Hem dedicat la nostra 147 concentració per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes del franquisme i la transició a unes víctimes molt desconegudes, als antifeixistes atrapats a les trinxeres feixistes. Homes, la majoria molt joves, forçats a agafar els fusells que els colpistes posaven en les seves mans. Unes armes que pesaven molt més al seu cor, pesaven tant com el pensament de si una de les bales, que estaven obligats a disparar, podia llevar-li la vida a un germà d’ideals.
Allà on el cop d’estat va triomfar, on no va haver-hi guerra només terror i repressió, l’exèrcit colpista es va endur els fills de les terres conquerides per a la seva causa nacional. Les mares no només van perdre fills a les cunetes amb un tret al cap o als murs dels cementiris, també les hi van robar els fills de la manera més cruel, per servir a aquells que havien matat o matarien els seus familiars. Dones que sabien que els seus fills, que els seus companys podien morir al front lluitant contra allò que estimaven, dones que sabien que els seus nens, que els seus homes podrien matar a aquelles persones amb qui compartien la lluita per la defensa de la legalitat republicana. Dones i homes amb família i amistats a la presó, potser esperant una pena de mort, que perdien als seus per a ser utilitzats com a una peça més de la despietada maquinària feixista.
Aquests soldats totalment involuntaris, si eren destinats a zones de guerra on era possible passar-se a la seva veritable trinxera, la republicana, desertaven de les files feixistes per lluitar contra aquell monstre, que havia segrestat les seves vides, trencant-los per dins. Altres no van tenir tanta sort i van morir amb l’uniforme dels seus captors, sota una bandera que no era la seva, alguns potser van tenir el deshonor de veure el seu nom al mur d’una església amb aquella introducció de caídos por Dios y por España, i altres resten al delirant mausoleu, que va construir el dictador amb mà d’obra captiva i esclava.
El patiment d’aquests soldats atrapats a les files enemigues devia ser indescriptible, un neguit asfixiant, una contradicció armada, un pes a la consciència per estar on no era el seu lloc encara que no poguessin fer res al respecte. Quan els comandaments o els soldats feixistes coneixien les idees del seu entorn patien discriminació i maltractament, fins al punt de fer-los formar part dels escamots d’afusellament, uns trets disparats que foradaven les seves ànimes. El sadisme nacional no tenia límits. Com en el poema de Nicolás Guillén, El fusilamiento, “Van a fusilar a un hombre que tiene los brazos atados. Hay cuatro soldados para disparar. Son cuatro soldados callados, que están amarrados, lo mismo que el hombre amarrado que van a matar.” Antifeixistes disparant a antifeixistes, l’afusellat perdia la vida, els executors involuntaris es perdien en el seu laberint d’impotència i pena.
Era necessari recordar aquests soldats forçats a disparar contra la seva dignitat i recuperar-la. Molts d’aquests reclutes involuntaris eren joves que no van poder escapolir-se del destí imposat pels feixistes. Alguns dels que van sobreviure a aquesta terrible experiència van participar una vegada acabada la guerra en la lluita antifranquista, van militar en partits il·legalitzats per la dictadura. Ho van fer per honorar els seus familiars, companyes i companys assassinades o caigudes lluitant per la llibertat, per les idees que compartien. També per recosir les seves ferides invisibles i reconstruir tot allò que en el seu interior va esmicolar el feixisme.
Poema de Nicolás Guillén del seu poemari Cantos para soldados y sones para turistas (1937).
Van a fusilar
a un hombre que tiene los brazos atados.
Hay cuatro soldados
para disparar.
Son cuatro soldados
callados,
que están amarrados,
lo mismo que el hombre amarrado que van a matar.
-¿Puedes escapar?
-¡No puedo correr!
-¡Ya van a tirar!
-¡Qué vamos a hacer!
-Quizá los rifles no estén cargados...
-¡Seis balas tienen de fiero plomo!
-¡Quizá no tiren esos soldados!
-¡Eres un tonto de tomo y lomo!
Tiraron.
(¿Cómo fue que pudieron tirar?)
Mataron.
(¿Cómo fue que pudieron matar?)
Eran cuatro soldados
callados,
y les hizo una seña, bajando su sable,
un señor oficial;
eran cuatro soldados
atados,
lo mismo que el hombre que fueron
los cuatro a matar.
Gonzalo Adrio Barreiro amb el retrat del seu germà José.
Relata Gonzalo Adrio Barreiro, altre soldat forçat, en les seves memòries d’advocat artesà, com a ell li agradava denominar-se, que el 12 de novembre de 1936 seria una data que mai oblidaria. Diu que aquell dia es van cometre 10 assassinats, que els rebels anomenarien afusellaments, a la localitat de Pontevedra. Un va ser el del seu oncle Germán Adrio Maña, mestre i regidor de l’Ajuntament de Pontevedra, militant del PSOE, i en la mateixa filera davant de l’escamot de mort cauria el seu germà José, advocat republicà de 26 anys, president de la Diputació de Pontevedra i pare d’una nena petita.
Gonzalo relata que dels quatre germans que van quedar, el primer a incorporar-se a files va ser en Paco, que va prestar els seus serveis en el Regiment d’Artilleria i que va estar a diversos fronts, més tard com havia cursat diversos cursos de veterinària va acabar en aquest cos. Després es va haver d’incorporar en Rafael, que com era metge va passar la guerra als hospitals, i Manolo que va ser obligat a prestar servei a l’Àfrica. L’últim va ser ell, a finals de 1938 quan tenia 18 anys va ser cridat a files. Als seus pares els colpistes li van matar un fill i als altres quatre els van obligar a servir als assassins del seu germà.
