho preparà minuciosament, “com una acció de combat”. Per primera vegada activava una oficina en una ciutat ocupada que funcionaria com una delegació de l’organisme. [...] També per primera vegada, la DERD establí mecanismes de control dels operatius d’escorcoll: partes diaris, llibre d’assentaments i partes dels escorcolls [...]. Durant els escorcolls els equips seguien criteris selectius de confiscació: tan sols es conservava el que aportava dades valuoses per a la repressió. [...] Després d’aquesta primera selecció, el material era classificat a l’Oficina per enviar-lo a Salamanca al més aviat possible. [...]

L’Oficina tingué una plantilla d’un centenar d’hòmens entre equips d’escorcoll, secretaria, personal de seguretat i centre logístic. I disposà de dotze locals arreu de la ciutat —gairebé tots procedents de requisa—, on emplaçà els magatzems, dipòsits, oficines i aparcaments. [...]

Els escorcolls s’iniciaren el 28 de gener de 1939. Hem comptabilitzat que fins al 7 de juny, el darrer dia apuntat al llibre d’assentaments, n’efectuà 1.688. Quedaren inscrits en 1.399 entrades; de vegades, un número d’entrada implica múltiples operacions. Malgrat els dispositius de control, no tots els escorcolls foren assentats i s’estima que podrien haver arribat a uns 1.800. [...] A banda, les anotacions al llibre corroboren que no era estrany que la DERD trobés l’exèrcit o Falange ocupant els estatges durant les operacions.

Font: https://www.lamira.cat/histories/1529/no-es-robar-apropiarse-de-cuanto-existe-en-un-domicilio-rojo




Consultar relació d'entitats espoliades a Catalunya:

https://issuu.com/niceta/docs/relacio-entitats_espoliades_cartogr_llibre_espoli_




El 20 de maig de 2021 el nostre company Josep Cruanyes escrivia a La República el següent article parlant de l’espoli monetari:

Al Banc d’Espanya de la Plaça de Catalunya de Barcelona hi ha una gran pancarta que diu “Canvieu pessetes per euros fins el 30 de juny de 2021”. He mirat al web del Banc  per saber quins bitllets es canviaven i  hi diu: “Como norma general, se cambiarán todos los billetes posteriores al año 1939. En su caso, los billetes emitidos entre 1936 y 1939 también pueden ser objeto de cambio tras ser analizados por los expertos del Banco de España”.

M’ha intrigat la referencia a que els bitllets emesos entre el 1936 al 1939  els havien d’analitzar experts del Banc d’Espanya. Quins eren els criteris que aplicaven aquests “experts”. Era estrany ja que un banc central aplica criteris legals d’emissió de moneda i per tant s’havia de referir a normes concretes d’emissió i circulació de moneda objectives i no a la valoració d’un expert. A més, experts en què?.

Davant del dubte he telefonat al banc i li he dit a la senyora que m’ha atès que tenia uns bitllets de 1937 i que els volia canviar, i si em podria dir quins criteris aplicaven els experts. Molt amablement m’ha dit. Només es canvien els bitllets que va emetre el govern de Franco que són els que el 1939 eren els únics reconeguts pel govern d’Espanya ja que els republicans van ser declarats il·legals per Franco.

És realment  astorador com l’Estat practica la desmemòria ja que amaga amb un eufemisme el fet que, avui després de 46 anys de la mort del dictador, només reconeix com a vàlids els bitllets emesos pels franquistes durant la guerra. Es consideren encara avui il·legals els del Banc d’Espanya republicà i els emesos en temps de guerra per la Generalitat de 2,5, 5 i 10 ptes.

A banda del fet que s’amagui la informació amb aquest eufemisme parlant de l’anàlisi dels experts, és absolutament injustificable que un estat que es diu democràtic i un govern que es diu el de més esquerres, segueixi aplicant només les lleis franquistes d’emissió de moneda dictades des de la llei de 12 de novembre del 1936 fins l’ordre d’abril de 1940. Aquestes normes que declarava l’única validesa de la moneda franquista, quan el legal emissor era la República i no els sublevats.

En els temps de guerra els franquistes, als partidaris del règim se’ls permetia el bescanvi, però en els darrers temps de guerra i quan va ser ocupada Catalunya es va obligar a lliurar la moneda republicana al Banc d’espanya amb amenaça de qui no ho fes se’l podia processar per un tribunal de delictes monetaris per delicte de contraban. Això va fer que les famílies catalanes, un cop acabada la guerra, es van quedar sense estalvis. Aquesta moneda requisada als republicans “desafectos” mai ha volgut ser bescanviada pel banc d’Espanya. Algunes famílies que en van guardar d’amagada es troben que encara avui es considera il·legal. Jo em pregunto que, com que es considera vigents les normes franquistes encara els podrien processar.

El Banc d’Espanya té una relació personalitzada de totes les entregues i les quantitats, i moltes famílies d’afectats encara  conserven els rebuts de les entregues que els van obligar a fer.



És a dir que l’actual govern encara manté aquelles normes penalitzadores   de les normes fetes per castigar  econòmicament els dissidents que seguien donant suport a la República. Una eina de repressió per motius polítics. Aquest govern considera encara il·legítim el govern de la República, quan de fet que era qui emetia moneda d’acord amb les normes legals republicanes, que determinaven els bitllets de curs legal, de la pesseta, una moneda que era reconeguda internacionalment que a més eren reconeguts com a divisa en l’àmbit internacional fins la caiguda de la república.