El primer destí de Gonzalo va ser Vigo, després va estar a Àvila on la Legió Còndor i els italians ocupaven la ciutat amb una situació de privilegi sobre les tropes franquistes. El seu següent destí a les acaballes de la guerra va ser el Cortijo La Puebla a Ciudad Real, on va viatjar amb el petit grup que sempre anaven junts i al qual ell denominava els “desafectos al Glorioso Movimiento”, recorda la gana que van passar fins arribar-hi viatjant en vagons de bestiar. Dormien sobre un pedregar sobre una manta i la fam era tanta que alguns soldats anaven a buscar colobres i se les menjaven rostides. Els que es quedaven els últims de la fila no els arribava el ranxo i el seu grup de desafectes per ajudar a altres, que també ho eren, van fer trampa per treure unes racions de llenties amb pedres extres per a compartir, els van enxampar i van rebre una bona pallissa. La funció que els havien encomanat era vigilar un camp de concentració de comissaris polítics de la República, una companyia del seu Batalló va ser traslladada a Valdepeñas per encarregar-se dels afusellaments d’antifeixistes que eren a l’ordre del dia.
Gonzalo explica que un mal dia va aparèixer una furgoneta de falangistes que van parlar amb el Comandant, i al cap de poc van portar un presoner que va ser entregat als de Falange. Li van colpejar salvatgement i el van obligar a cantar el Cara al sol i a aixecar el braç fent la salutació feixista, diu Gonzalo que ho va viure amb total horror i sense poder fer res. No va ser l’última vegada que viuria allò, després els feien pujar a la furgoneta per assassinar-los en qualsevol revolt, era “el paseo”. Diu que aquelles situacions eren freqüents en aquells temps de terror. La seva companyia de nou va ser traslladada, aquest cop a Piedrabuena on l’ajuntament estava a vessar de presos, molts condemnats a mort. El seu grup de desafectes, en veien la precarietat dels engarjolats, va fer-se amb unes mantes que van entregar als familiars dels antifeixistes detinguts, arriscant-se ells mateixos a un consell de guerra.
Va rebre la notícia del seu trasllat a Mondoñedo, a Galícia, i es va alegrar molt perquè havien de començar els afusellaments allà i només quedaven ells per dur a terme aquesta tasca. Descriu Gonzalo: el que no sabíem era que el dia abans de la nostra marxa figurava la primera ordre per dur a terme el primer afusellament i havia de fer-ho la nostra Companyia. La sorpresa va ser més terrible quan vaig veure el meu nom en el quadre on figurava l’escamot d’execució, cosa que vaig conèixer per prestar els meus serveis a l’oficina. Immediatament, em vaig presentar al tinent per dir-li, com vaig poder, que no podia formar part de l’escamot, i ell em va respondre que hauria d’informar a la superioritat i que podria ser sotmès a un Consell de Guerra. Amb la preocupació natural em vaig mantenir ferm i poc temps després vaig veure desaparèixer el meu nom d’aquell fatídic quadre. Més tard vaig saber que el sergent, que coneixia el meu cas, va intercedir amb el tinent i aquest va posar fi a la qüestió sense comunicar-ho a ningú. Vaig passar uns moments horribles, però molt pitjor hauria sigut haver d’estar present en l’afusellament. Com podria disparar? El record del 12 de novembre de 1936 m’ho impedia, el dia que va perdre un oncle i un germà. Els del meu grup em van explicar que uns no van disparar i van caure defallits a terra, i altres van disparar sense apuntar a ningú. Estaven horroritzats recordant l’escena.
Gonzalo Adrio en tornar a la vida civil va formar part de la clandestinitat als anys quaranta i va ser detingut per pertànyer a la Unió d’Intel·lectuals Lliures sense arribar a ser jutjat. Aquest advocat artesà es va mantenir fidel a les seves idees republicanes fins a la seva mort amb 98 anys.
Francisco López Álvarez, l’oncle matern de la nostra companya Carmen, va néixer el 20 d'agost de 1918 en el si d’una família de llauradors a Órgiva, Granada. Quan els colpistes es van revoltar contra la República no havia complert els 18 anys i no podia imaginar-se la tragèdia que anava a planar-se sobre la seva família i sobre la seva pròpia vida.
Francisco i els seus cinc germans van quedar orfes quan eren petits, la mort del seu pare José va deixar en una situació precària a la família, que es va haver de traslladar a la localitat de Lanjarón. La mare va haver de treballar de valent i els seus fills, encara uns nens, també, per poder parar un plat a taula. El 1936 la seva situació havia millorat, els fills més grans havien pres consciència política i s’havien esforçat molt per formar-se. El primogènit, l’Agustín, de militància llibertària va marxar voluntari a defensar la República, que tanta esperança havia portat a les classes populars i treballadores. Tenia 21 anys quan va agafar el fusell sense saber que aquella guerra, fruita enverinada dels feixistes, colpejaria tràgicament als seus éssers estimats i a ell mateix.
Lanjarón va ser zona franquista des de l’aixecament dels militars, de l’oligarquia i de l’església contra la legalitat republicana. El 22 de maig de 1937 es va crear l'III cos d'Exèrcit, que poc després es va denominar 33 divisió, la seva caserna general es va situar a Lanjarón i el seu radi d'acció s'estenia des de Sierra Nevada fins a la mar a Motril. Així va haver de viure la família de Francisco, en zona ocupada, en un poble que havia patit una ferotge repressió per part de falangistes i de la Guardia Civil, assassins de tantes vides, després del cop d’estat. A Lanjarón les famílies dels anomenats com rojos eren assenyalades, vexades i maltractades, i la família López Álvarez era una família antifeixista. La quinta de Francisco va ser cridada a files i ell a contracor va haver de formar part de l’exèrcit franquista. No sabem quan patiria, quines van ser les seves destinacions, que el van obligar a fer, si va estar al front, si va poder desertar. El que sí que sabem és que ell sabia que el seu germà Agustín estava al front republicà lluitant també per la seva llibertat. Segur que pensaria amb dolor que una bala sortida d’un fusell en mans d’un uniforme com el que ell havia de dur podia llevar-li la vida al seu germà. Suficient patiment.