Jo tenia entès que la Constitució tenia una norma que derogava totes les disposicions que s’hi oposessin. I havia pensat que es referia a normes discriminatòries i de persecució política com les de la moneda franquista. Si és així no es pot entendre que encara es considerin vigents les normes dictades pels franquistes en perjudici de la ciutadania republicana com les de la moneda. De fet avui encara es discrimina a les famílies republicanes que van ser obligats a lliurar els bitllets emesos per la República i la Generalitat  respecte a les que tenien moneda franquista.

Com a mínim,  des d’avui s’hauria de considerar bescanviable també la moneda republicana, però el Banc d’Espanya que és un òrgan del govern de l’Estat segueix defensant la totalitat de l’ordenament franquista.

Tot això ens porta a veure la realitat d’on som. El govern de l’Estat fa servir la Memòria Històrica com una eina de propaganda, per a tapar vergonyes, fent declaracions i moixigangues com la feta amb el cadàver de Franco, quan després ignora i menysté les víctimes de la repressió política que encara avui són discriminades i per tant manté els efectes de la repressió. Pablo de Greiff relator de les Nacions Unides en l’informe que va fer el 2015, va fer una llarga llista d’accions de reparació de les víctimes del franquisme que tenia pendents de fer el govern de l’Estat, entre els que hi havia la restitució de les confiscacions de béns, com les de la moneda de curs legal no facciós.

Cal que l’estat bescanvií la moneda republicana i que retorni amb euros la moneda que van fer lliurar a moltes famílies catalanes el 1939 en ser ocupat el nostre país.

El més greu de tot això, és que es posa en evidència, tot i que es vol amagar amb eufemismes, que l’estat actual manté el seu lligam indissoluble i sense fissures amb el règim i l’ordenament franquista. Sobretot manté vigents i aplica normes fetes en represàlia  a les famílies que érem i som republicanes catalanes.

Fins que tombem el règim del 78 i restablim la república catalana, que va ser proclamada ara farà noranta anys, ací no es pot parlar de democràcia “plena” ja que no es respecten els drets més elementals.



Josep Cruanyes i Tor


En Josep Cruanyes va escriure un llibre sobre l’espoli titulat Els Papers de Salamanca, que es va publicar l’any 2003, on deixa palès que l’espoli franquista a Catalunya va tenir una finalitat repressora.

D’aquest llibre recollim una declaració de Serrano Súñer posterior a l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, complim altre aniversari més sense justícia:

He visitado Barcelona, todo cuanto allí he visto me ha producido una viva emoción. La ciudad está absolutamente bolchevizada. La labor de descomposición es absoluta. No nos debemos hacer ilusiones a pesar de la entusiasta acogida dispensada por la población a nuestras tropas. En Barcelona han ahogado los rojos el espíritu español. El pueblo, cuya actividad yo mismo he podido comprobar, está enfermo moral y políticamente.

I ens van tractar en conseqüència, essent Catalunya la més espoliada, els seus ciutadans i ciutadanes, associacions, partits polítics, lògies, institucions religioses no catòliques, empreses, llibreries, editorials, administracions. Aquí és on la logística de la DERD va comptar amb més mitjans i va ser més eficient per a controlar repressivament un poble català malalt de llibertats, cultura i drets al qual havien d’extirpar aquests tumors malignes per al feixisme.

Van ser objectiu de la requisa:

1- Locals oficials del govern “rojo”, Ministeris, Conselleries, Ajuntaments, Jutjats, Presons, Comitès, Duanes, Correus, Telègrafs, etc.

2- Locals de les Organitzacions polítiques, partits, Sindicats, i altres llocs afins, Centres culturals, Amics de l'URSS, etc.

3- Locals ocupats per l'exèrcit “rojo”, Estats majors, oficines dels diferents cossos, hospitals, etc.

4- Locals ocupats per organismes russos, Ambaixada, Consolat, estat major, residència particular, etc.

5- Cinemes (per a pel·lícules “roges”) i casa de fotografia. (En aquestes es troben fotos de passaport dels milicians i afiliats, fotos de manifestacions desfilis, de persones assassinades, etc.

6- Llibreries, Editorials, redaccions de Periòdics, etc.

7- Domicilis particulars dels caps i dirigents, etc.

8- Altres domicilis que pels informes que en la plaça es rebin, sigui d'interès registrar.

El director de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos destacava que aquesta tasca, en referència a la requisa de les publicacions era necessària per conèixer “los antecedentes, hechos, circunstancias y estado psicológico que hicieron absolutamente preciso para la salvación de la Patria y para su continuidad digna en la Historia, del glorioso Movimiento Libertador” i justificar el cop d’estat contra la legalitat republicana.



Els mitjans de comunicació també van ser objectiu de la confiscació franquista que van utilitzar com arma de propaganda dels aparells de la dictadura. A Alacant va ser confiscat el diari Nuestra Bandera, pertanyent al PCE, que disposava de les instal·lacions més modernes, al carrer de Quintana, perquè la resta dels periòdics existents, resultat de la confiscació d'uns altres o amb una llarga trajectòria darrere, com El Luchador, es tiraven en impremtes que, en algun cas com el del citat El Lluitador, havien quedat molt afectades pels bombardejos. Després del cop de Casado, aquestes instal·lacions de La nostra Bandera es trobaven tancades. I allí s'editarien successivament els primers periòdics franquistes. No deixa de resultar irònic que el primer periòdic editat a l'abril de 1939, a l'Alacant "nacional", anés Il Littorio, íntegrament redactat en italià, encara que amb innombrables errates. Poc després i després d'un efímer Arriba España, va aparèixer la Hoja Oficial de Alicante, que editava la Tercera Compañía de Radio-difusión y Propaganda de los Frentes, dirigida per Adolfo Muñoz Alonso.