Rafael López Álvarez
Francisco va morir a l’Hospital Militar Número 4 de Palència el 24 de juliol de 1939. Només tenia 20 anys. Al seu certificat de defunció consta com a causa de la mort febre de Malta i entre parèntesis urèmia. Moriria tot sol sense saber que el seu germà Agustín seria afusellat per adhesió a la Rebel·lió a les tàpies del cementiri de San José de Granada el 22 de maig de 1943, deixant un fill petit. Moriria lluny de la seva família sense imaginar-se que el seu germà Rafael seria assassinat per l’esquena i amb traïdoria el 4 de maig de 1948 per la Guardia Civil per formar part de la guerrilla antifranqista; el 1980 la seva família va recuperar les seves restes i trobarien unes quantes bales allotjades encara al seu cap. Francisco moriria en braços dels seus segrestadors feixistes desconeixent que les seves germanes, després de la caiguda de Rafael, serien dutes a presó per ser germanes de rojos, ignorant tot el patiment que van sofrir. Moriria sense sospitar que els seus ossos serien traslladats l’any 1959 a la Basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, inscrit amb el número 278 en el llibre d’inhumacions, i que aquesta nova desgràcia seria comunicada a la seva mare un any més tard amb un escrit encapçalat amb un “Por el presente tengo el honor de comunicar a usted”. Una mare que havia perdut tres fills a mans dels colpistes i que havia vist les seves filles empresonades pel feixisme havia de patir la humiliació i el dolor de veure que Francisco compartiria, sota el lema de Caídos por Dios y por la Patria, una monstruosa tomba amb José Antonio Primo de Rivera i més tard amb el genocida Franco. Un monstre de pedra picada amb les vides dels esclaus del franquisme, on encara resten milers de víctimes del feixisme sense el consentiment de les seves famílies, moltes desconeixedores d’aquests furts, dels crims d’aquests lladres d’ossos, en un lloc que s’ha convertit en un centre turístic i de pelegrinatge dels feixistes, malgrat totes les lleis de memòria. El que tampoc sabrà mai Francisco és que la seva neboda Carmen té la determinació de recuperar les seves restes del mausoleu, que el cap dels captors va erigir a la seva glòria, glòria del bunyol, com va dir el poeta Brossa. Carmen ha iniciat els tràmits amb l’estat espanyol per poder retornar Francisco a la seva terra amb els seus, una exhumació que no es pot dilatar més en el temps i que posa en evidència, una vegada més, la vulneració de drets que pateixen els familiars de les víctimes del franquisme, perquè en Francisco sense cap mena de dubte en va ser una. Un soldat forçat a combatre en les trinxeres feixistes.
Faustino Vázquez Carril amb l'uniforme del servei militar
“Franco, en vez de marcarnos cara al sol con el sable desenvainado y montado en un brioso corcel de pura raza española el camino de una nueva España que cree conseguido, nos señaló el de la perdición de nuestra querida y amada patria”. Aquest text, escrit pel soldat de reemplaçament Faustino Vázquez Carril el 2 de setembre de 1936, en ple camp de batalla, li va costar al seu autor la mort. Mená, com l'anomenaven tots els seus amics, va néixer en 1914 en el municipi de Lugo de Monforte de Lemos i es va veure en el deure de combatre en el bàndol nacional. Durant els tres mesos en què va romandre en el front per a “reconquerir” Astúries, va elaborar un diari de campanya amb la intenció de “posar al descobert el dia de demà totes les infàmies comeses per les forces que lluiten en pro del Capital i de la Religió”. Després de l'èxit del cop militar a les províncies gallegues, el control d'Astúries “la roja” es va convertir en un objectiu prioritari per als rebels, a causa de la inferioritat en la qual es va instal·lar el General Aranda després de revoltar-se en la capital, Oviedo, voltada per una Astúries fidel a la Segona República.
En els escrits, que va titular Anotacions del meu bloc. Diari bèl·lic de la Guerra Civil espanyola (1936-37), Faustino ofereix una visió poc comuna del conflicte armat ja que descriu la situació des de l'interior de les temibles columnes gallegues que avançaven cap a capital del Principat pel front occidental. El monfortino qualifica a Franco de “señor sarasita” i “mariquita” per “llevar al sepulcro a millares de infelices” i assenyala al “terror” i a les “miserias espeluznantes” de la guerra. Amb el seu testimoniatge buscava també “un alleujament interior al conflicte personal que se li presentava en estar enrolat en un dels dos bàndols en lluita, coneixedor d'allò que passava en aquest”, assenyala l'historiador Emilio Grandío, qui recentment va publicar un estudi sobre aquesta víctima de la repressió: Les columnes gallegues cap a Oviedo. Diari bèl·lic de la Guerra Civil espanyola (1936-37). “Faustino va ser un més dels homes que es van veure obligats per la història, per un present en el qual la sortida més satisfactòria residia a adaptar-se com s'havia pogut” enfront del “tsunami de violència” d'aquells temps, explica.
Faustino Vázquez era el sisè dels nou germans del matrimoni format per Basilisa Carril Rojo i José Ramón Vázquez Gayoso. El seu pare va arribar a tenir una petita empresa de calçat amb una dotzena d'empleats càrrec seu, però els recursos per a mantenir als seus fills no eren suficients i dos d'aquests van emigrar a l'Argentina, com era habitual. Faustino, que es va criar en el barri monfortino de Santa Clara, “va tenir el privilegi” d'estudiar en el col·legi dels Escolapis fins als 15 anys, la qual cosa li va permetre adquirir una “educació notable” i la impecable cal·ligrafia que reflecteix el seu diari, destaca Grandío.