La Hoja Oficial de Alicante es va publicar entre el 8 d'abril i el 21 de maig de 1939, donant pas immediatament, en les mateixes instal·lacions, a la Gaceta de Alicante, que dirigia Fernando Ors i que practicava un periodisme triomfalista, en un "estil ardent, directe i combatiu", segons confessió pròpia. Ors i Muñoz Alonso havien arribat a Alacant al capdavant de la citada Compañía de Radio-difusión y Propaganda i també van participar en la confiscació de l'emissora E.A.J. 31 "Radio Alicante", de la qual Muñoz Alonso va ser nomenat director. Curiosament, i malgrat aquests orígens, Gaceta de Alicante era de propietat privada, situació absolutament irregular i que, malgrat les seves manifestacions constants d'indestructible adhesió al Nou Règim, constituïa una excepció en el panorama d'una premsa gairebé totalment controlada per l'Estat.

Gaceta de Alicante va deixar de publicar-se el 17 de juliol de 1941, segons explicava en una escarida nota, que atribuïa el fet a una "ordre de la superioritat" i l'endemà, coincidint amb una de les dates emblemàtiques del règim, va aparèixer Información, que se subtitulava "Diario de FET i de las JONS".

Font: Bienes incautados a organizaciones y particulares afectos al Frente Popular de Francisco Moreno Sáez.




Vam dedicar la nostra concentració de desembre a les víctimes de desaparició forçada o involuntària i vam parlar de l’inici dels treballs d’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez. Avui podem dir que Cipriano ha estat exhumat, queda només la confirmació de les proves d’ADN, però tots els indicis indiquen que Cipriano Martos Jiménez podrà ser inhumat aviat amb els seus pares a Huétor Tájar, Granada. Amb aquest acte es podrà reparar a la família del dolor que va causar l’assassinat d’aquest antifeixista, una persona plena d’humanitat. 

En aquesta concentració parlem de confiscació i hem dit que era una pena segons el diccionari pecuniària, però que hi ha més valuós que els diners, la vida. I els feixistes van robar vides i van amagar els ossos, convertint aquests assassinats en la més gran confiscació de la dictadura. D’aquesta manera el Règim va voler acabar amb la dissidència emparat en el terror, que van escampar amb crueltat pels seus dominis. Però, encara que sembli mentida, és més trist que la suposada democràcia espanyola no hagi tornat, com a deure ineludible, aquests ossos a les seves famílies després de més de quatre dècades de la seva magna constitució. Desenes i desenes de milers de víctimes, la immensa majoria anònimes, moltes malauradament sense ningú que recordi el seu nom, perquè aquells que els van portar a la memòria i al cor han anat morint sense la reparació de poder inhumar els seus familiars a la seva terra.

A Catalunya queda tot per fer. El nostre company Marc Antoni Malagarriga ha fet els càlculs, i diu el següent: Qualsevol pot fer una regla de tres. Amb dades del mateix Govern de la Generalitat, d'aquest mateix mes de desembre, hi ha 887 fosses registrades de les quals, des de 1999, se n'han exhumat 77. Siguem generosos i arrodonim les xifres: resulta que tenim encara 800 fosses per exhumar, portem 80 anys treballant-hi i només n'hem exhumat 87. Quant trigarem a exhumar-les totes? …una regla de 3: vuitanta-set multiplicat per vuit-cents i dividit per vuitanta (87x800/80=870): vuit-cents setanta anys, amics i amigues! Sense despentinar-nos. Sembla una broma.

Marc Antoni diu 80 anys d’exhumacions fent al·lusió al nom de l’exposició del Palau Robert “On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya”. És un títol que omet els quaranta anys de dictadura mentre publicita la repressió de la rereguarda republicana, repressions incomparables no només per les xifres que representen, sinó perquè no va ser ordenada pel govern republicà. Una exposició que com ja vam denunciar no fa servir ni una sola vegada amagant el Dret Internacional que empara víctimes i familiars: se'n diu «Desaparició Forçada o Involuntària» i enlloc surt esmentat ni a l’exposició, ni en la documentació oficial que divulga la Direcció General de Memòria Democràtica del Departament de Justícia, ni en la propaganda de paper, xarxes socials, ràdios i televisions del país.

A més de restar confiscat els ossos de tantes vides d’antifeixistes, també ens amaguen els noms de les 6689 víctimes (això segons el darrer butlletí informatiu, però al dataset de dades obertes n'hi ha 5307) inscrites al Cens de persones desaparegudes, que podem consultar al portal de transparència del Govern de la Generalitat. Vertaderament ho som de transparents. On habita el sentit comú? Els noms i cognoms d’aquestes víctimes han de ser de coneixement públic, i li diem a la Generalitat de Catalunya que no esborri els seus noms de la història. 




Mocs de Vidre de Joan Brossa del seu poemari El cigne i l'oc, 1964 (Antologia de poemes de revolta, 1943-1978. Edicions 62, 1979)


Sí senyor,

aquí el muntatge de la justícia reserva per a jurisdiccions especials

el que arreu del món és competència

de la jurisdicció ordinària.


Digueu:

¿Com poden tenir independència

de criteri si la superioritat depèn

dels galons?


Vet aquí la nit que baixa de les muntanyes.




Avui hem coincidit amb una concentració en defensa de l'educació i la sanitat públiques. Bertolt Brecht va escriure que hi ha moltes maneres de matar, a algunes l'estat no els diu assassinat, segurament perquè sense admetre-ho ell és l'executor, l'inductor o l'encobridor. En aquests temps és imprescindible solidaritzar-se amb tothom que pateix i amb tothom que s'aixeca contra la injustícia i en defensa de la justícia social. Aquestes són les paraules de Brecht:




Hi ha moltes maneres de matar.

Poden ficar-te un ganivet en el ventre.

Llevar-te el pa.

No curar-te d'una malaltia.

Ficar-te en un mal habitatge.

Empènyer-te fins al suïcidi.

Torturar-te fins a la mort per mitjà del treball.

Portar-te a la guerra, etc...

Només poques d'aquestes coses estan prohibides en el nostre Estat.



Ara llegirem el text que no vam poder llegir a la nostra concentració del mes de novembre de 2022 i que parla d’un edifici model de la requisa amb finalitat repressora que ens ha de ser retornat.

Via Laietana és un centre de tortura homologable a tants altres centres de detenció i repressió al món, però que incomprensiblement continua exercint la mateixa funció avui en dia. Un edifici protegit pel ministre de l’Interior Fernando Grande Marlaska, conegut com el jutge que més condemnes per tortures ha proporcionat al Regne d’Espanya per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Protegit per la Direcció General de la Policia que en veu del seu director, Francisco Pardo Piqueras, no existeix cap pla per treure la Policia de Via Laietana. Protegit per la Delegada del Govern, Maria Eugènia Gay Rosell, que va barrar el pas a què un grup d’observadors visitessin les seves instal·lacions per comprovar com volen esborrar una memòria inesborrable. Una protecció de Via Laietana, 43 que desprotegeix a les víctimes torturades salvatgement a les seves dependències, víctimes que haurien de ser la prioritat de qualsevol estat democràtic. 

L’executiu espanyol va respondre el desembre passat a una pregunta d’un diputat de Ciutadans, preocupat per la protecció d’aquest centre de tortura, el següent: Se informa que el edificio de Via Laietana es un edificio público que forma parte del Patrimonio del Estado y dedicado a un servicio público, desde el que presta servicios la Policía Nacional, y no existe ningún tipo de acuerdo para el traspaso de su titularidad. Negar la veritat, la justícia i la reparació, vulnerar drets no és ni serà mai un servei públic. Via Laietana, 43 no és d’ells, no  és dels seus protectors.

Via Laietana, 43, no és dels franquistes que van infligir tot un inabastable catàleg de tortures entre els seus murs. No és d’aquells que van causar un patiment indescriptible a milers de persones de les quals segurament mai coneixerem tots els seus noms. Com tampoc coneixem tots els noms dels torturadors, perquè la impresentable impunitat marca Espanya ha protegit les seves identitats i ha ocultat els seus crims. 

Via Laietana, 43 no és dels feixistes que seuen al congrés dels diputats embolcallats en la bandera rojigualda amb l’àliga al cor, que volen derogar lleis de memòria de provada inutilitat, que s’emocionen quan senten cridar Arribar España i borden quan senten la paraula rojos. 

Via Laietana, 43 no és d’aquells que es diuen demòcrates, i fins i tot d’esquerres, que aproven exigües lleis de memòria i després la seva Delegada del Govern de la capital del seu Regne autoritza el 19N actes que enalteixen el feixisme, entre salutacions romanes i banderes de Falange i José Antonio, i el 20N permet lloar al genocida dictador a la plaça d’Orient.

Via Laietana, 43 no és d’aquells que tanquen els ulls davant la violació de drets humans, encara que així consti de manera oficial. No  és de qui nega els drets de les víctimes del franquisme, la transició i més enllà. Moralment i legítimament és de totes les víctimes de la repressió, que des de 1939 han passat per aquesta comissaria del terror. És de totes aquelles persones i col·lectius que han vist vulnerats els seus drets sota banderes i sigles que representaven les seves idees antifeixistes, totes amb l’horitzó de conquesta de les llibertats i drets espoliats. Via Laietana, 43, com diu el manifest Fem Justícia, Fem Memòria, impulsat també per la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, és de totes aquelles persones represaliades per la seva orientació sexual, per la seva identitat de gènere, per discriminació ètnica, per la defensa de la llengua i la cultura catalana, per les lluites sindicals i veïnals. És de totes les persones i entitats que lluitem pels drets humans. És de tota la societat que vol una democràcia lliure dels tics feixistes del continuisme del franquisme. Via Laietana és nostra!

Que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la repressió i la tortura és un deure ineludible de l’estat. Si volem reparar en justícia a totes les persones, que han vist els seus drets vulnerats en aquestes instal·lacions de l’horror, no podem defallir en les nostres exigències. Les nostres reivindicacions transcendeixen les entitats de memòria, és ja un clam transversal des de molts sectors de la societat, que no deu, ni pot ser ignorat.

Continuarem reclamant que la Policia Nacional abandoni Via Laietana, 43 i se’ns retorni aquest espai per a dignificar-lo. I com diuen les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat en les seves concentracions: No ens aturarem! No ens aturaran!

Antoni Batista i Viladrich


El 6 de març de 1985 era la primera vegada que es tenia accés als arxius de la Brigada Social, va ser l’Antoni Batista qui va poder fer-ho. Volia consultar la fitxa de Salvador Espriu per a un llibre que publicaria el dia de Sant Jordi. No li van posar les coses fàcils. Diu Batista:

Gràcies al meu bon amic Josep-Anton Rosell, portaveu del Govern Civil de Barcelona, i a la gestió, que interpreto ordre, del titular del càrrec, aleshores Ferran Cardenal, la policia va consentir al fet inusual que un periodista pogués veure una fitxa policial.