Durant aquests anys creix en el seu interior la seva voluntat d'exercir de periodista i es converteix en un voraç lector. Ens els seus escrits cita als escriptors Pío Baroja, Mata i Eduardo Zamacois, així com a l'historiador Gilbert Murray i al poeta Curros Enríquez, entre altres. Després de deixar l'escola va començar a treballar com aprenent de barber i milita en equips modestos de futbol, la seva altra gran passió. Combinant les seves dues aficions va col·laborar amb el periòdic de la Corunya El Eco Deportivo. Però la seva vehemència ho va portar a que el periòdic monfortino El Combate rebutgés una entrevista que li va realitzar a un president d'un club esportiu apel·lant a l'“estètica”, al seu “to dur i desconsiderat” i a les seves “al·lusions molestes”.
I és que el monfortino, que va assistir amb 17 anys a l'arribada del règim republicà i va participar en la guerra amb 22 anys, és abans de res un esperit crític. En les seves anotacions considera la presa d'Oviedo, pels rebels un segon Alcázar, un símbol de la victòria, una mica menys prosaic: “Sepultura de la juventud gallega”. Segons Emilio Grandío, no existeixen evidències que Faustino hagués militat en cap partit polític, encara que els seus escrits evidencien que les la seva ideologia estava a anys llum dels preceptes franquistes. “¿Quién lleva razón? ¿El Ejército? ¿Las masas? No cabe la menor duda, llevan la razón los obreros. ¿Por qué, pues, esta lucha que va en contra de los intereses del pueblo? Egoístas que somos en la vida, ¿verdad, Franco?”, va escriure.
Amb la crisi laboral dels anys 30 decideix ingressar en l'Exèrcit i passa a engrossir les files del Parc Divisionari d'Artilleria número 8 de la Corunya. Comença a escriure el seu diari el dia en què mor el seu pare, el 12 de juliol de 1936, quan li concedeixen uns dies de permís en el seu Monforte de Lemos natal. En el seu diari recull com en aquests dies es va deslliurar de ser afusellat en la primera ona repressiva, gràcies a les seves relacions personals. “Disfrutando de un permiso militar cuando el comienzo de la revolución, me he visto encarcelado porque no quise tomar las armas y salir a la calle con los facciosos, y porque cuando el interrogatorio manifesté que contra un Gobierno legalmente constituido no luchaba y que yo no defendía los intereses de nadie. No me fusilaron gracias a los buenos informes que de mí dio en Lugo un sargento de Infantería”, revela. Faustino li dedica el seu diari als seus amics José González Valdés i Luis Calviño Rodríguez, per l'ajuda “moral i material” que li van prestar. En les declaracions del procés militar posterior, tots dos van assegurar desconèixer l'existència del diari, encara que van admetre que Faustino escrivia moltes anotacions que a vegades trencava. “Dejadme con mis locuras”, li responia als companys que criticaven la seva freqüent presa de notes. Aquests dos companys van rebutjar tenir coneixement de la seva “ideologia extremista” però, en tot cas, van apel·lar a l'amistat que havien mantingut amb Faustino durant la guerra.
La revolta ho agafa pocs dies després en la caserna i, en un estat de confusió absolut, amb el desplaçament de milers de soldats gallecs, es convertirà en un membre dels denominats mariscos, les columnes gallegues que es van posar en marxa amb la prioritat de controlar l'occident asturià i prendre Oviedo, a més de Madrid. Aquestes tropes estaven compostes en la seva majoria per nois de reemplaçament que es trobaven realitzant el servei militar, o que es van haver d'integrar en ell a la força. El 17 d'octubre de 1936, les columnes gallegues prenen contacte amb els defensors de la capital d'Astúries. El Govern legítim era conscient que la pèrdua d'Oviedo podria suposar la fi de la Segona República.
Faustino parteix cara aquesta ciutat el 9 d'agost de 1936. Va recollint en el seu diari tot el que li esdevé fins a febrer de 1937, quan el seu diari arriba a les mans de les autoritats franquistes mentre es trobava convalescent a l'Hospital de la Corunya després de sofrir un accident de trànsit. És condemnat a mort pel contingut del seu diari. En les pàgines escrites a llapis, tacades amb la làmina del camp de batalla, que es conserven en l'Arxiu Militar de Ferrol, aquest monfortino reflecteix els moments d'indecisió inicials i la posterior declaració de l'estat de guerra, la monotonia de la batalla i les seves vivències, barrejades amb les seves reflexions. Admira al “gran polític don Manuel Azaña”, a Largo Caballero i a Casares Quiroga, i les seves idees anticlericals i pròximes a l'esquerra republicana de l'època, però bastant allunyades del marxisme.
Encara que és un militar convençut, que fins i tot destaca les actuacions valeroses dels coronels Teijeiro i López Pita i del coronel Aranda, és molt crític amb l'Exèrcit i amb els comandaments alçats, especialment amb Franco i Queipo de Llano. Ataca la Falange, en considerar que els seus integrants no tenen el valor necessari per a lluitar en primera línia i es dediquen a exercir la repressió en la rereguarda. Així, els defineix com “mujerzuelas” i “chulos de los Cantones”, en referència al lloc per on solien passejar per la Corunya.
També rebutja els afusellaments que es produeixen al seu voltant, com el del Governador civil de la Corunya, Pérez Carballo, i d'alguns dels seus amics. Critica els assassinats dels dirigents socialistes de la Corunya, els germans García, a qui es refereix com “los hermanos Bebel”. Això ho porta a abjurar de la guerra per complet.“Dicen ustedes que hay que castigar a los malhechores públicos, a los que llevaban a España por el sendero del caos, a los que querían convertirnos en rusos. Pero por lo que se refiere a la justicia e injusticia de la guerra, ustedes simplemente están condenando a muerte, mutilación y tormento a militares y millares de hombres inocentes”, escriu.
Faustino realitza un cant contra la violència mentre denuncia les atrocitats comeses en la guerra, que es tradueix en llargues jornades d'inactivitat interrompudes per dies d'intensa batalla i tensió. No oculta la superioritat respecte a “los rojos”. En Trevías, per exemple, calcula que hi ha 25 soldats per cada milicià, ja que “solo disponían de unas deplorables escopetas de caza y así, ¿cómo iban a hacer frente a un ejército armado hasta los dientes?”
De vegades, Faustino recull el terror que presencia com un mer testimoniatge, com quan narra la captura de cinc soldats republicans que es dirigeixen a Trevías creient que aquest nucli es troba encara sota el seu control. Després de ser portats a Ferrol, van ser executats de seguida per diversos companys de Faustino que es van presentar voluntaris per a exercir de botxins.“Estos hombres retornan tan contentos al cuartel. Alguno tiene el cinismo de jactarse de valiente. ¡Cuánta ignorancia! No se da cuenta de que lo que hizo fue un acto ruin y cobarde”, relata.
El soldat també recull en el seu diari els crits desesperats d'una dona que està a punt de perdre al seu marit, al que diversos dels seus companys es disposen a afusellar. “ Y en medio de todos esos gritos de dolor y desesperados, resonó claro el eco de varias descargas de pistola. Todos comprendimos el fin que llevaban. La mujer también lo comprendió, pues al momento quedó como paralizada. Dio un grito. Y cayó como muerta. Y su cuerpo al caer hizo crepitar las losas del pavimento. Después nada. Su cuerpo es recogido y atendido. Regresan los ejecutores y todos tan contentos”.
En altres ocasions, Faustino exalta el lliurament dels soldats republicans, com quan troba cinc d'ells assassinats: “Nos fijamos bien en los marxistas caídos y observamos que uno de ellos tiene el puño cerrado. ¡Qué valientes! Dan su vida por un ideal y mueren pensando en él. ¡Sois dignos hijos de vuestro maestro Lenin! Yo os admiro”. Així, davant les “fórmulas bélicas y criminalistas” de Franco, que coneixerà en el front de primera mà, Faustino finalitza el seu preliminar del diari “gritando con toda la fuerza de mis pulmones: ¡Viva el Frente Popular!”, com hagués pogut presagiar que un dia es trobaria davant un escamot d'afusellament després de ser trobat el seu diari.
Poema de Ricard Creus del poemari "36 poemas del 36", Barcelona, 1978.
Vimos llegar el día
en que los niños que yo había visto jugar en la calle
con pistolas de madera,
con tiradores de agujas de tender la ropa,
o con espadas de listones
abandonaron los juguetes
y con las armas de fuego marcharon al frente
(...)
Tal como os digo vimos llegar aquel día
que jamás de los jamases no hubiéramos querido ver
llegar nunca.
El reclutament de soldats s'inicia amb el Decret núm. 29, publicat pel Butlletí Oficial de la Junta de Defensa Nacional, de 9 d'agost de 1936. Obligava a la incorporació urgent del contingent de files i instrucció de les quintes de reemplaçament dels anys 33, 34 i 35, que van estar incorporats i van marxar a les seves cases amb llicència il·limitada. S'unien als que ja es trobaven realitzant el servei militar en la zona controlada pels insurgents. Els individus reclamats per l'autoritat militar havien d'efectuar la seva incorporació en la unitat en la qual havien realitzat el servei militar o en un cos de la mateixa arma, o en defecte d'això amb les mateixes característiques existent dins de la província de residència.
Una mobilització que va continuar durant tot el conflicte, cridant a files a tots els individus pertanyents als reemplaçaments del 29 al 41 i que es va fer a partir de la Llei de Reclutament de 1912 vigent durant la II República. El servei militar durava un total de vuit anys, quatre en actiu i quatre en reserva, i estaven obligats a fer-ho tots els homes que complien l'edat de vint-i-un anys.
El reclutament va ser desenvolupat a través dels ajuntaments, les Caixes de Reclutes i els Centres de Mobilització i Reserva. Les corporacions locals s'encarregaven de fer els censos dels successius reemplaçaments, notificar als individus el seu allistament i traslladar-los a la Caixa de Recluta o Centres de Mobilització que els correspongués per la seva àrea geogràfica. La possible negligència del personal del capítol municipal en el procés de mobilització era sancionada a través d'un sistema de multes estipulades pel Codi de Justícia Militar, sent especialment penada la falta d'incorporació d'individus pertanyents al seu districte municipal. A la fi de 1936, a conseqüència de la preocupació de les autoritats militars pel nombre de pròfugs es va ordenar als destacaments militars que a mesura que partien s'encarreguessin de recollir per les localitats als individus compresos en les cinquenes de reemplaçaments per a enviar-los a la Caixa de Recluta corresponent. A les Caixes de Reclutes traslladaven als individus dels reemplaçaments que no havien complert encara el servei militar, on eren tallats i classificats per dos sergents nomenats pel Governador Militar, per a veure si eren aptes per al servei en armes. Una vegada que comprovaven que l'individu no entrava dins de cap dels casos previstos pel quadre d'inutilitats per a l'exempció del servei en l'exèrcit era destinat a una unitat militar. No obstant això, durant la guerra també van ser mobilitzats reemplaçaments que ja havien realitzat els quatre anys de servei actiu. De la mobilització d'aquests reclutes s'encarregaven els Centres de Mobilització i Reserva. Abans de ser enviats al front, durant un període de temps variable passaven per un procés d'instrucció militar en el destacament de la província on es van intensificar les mesures de vigilància. Tenien com a objectiu mantenir el control i la disciplina dins de les forces armades a causa dels enfrontaments produïts entre militars lleials a la república i colpistes en localitats com Ferrol o Tui. En aquest sentit, l'agost de 1936 el Governador Militar de la Província de Lugo va decretar la intensificació de la disciplina dins de les casernes amb l'objectiu d'evitar revoltes i assegurar el triomf de l'aixecament militar.
Es va fer un control social dels reemplaçaments mobilitzats a mesura que s'anaven incorporant les successives quintes. El Coronel del Regiment reclamava els antecedents sociopolítics dels individus considerats sospitosos. En aquesta labor col·laboraven, el Comandant del lloc de la Guàrdia Civil de la localitat de pertinença del soldat, les Delegacions d'Ordre Públic de les diferents localitats i els nous poders locals.
En primer lloc, un individu faltava a incorporació quan no es presentaven en la Caixa de Recluta en el moment en què mobilitzaven a la seva quinta de reemplaçament. Estava penat amb quatre anys de recàrrec en el servei militar en una companyia destinada a Àfrica. En segon lloc, la inutilització voluntària normalment consistia a lesionar-se de tal manera que fos declarat inútil temporal o total per al servei en actiu, normalment amb l'amputació de dits d'una mà. El 17 de gener de 1937 va quedar tipificat com a delicte d'Auxili a Rebel·lió, havent-se de complir la sentència en acabar la contesa.
Finalment, el Codi de Justícia Militar distingia dues formes de deserció, els que es passaven a l'enemic i la deserció simple. Als primers se'ls aplicava el delicte de Traïció castigat, segons l'Article 222, amb la pena de mort. En el cas dels combatents gallecs es considera que la deserció al camp republicà té un major component d'oposició ideològica que per als soldats de localitats pròximes al front de guerra, ja que aquests podien consumar la deserció per motius de caràcter personal.
A mesura que avançava la guerra civil es van anar reincorporant una part no quantificable de persones que van fugir durant els primers moments del cop o en el moment de militaritzar el seu reemplaçament. Com començaven a percebre que la guerra civil s'anava a prolongar en el temps, en alguns casos van optar per allistar-se per la incertesa que els provocava estar fugits. També era producte de la política que es va dur a terme en contra dels individus que no s'incorporaven a l'exèrcit i que es desenvolupava en paral·lel a la repressió política.
Un dels motius pels quals feien la seva presentació era impedir possibles represàlies en el seu entorn familiar, pel fet que eren perseguides i vigilades pels nous poders locals. Les Delegacions d'Ordre Públic buscaven informació sobre el parador dels “fuxidos” vigilant entre ells als seus familiars. En una entrevista a un soldat mobilitzat amb els insurgents, aquest narra com la seva família estava sent vigilada perquè el seu germà estava en les files de l'exèrcit republicà. Un nombre important de pròfugs s'amagaven en zones pròximes i dins de la residència familiar, per la qual cosa era habitual que rebessin la visita de la Guàrdia Civil per a reclamar la seva mobilització. A vegades amb tràgics desenllaços, com el cas d'un desertor abatut per una parella de la Guàrdia Civil en el seu domicili de Monfero, A Coruña. Aquesta fustigació va poder generar conflictes i enfrontaments familiars que van acabar provocant la incorporació a files del familiar fugit.
Al diari escrit durant la guerra per Faustino Vázquez Carril enalteix a figures com Manuel Azaña i escriu el següent sobre la mobilització: “I un diumenge sortim nosaltres alegres —que remei ens queda— i disposats, forçosament a donar la nostra vida, en plena joventut per aquesta Espanya que va traçar inesperadament d'una manera criminal el general Franco”.
La integració que permetia el sistema de reclutament va ser aprofitada per alguns mobilitzats per a poder desertar al bàndol republicà. Una visió que compartia el Servei d'Informació el gener de 1938 en un escrit en el qual deia:
«Crida l'atenció els casos repetits de desercions d'individus que porten bastant temps en files, observant bona conducta i alguns dels quals han estat ferits en combat. Fetes perquisicions per a saber les causes que haguessin motivat aquestes desercions no pot atribuir-se a maltractaments dins de les unitats respectives, el menjar és excel·lent i està equipat degudament i no sofreixen vexacions. Buscant en els motius fora de l'ordre militar pogués trobar-se en la conducta política del referit».
Des dels primers moments del conflicte, per a evitar que poguessin organitzar-se els possibles opositors, les polítiques emprades van ser les de vigilància i el càstig.
Les mesures de vigilància estaven encomanades al Servei d'Ordre i Policia existent en cada unitat. Estava format pel personal de cada Cos d'Exèrcit que portés en el front un major nombre de dies i que comptés amb una conducta irreprotxable. A més de vigilar, s'aïllava als soldats que eren considerats “perillosos”, allunyant-los de les zones de front perquè no consumessin una possible deserció a l'enemic. Finalment, en funció de l'actitud militar de l'individu es recorria al càstig, principalment al sistema de treballs forçosos, com els Batallons de Treballadors.
Aquestes mesures s'endureixen després de la constitució del primer govern franquista. A l'agost 1938 s'inicia la creació de fitxers sobre el personal que componien cadascuna unitats “amb la finalitat de conèixer en tot moment els antecedents del personal que forma part de les Unitats”.
Font: LOS «SOLDADOS DE FRANCO». ENTRE LA MOVILIZACIÓN CIUDADANA Y EL RECLUTAMIENTO MILITAR OBLIGATORIO. GALICIA, 1936-19391.Francisco J. Leira Castiñeira. Descargar.
La guerra que vindrà de Bertolt Brecht
La guerra que vindrà
no és la primera.
Va haver-hi altres guerres.
Al final de l'última
va haver-hi vencedors i vençuts.
Entre els vençuts,
el poble passava fam.
Entre els vencedors
el poble la passava també.