Si interpreto que va ser una ordre és perquè feia l’efecte de que era acatada més que no pas obeïda. Em van citar a les dependències de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona, a la Via Laietana, i em van rebre dos policies, com a l’època dels interrogatoris. Em van dir que jo no podia tocar els documents, que digués que volia i que ells m’ho anirien llegint; bé, un llegiria i l’altre miraria el que jo apuntava. 

Disposat a fer valer la prerrogativa vaig dir que m’interessava tot i el funcionari va començar a llegir ràpidament. “Más despacio, por favor, que no puedo tomar notas”, vaig dir en un atac de sang freda. Mentre anava passant fulls, el policia lector a vegades preguntava amb ironia: “¿Esto también tiene interés?”. Jo anava dient que sí i que poc a poc. 

Finalment es van cansar o es van avergonyir, o totes dues coses, i em van deixar el lligall perquè copiés directament. Aleshores, tots dos observaven. En acabat, els vaig preguntar on eren els arxius de la Brigada Social i, sense immutar-se, em van dir que havien passat a la Brigada d’Informació, és a dir, que els documents del franquisme continuaven actius en plena democràcia. 

D’aquestes paraules recollides del llibre d’Antoni Batista, La Brigada social, es dedueix clarament que el modus operandi i les estructures de la repressió del franquisme eren vigents i que les fitxes de la Brigada Social formaven part dels fitxers de la Brigada d’Informació, només s’havia canviat el nom 10 anys després de la mort del dictador. I el pitjor era que els funcionaris que havien format part de la tortura i la repressió continuaven en actiu i molts promocionats per continuar fent allò que tant de mal havia causat. I tot en el més gran dels secretismes, una foscor que encara perdura. La Brigada Social en certa manera és un llibre que es documenta en la clandestinitat, amb un Antoni Batista d’incògnit fet passar com un “compañero” que venia de fora gràcies a un inspector demòcrata, que li va proporcionar les condicions per accedir als fitxers de la Político Social. Diu Batista: quan ja ho tenia tot lligat, vaig disposar-me aixecar la llebre i demanar al Ministeri de l’interior de consultar els arxius de l’etapa de la Brigada Social a Barcelona. La resposta va ser negativa tant a l’etapa de Barrionuevo com en temps de Corcuera, i vaig pensar que si havia estat la primera persona aliena a “la casa” que va poder veure els arxius de la Brigada Social, seria també tal vegada l’última. Aquest llibre es va publicar el 1995, el 1992 van haver-hi torturats a aquesta comissaria i no serien els últims.

Per això no només demanem la transferència de l’edifici de la Prefectura de Via Laietana  també la de les seves fonts documentals. És imprescindible.




Quan vam dedicar una concentració a Via Laietana, 43, vam parlar de víctimes i victimaris, però avui volem parlar de totes les modalitats de tortures que van patir durant els interrogatoris tota la dissidència del Règim i totes les persones que, patint discriminació de tota mena, van viure l’infern de Via Laietana, 43. Aquesta informació ha estat extreta del llibre de Luis Puicercús “Presos del franquismo de la A a la Z, la represión de la dictadura (1963-1977).

L’aplicació dels suplicis que a continuació es descriuen, no solament pretenien obtenir informació dels seus detinguts, també volien infligir danys físics i psíquics per fer disminuir o eliminar la voluntat de lluita de les seves víctimes. Els tipus més freqüents utilitzats de manera dosificada el més gran patiment al interrogat eren:

La roda: Era una de les primeres a utilitzar-se quan entraves a la DGS i consistia a colpejar al detingut per un grup de policies que el rodejaven.

L’estàtua: Es forçava al captiu a romandre dempeus, recolzat amb la punta dels dits a la paret…o amb el cap…durant hores o dies, sense menjar, sense anar-hi al servei i sense poder dormir. Es coneixia com l’estàtua i era molt utilitzada per la PIDE, policia secreta de la dictadura de Salazar en Portugal. S’alternava amb trepitjades de peu, cops i estirades de cabell. Altra variant era mantenir assegut en una cadira sense poder dormir, també durant hores o dies i també tenir-lo de genolls sobre cigrons o pedres.

L’ànec o la bicicleta: consistia en obligar el detingut a caminar a la gatzoneta amb les mans emmanillades i agafades per darrera de la zona glútia, colpejant-lo al mateix temps tot el cos. Quan no volien deixar marques visibles, els hi pegaven amb una tovallola molla, guies telefòniques o les embolcallaven en mantes per donar-li cops. També col·locaven un casc de motorista en el cap dels detinguts, colpejant amb porres i pals a sobre, amb un efecte demolidor per les oïdes.

La barra: una variant de la bicicleta. Feien posar les mans per sobre dels genolls, assegut a terra, amb les cames arquejades entre les mans emmanillades posades a l’alçada de les canyelles, de manera que els colzes quedaven per sota dels genolls. D’aquesta forma era penjat entre dues taules, suspès en l’aire amb els peus més aixecats que la resta del cos i el cap fregant el terra. Sense sabates ni mitjons els policies colpejaven amb les seves porres els peus.

El quiròfan: un dels més habituals. Es col·locava el detingut sobre una taula, amb les mans i peus lligats, deixant-li mig cos fora. Se li colpejava tot el cos, amb el patiment addicional de que mig cos estava en tensió i tornava a la posició original.