Francisco Fernández del Riego va ser un soldat forçat que militiva al partit galeguista. Ell adverteix que els soldats forçosos que ingressaven en l'exèrcit franquista, com era el seu cas, no deixaven d'estar o sentir-se amenaçats ni malgrat fer ostentació dels seus uniformes o altres distintius del seu estatus militar, una cosa en la qual coincidiran la majoria dels seus companys en la travessia per aquesta identitat impostada. Una constatació que serveix també per a reforçar, en última instància, l'argumentació oferta per a justificar una contradictòria etapa com a soldat franquista:
“En alguna ocasió en què, lliure de servei en la caserna, em vaig atrevir a transitar per alguns carrers, vaig ser objecte d'insults i amenaces per part de falangistes uniformats. Un dia ens van portar als soldats a sumar-nos l'una concentració en la Praza do Obradoiro. Els manifestants van respondre a l'arenga pronunciada des de la barana del Pazo de Raxoi, alçant a mà i entonant l'himne de Falange. Jo, pensant que passaria desapercebut, no vaig alçar a mà i vaig romandre en silenci. Però algú que es trobava després de mi, estava vigilant-me. De sobte, vaig sentir en la cara l'impacte d'una forta bufetada que em va deixar endormiscada una orella. Mai vaig saber d'on havia vingut la bufa. A partir de llavors vaig esquivar tota relació amb gents alienes a les familiars i als no coneguts que compartien la vida en la caserna. (Id.)”
Des de la nostàlgia combatuda per mitjà de cartes escrites a diversos amics galeguistas (Marí Dónega, Otero Pedrayo, Paz Andrade, Iglesias Alvariño...) en la mateixa trinxera (que o no arriben o es responen amb silenci per part dels destinataris), a les sensacions d'angoixa i aïllament o a la solitud i el dolor experimentats durant el combat en evocar el record i els pensaments sobre els amics colpejats per la tragèdia escriu:
“No podia allunyar de la meva ment les morts traïdorenques de Ánxel Casal i Camilo Díaz Baliño, les execucions de Volta, Victor Casas i els membres del Comitè compostelano, els patiments en la presó i les persecucions de galeguistas amics. Vivia en una atmosfera d'ofec i d'impotència. M'assabentava que la lluita que es començava anava per a estona. Ja no es semblava a allò que estàvem acostumats a aguantar, amb els típics pronunciaments militars que tant havien proliferat en èpoques precedents. El terror s'escampava per llogarets, viles i ciutats. Enmig de la confusió, jo no pressentia el futur que m'esperava. Ni tan sols imaginava el destí que, com a soldat, m'anaven a reservar."
Ramón Piñeiro López
Trenta mesos d'experiència de guerra, va ser un període essencial per a entendre la trajectòria de Ramón Piñeiro López en la postguerra, un temps en què tant va treballar per la reconstrucció del projecte polític i cultural del Partido Galeguista, fins al punt de posar en risc la seva vida en diverses ocasions i acabar en les presons franquistes. L'experiència viscuda per Piñeiro durant les primeres setmanes de la guerra no va ser molt diferent de la de Fernández del Riego i tampoc les raons esgrimides per a justificar el seu ingrés en l'exèrcit franquista van transcendir de la cerca d'un lloc “segur” on protegir-se de la constant amenaça dels pistolers i sicaris feixistes. Alguns elements feixistes s'havien infiltrat en les mateixes files del Partido Galeguista, com li va fer veure un amic i company en identificar-se com a agent d'un servei d'informació franquista, i etzibar-li, després de citar-lo de manera urgent, que la seva obligació “seria ara denunciar-te i això et costaria la vida”. Piñeiro qualificaria de dramàtica aquesta escena i confessaria que: Allò em va produir una sensació tan gran de desolació, que va ser l’estat d’ànim amb el qual em vaig incorporar al front.
(…) Sorgien amenaces vinculades al seu passat galeguista, per exemple, quan una mà anònima li va enviar a l'oficial a càrrec seu un missatge escrit en el qual s'acusava Piñeiro de roig i espia republicà. Preguntat pel tinent, va confessar la veritat i va declarar que en la caserna no desenvolupava cap activitat política, amb el que va convèncer al seu superior, descrit com un “rapaç culte, arquitecte e d'idees cristianes”, que el va alliberar del càrrec de consciència d'enviar-lo a l'escamot d'afusellament. (…) Era l’últim lloc on volien anar, a matar antifeixistes lligats de mans.
Escriu Ramón Piñeiro: No obstant això, dels episodis més terribles que vaig viure en la guerra un dels quals més em van marcar va tenir a veure amb un pla de fugida que em van proposar uns companys, diversos d'ells gallecs. Havien pensat passar-se a l'altre costat, aprofitant que les línies del front estaven molt pròximes i que era suficient pràcticament amb llençar una carrera i ja s'estava en el bàndol republicà. Jo vaig tractar de dissuadir-los, amb arguments que em semblaven sòlids, destinats a fer-los entendre que l'empresa era bastant més complicada del qual ells pensaven i que tenia bastantes possibilitats d'acabar en fracàs. No em van fer cas, van posar en pràctica el seu pla, que com jo pensava, no va funcionar. Recordo encara avui la sensació d'horror que vaig experimentar quan, la nit anterior a l'afusellament, els vaig anar a portar el ranxo al lloc on els tenien en capella. A poc a poc aquests i altres horrors van anar minant la meva salut mental. Jo veia com alguns nois com jo, fills de pagesos, que em venien a veure per a parlar amb mi i que em comptaven coses de les seves famílies, per exemple que havien tingut un fill, i que eren bons nois, incapaços de fer-li mal a ningú, de sobte, a mesura que la guerra avançava, s'apuntaven voluntaris per a afusellar presoners, amb la idea de llevar-los després les botes o la caçadora. Va arribar un moment en què vaig pensar que no hi havia cap garantia que jo no acabés fent el mateix. Llavors em va entrar una angoixa de tal naturalesa que vaig caure en una depressió molt profunda, com si estigués ficat en un forat. Procurava caminar només, buscar una penya apartada, per exemple, i posar-me a meditar, pensant que moment em podia convertir també jo en un rapinyaire insensible com aquells. A poc a poc, amb l'ajuda dels amics, sobretot d'aquells que eren d'esquerres i que es preocupaven molt de mi, vaig anar superant la crisi, però poc després va venir una pitjor encara. (Pi 2002: 58-59)
(…) No oblidaré, per exemple, en aquell clima d'insensibilitat general, un dia en què estàvem en una missa, a prop de Terol, formats dins de l'església parroquial, i el capellà, durant la predicació, va pronunciar una frase terrible, certament molt poc evangèlica i gens cristiana. Dirigint-se a nosaltres, els soldats allí presents, ens va dir amb un to irònic i molt cínic: “Fills meus, heu d'aprendre a utilitzar bé la baioneta perquè és una arma molt entranyable”.