La banyera o submarí: Sens dubte un dels mètodes més temuts. Consistia en la immersió temporal del cap del detingut en una banyera, lavabo o galleda, quasi sempre, amb aigua bruta, amb orins o vòmits. La sensació de nàusea i ofec eren indescriptibles.

Afogament en sec: Era una variant de la banyera, però més fàcil de controlar pel torturador. Es col·locava al pres una roba o drap a la cara i abocaven aigua sobre aquesta. D’aquesta manera s’evitava que la víctima s’empassés l’aigua de forma incontrolada, un dels problemes de la banyera.

La bossa: són bosses de plàstic especials (sense cap càmera d’aire) amb les que als embolcallaven el cap de la víctima i s’emmotllaven perfectament a la cara de la mateixa manera que una màscara, el que provocava una sensació d’asfíxia de manera immediata.

Escuradents: introduïen escuradents gruixuts o bolígrafs entre els dits de les mans i dels peus collant després i colpejant per sobre dels dits amb porres.

Cigrons per terra: obliguen el detingut a caminar descalç o posar-se de genolls per sobre de cigrons disseminats pel terra. El dolor era insuportable. 

Cops puntuals: un dels mètodes preferits pels torturadors per causar el màxim de dolor consitia en colpejar durant molta estona en punts concrets del cos. Era molt fatigós pels esbirros que cansats es tornaven per ser més efectius. Els resultats eren enormes morats i vessaments interns. Solien dir cínicament: “esto va tomando color”.

Picana o descarrega elèctrica: segons afirmaven els que van patir aquest mètode, que era el turment més imprevisible, dolorós i horrible, anomenat “picana” en alguns països sud-americans –descarregues elèctriques en realitat- aplicades per totes les parts del cos.: palpebres, mugrons, llavis, genitals… amb una intensitat variable, baixa o alta. Amb aquesta darrera es perdia amb molta freqüència el coneixement. A aquesta tortura solia assistir també un metge de la policia perquè els torturadors no es “passessin” i se li pogués “quedar” l’interrogat “entre les mans”.

La “colgadura”: es penja el detingut de les mans i li colpegen entre diversos policies. El dolor físic es insuportable i produia greus lesions en els canells. En el “balanceig” es penja el detingut pels peus amb similars resultats.

Simulacre d’execució: en algusn casos i quan ‘interrogat era “algo duro”, no “colaboraba”, o no “cantaba”, realitzaven un simulacre d’execució. Li posaven una pistola contra el cap i apretaven el gatell…. Sense que hagués dispar. El detingut es donava un ensurt de mort, mentre els seus botxins es mofaven veient la cara desencaixada i el patiment del “ejecutado”.



Violacions: en el cas de les dones detingudes de vegades eren molt pitjor les amenaces o les humiliacions que els cops. Se les amenaçava amb despullar-les davant dels presents – encara que tinguessin la menstruació – i violar-les ells mateixos o amb gossos. Lo més habitual era proferir insults sexistes per a intentar degradar-les més: puta, guarra, arrastrada….. Algunes companyes van ser colpejades amb ferotgia al ventre i l’estòmac. En una ocasió, el 1973, van donar cops de peu a una companya que estava embarassada, provocant-li un avortament.

Tortures psicològiques: Era molt freqüent compaginar els maltractaments amb amenaces i intimidacions tals com: causar danys a terceres persones (familiars, fills o dones). A algú li van portar la seva dona embarassada (també detinguda) amenaçants de violar-la entre tots els allà presents perquè confessés. En altres casos, generaven angoixa: “sabemos donde vive tu hijo… tu madre sale a la compra a tal hora… tu hermano trabaja en…” Una altra manera de “ablandar” als “duros” era fer-li escoltar el maltractament (real o no) que infligien en altres despatxos adjacents.

S’ha de conèixer com s’aplicava la tortura per a fer-nos una idea ni lleugerament aproximada de les seqüeles que van deixar els torturadors. Mai les persones que no han patit aquesta repressió podran comprendre el que va significar en les vides de milers i milers de víctimes. 

Com es va dir abans, aquestes brutalitats també pretenien deixar lesions que desmotivessin el comportament dels detinguts. Així, la majoria de les persones que van patir aquests delictes van acabar traumatitzades i destrossades físicament i mentalment. El seu pas posterior per la presó, va marcar a molts per sempre. Entre les seqüeles físiques podem citar epilèpsies i sacre lumbàlgies provocades per l’aplicació de descàrregues elèctriques que inclús arribaven a provocar trencaments i greus lesions, artritis amb molèsties la resta de les seves vides, en alguns casos no van poder tornar a caminar amb normalitat. Els cops a les oïdes provocaven danys auditius irreparables, com sordera o sorolls permanents, sense oblidar la pèrdua de peces dentals, traumatismes genitals i renals severs. Els sistemes d’interrogatori i pressió van produir gran quantitat de trastorns psicològics: xocs postreumàtics, síndrome d’ansietat, trastorns de la son i canvis de caràcter que van afectar les seves relacions personals. Altres molts van originar famílies desestructurades i es van donar inclús alguns casos de suïcidi. La major part dels damnificats van coincidir en la sensació de pànic que sentien quan  veien als policies organitzar les sessions, por? En alguns casos, el dolor era tan insuportable que alguns dels interrogats perdien el control dels esfínters, per ser objecte de befa per part dels seus interrogadors que afirmaven que s’havien orinat de por. En aquestes circumstàncies alguns arribaven a confessar qualsevol cosa per acabar amb aquell patiment interminable. Això era el que volien aconseguir aquests ministres individus: el pànic, la humiliació i que, per instint de conservació, els detinguts s’ensorraven i “col·laboressis” confessant, no la veritat, sinó allò que volien escoltar i signant qualsevol document inculpatori fos cert o no. 


Mario Benedetti


Contra la tortura llegirem el poema Alguien de Mario Benedetti.


Alguien limpia la celda

de la tortura

que no quede la sangre

ni la amargura

alguien pone en los muros

el nombre de ella

ya no cabe en la noche

ninguna estrella

alguien limpia su rabia

con un consejo

y la deja brillante

como un espejo

alguien piensa hasta cuando

alguien camina

suenan lejos las risas

una bocina

y un gallo que propone

su canto en hora

mientras sube la angustia

la voladora

alguien piensa en afuera

que allá no hay plazo

piensa en niños de vida

y en un abrazo

alguien quiso ser justo

no tuvo suerte

es difícil la lucha

contra la muerte

alguien limpia la celda

de la tortura

lava la sangre pero

no la amargura.



Totes aquestes tortures tenien els seus executors materials i intel·lectuals. Un exemple de torturador lloat i premiat va ser Conesa, parlarem d’ell i del seu cap Martín Villa. El ministre Martín Villa, en una roda de premsa el 1977, va explicar que havia escollit Roberto Conesa, conegut torturador, per resoldre uns casos de segrest, dient: “A grandes males, grandes remedios. Tras operar durante algún tiempo con la organización normal, decidimos recurrir a los especialistas y entonces es cuando liberamos  a Conesa de sus obligaciones en Valencia”. 

Les lloes al torturador Conesa eren constants. Pilar Urbano va dir de Conesa a l’ABC: Policia menudo, bajito, de ojos vivaces e inquietos, de tez cetrina y rostro curtido por quién sabe qué vientos y qué intemperies. Una vocación que puede con él mismo y que le ha hecho ser “policía-policía” durante las veinticuatro horas de cada uno de los 365 días, de cada uno de los treinta y ocho años de historial. Él sabrá cuántos delincuentes atrapados y cuánto crimen descubierto en su hoja de servicios. Él sabrá cuánto insomnio y cuánta caminata y cuánto interrogatorlo en la comisaría. Pero habla con profunda delicadeza de las mujeres, con compresión y lástima de los malhechores, con respetuosa admiración de sus compañeros; en más de una ocasión, al referirse al “comando especializado” que trabaja con él, les llama “mis niños”. 

Un blanquejament repugnant dels botxins de la dictadura convertits en herois i un insult imperdonable a les seves víctimes, com el nostre company Antonio Silva, torturat a Via Laietana, 43 per Conesa. 

Malgrat les crítiques d'alguns partits i d’alguna premsa, el Govern i els alts comandaments de la Policia van donar suport a Roberto Conesa. El director general de Seguretat, Mariano Nicolás, va dir d’ell que ”la campaña que se ha hecho en su contra le ha afectado mucho. Es un gran profesional muy estimado en los medios policiales internacionales”. I Martín Villa va apostil·lar: “Mientras yo sea ministro, Conesa será comisario”.

Rodolfo Martín Villa s’ha escapolit de la justícia argentina argumentant que a la transició no es van produir més que fets aïllats de tortura i mort, ja prescrits. Martín Villa va mantenir que no va haver-hi repressió sistemàtica i per tant mort el dictador no van existir crims de lesa humanitat. Amb aquests nomenaments i condecoracions a reputats torturadors del franquisme tenim la prova fefaent de què no havia canviat res. Conesa va ser nomenat el 1977 comissari general d’Informació, un nou nom per a la Brigada Político Social que es dissol suposadament el desembre del 1978, igual que el TOP es va passar a denominar Audiència Nacional, una anomalia democràtica. El 1979 Conesa era al davant de la política antiterrorista al País Basc. Molts coneses van ser premiats per la transició i per la democràcia del corrupte Regne d’Espanya.


Gustau Muñoz

De la Jefatura Provincial de Policía de Via Laietana 43 van sortir els policies que l’11 de setembre de 1978 van disparar les seves armes contra els manifestants que reclamaven llibertats. Uns antifeixistes que es manifestaven contra els pactes de la transició per denunciar que no eren més que el llaç lluent que tapava el nus del atado y bien atado del genocida, com un perfum per tapar la ferum de claveguera, la gran constant a l’estat espanyol amb dictadura i amb corona. 

Aquell dia va ser assassinat un noi de setze anys, en Gustau Muñoz, germà del nostre company Marc, que també es manifestava ignorant del destí del seu germà. Nosaltres recordem en Gustau i la seva família ha mantingut el seu nom viu perquè ningú l’esborri de la memòria antifeixista d’aquest país que ell volia lliure. En canvi, el nom del seu covard assassí, que li va clavar un tret per l’esquena, no el coneix gairebé ningú. El silenci de la impunitat, aquell que soterra víctimes i protegeix botxins. Nosaltres avui direm el nom dels funcionaris de la transició involucrats en una mort, que mentre ens bategui el cor lluitarem perquè ningú oblidi Gustau Muñoz. Els policies nacionals Francisco Martínez Menéndez i José Luis Varela Miras en són responsables. 

La transició està plena de morts, ferits i també torturats dels cossos de seguretat de l’estat i de grups feixistes emparats per aquests.