Elixio Rodríguez Domínguez
El soldat forçat Elixio Rodríguez Domínguez amb la narració gairebé cinematogràfica de l'escena de la seva execució frustrada, ens transporta al territori de l'horror i també, per descomptat, al de l'atzar, tan propici per al destí del pilot d’Ourense i galleguista en tantes situacions crítiques:
“Érem cinc les víctimes d'aquell dia. Sense cap esperança de salvació, no es podia fer més que resignar-nos i esperar l'hora fatal del “paseo”. Recordo que, durant la llarga espera, gairebé no creuarem paraula; abstret cadascú en els seus propis pensaments. El que sí, com per a descendir de la talaia calia caminar per un estret passatge al costat de la teulada, un dels companys va proposar que en aquell trajecte tractéssim de sorprendre els nostres botxins i empènyer-los el buit. Idea acceptada, per unanimitat, sense vacil·lació, amb morbós entusiasme, però no la vam poder dur a terme. Es va frustrar la nostra esperança quan, a poc a poc minuts, un dels carcellers, acompanyat per diversos falangistes –tots ells ben armats–, va obrir la porta i va permetre que aquests ens emmanillessin amb uns trossos de filferro que, amb tal propòsit, portaven tallats a mida (...) El meu defensor [el tinent Pousa], malgrat l'èxit del seu arriscat esforç per salvar-me la vida i poder burlar les “ordres de llibertat” (volem aclarir que aquestes ordres de llibertat eren moltes vegades condemnes a mort, quan sortien de les presons els falangistes els esperaven a la porta per passejar-los, per assassinar-los), (...) ja no confiava en la unitat de la seva protecció. Encara, així i tot, va intentar treure'm amb bé d'aquell tràngol. Ell havia alertat els seus carabiners que l’avisessin en observant que anaven a posar en “llibertat” (...) I, per això, un d'ells –Antonio I. Turceta, bon amic meu– va pujar a la seva caserna amb la informació que estàvem sortint i que anàvem cap al Furriolo (un dels llocs on practicaven habitualment els seus assassinats). Pousa no va trigar temps a vestir-se (...) Quan va arribar jeien quatre cadàvers en la rasa. Jo, amb un peu en l'automòbil i un altre ja en la carretera, anava a ser el número cinc. Com no aconsegueixo descriure el dramatisme de l'escena, em limitaré a dir que quan em vaig veure il·luminat pels fars d'aquell cotxe em va envair l'optimisme i vaig sentir la inexplicable sensació que el meu “Àngel de la Guarda” era allà. Això va quedar confirmat quan vaig veure que Pousa baixava precipitat i, amb els carabiners apuntant els fusells cap als falangistes, es va dirigir a ells xisclant:
—Quiets, a aquest no ho podem matar avui. Mateu-ho demà.” (Ibid. 66-67)
Aquest és el punt on l'opció del reclutament torna a convertir-se en un salconduit per a fugir del passeig i, amb freqüència, per a reduir la pressió sobre les pròpies famílies dels perseguits.
Ramón de Valenzuela Otero
El pensament del soldat forçat Ramón de Valenzuela Otero era clarament d'esquerres i es podria situar entre el comunisme i el galeguismo (Encunya Trabazo 2011: 81). Vinculat durant la II República a les Mocidades Galeguistas i al Partido Galeguista com a conseller de zona, es va fer notar en la lluita per l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Galícia. President de la Federació de Joventuts Culturals de Pontevedra, va ser arrestat després del cop d'estat i va coincidir a la presó amb galeguistas tan destacats com Camilo Díaz Baliño o Ánxel Casal, obtenint la llibertat gràcies a la intervenció de la seva família. Va desertar de les files de l'exèrcit franquista el desembre de 1937 i va combatre en el V Regiment de Lister per a ser destinat, més tard, al Servei d'Intel·ligència Perifèric de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra republicà, mentre militava en la Societat Galega Antifeixista a Barcelona. Un breu exili a França, entre el camp d’Argelers de la Marenda i una unitat de l'exèrcit francès, va acabar amb la seva captura i repatriació a Espanya en 1941, on va complir solament un dels vint anys a què va ser condemnat per un Consell de guerra celebrat a Àvila.
En la primera part del seu llibre Non agardei per ninguén (No vaig esperar per ningú) es narren les vivències de Ramón de Valenzuela com fugit i, més tard, integrant ocasional d'una partida de guerrillers, d'un grup d'esquerrans que “se echaron al monte” per a fugir de la violència repressiva que va planar sobre ells des del mateix inici del cop d'estat a Galícia. Abans d'unir-se a aquesta partida s'oculta en el pazo de Beobre i és atès pel matrimoni de pagesos, als quals tracta de seguir amb un discurs polític ple de grans paraules (Llibertat, Democràcia, ressorgiment de Galícia), radicalment diferents de les que ells escolten en missa, entre les quals destaquen termes com a Humilitat, Obediència, ressorgiment del regne de Déu, també poderoses metàfores d'una realitat pètria (…) Per a retratar la posició arquetípica d'una majoria de la població rural gallega, apolítica i pretesament neutral, Valenzuela recorda o imagina les paraules de Camila, la mestressa, esposa d’Ánxel:
—La gent no s’hauria de matar per aquestes coses. Deu ser coses de l’enemic matar així. Matar no és llei. Això de trobar al costat d’un forat, com nosaltres hem trobat, un jovenet, casi un nen, ros i bonic, amb un tret en la templa.., pobre mare. Si manessin els altres diuen que matarien molts més que estaven en