Les víctimes de la transició, les més incòmodes, silenciades i ben bé moltes anònimes, comparteixen una llosa d’injustícia, la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. Una llei d’impunitat pels botxins en vida i mort del dictador, disfressada de llei magnànima d’amnistia general a totes les víctimes del feixisme espanyol, una llei enverinada de franquisme, lloada com a màxim exponent de la reconciliació democràtica. Aquesta llei preconstitucional justifica la seva validesa democràtica per haver estat refrendada en unes Corts, diuen que democràtiques, amb diputats del Partit Comunista i del PSOE, escons d’amnèsia sobre una gran fossa plena dels seus militants. Va ser una llei tutelada pel soroll de sabres i supeditada als interessos d’aquells que continuen transitant, no pas un exemplificant pacte democràtic. Aquesta llei va dividir perversament a les víctimes de la transició en dos grups, les d’abans del 6 d’octubre del 77 i les de després d’aquesta data. Encara que ni les primeres, ni les segones han rebut justícia, les segones quedarien fora del context de conjunt de víctimes polítiques de la repressió i passarien a formar part dels famosos casos aïllats, que a hores d’ara la justícia considera prescrits. Però el dolor de les famílies, de les seves companyes i companys, i del seu dret a obtenir justícia no tenen prescripció, igual que no ho tenen els crims de lesa humanitat, què és en realitat el que l’estat espanyol va cometre amb les víctimes de la transició, per acció i/u omissió. Per què la nova llei de memòria no anul·la aquesta llei, contrària a tota defensa dels drets humans? Doncs perquè la llei d’Amnistia forma part de l’arquitectura del continuisme de les estructures de poder del franquisme i del seu modus operandi. Per això la lluita de les entitats continuarà i per això neixen noves associacions com el Colectivo de Olvidados de la Transición, entitat a la qual pertany el nostre company querellant a la República Argentina Marc Muñoz, per donar veu i exigir justícia en nom del seu germà Gustau i dels centenars de víctimes oblidades de la transició. Per exigir que personatges clau de la repressió de l’estat espanyol com l’inefable Rodolfo Martín Villa siguin jutjats i sentenciats com a violadors dels drets humans.




Pel dret a la justícia vam llegir el poema Los enemigos de Pablo Neruda.


Ellos aquí trajeron los fusiles repletos

de pólvora, ellos mandaron el acerbo

exterminio,

ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba,

un pueblo por deber y por amor reunido,

y la delgada niña cayó con su bandera,

y el joven sonriente rodó a su lado herido,

y el estupor del pueblo vio caer a los muertos

con furia y con dolor.

Entonces, en el sitio

donde cayeron los asesinados,

bajaron las banderas a empaparse de sangre

para alzarse de nuevo frente a los asesinos.

Por esos muertos, nuestros muertos,

pido castigo.

Para los que de sangre salpicaron la patria,

pido castigo.


Para el verdugo que mandó esta muerte,

pido castigo.

Para el traidor que ascendió sobre el crimen,

pido castigo.


Para el que dio la orden de agonía,

pido castigo.

Para los que defendieron este crimen,

pido castigo.


No quiero que me den la mano

empapada con nuestra sangre.

Pido castigo.

No los quiero de embajadores,

tampoco en su casa tranquilos,

los quiero ver aquí juzgados

en esta plaza, en este sitio.


Quiero castigo.



Vam acabar aquest acte amb la lectura dels noms dels torturadors de Via Laietana. Una esgarrifosa llista confeccionada a partir dels relats de les persones torturades i vexades a la casa de l’horror del número 43 de Via Laietana, que cada primer i tercer dimarts de cada mes, comparteixen els seus terrorífics relats, amb total generositat, amb totes les persones que ens concentrem per a demanar que aquesta anomalia insultant esdevingui un edifici de veritat, justícia i reparació.


Mai oblidarem els torturadors se sàpiga o no el seu nom.

Eduardo Quintela TORTURADOR

Pedro Polo TORTURADOR

Antonio Creix TORTURADOR

Vicente Creix TORTURADOR

Sebastián Trapote TORTURADOR

David Peña TORTURADOR

Genuino Navales TORTURADOR

Agustín Cruz TORTURADOR

Mariano Bello TORTURADOR

Luís García TORTURADOR

Francisco Rodríguez Álvarez TORTURADOR

Atilano del Valle Oter  TORTURADOR

Antonio Álvarez Villar TORTURADOR

Ángel de la Cruz  TORTURADOR

Felipe Fraile  TORTURADOR

Antonio Caro Fontanillo TORTURADOR

Roberto Conesa Escudero TORTURADOR

Luis Guillermo Ortega Peñamaría TORTURADOR

Francisco Rodríguez Alvarez TORTURADOR

Francisco Javier Pérez Salinas TORTURADOR

Fernando Audige García TORTURADOR

José Antonio Álvarez Villar TORTURADOR

Antonio Rizaldos Díaz TORTURADOR

Héctor Moreno TORTURADOR

Fernando Sainz Merino, TORTURADOR

Alfonso Simón Vinao, TORTURADOR

José Andrés Hernández  Campo, TORTURADOR,

David Juan León Romeo, TORTURADOR

Domiciano Martínez Honando, TORTURADOR

Tots aquells que han exercit violència en contra de les persones detingudes,  són TORTURADORS!




Volem agrair al company Víctor de l'associació Recuerdo y Dignidad de Soria la seva participació en la nostra concentració, així com la col·laboració de la seva entitat amb la nostra Mesa de Catalunya.


Galeria fotogràfica: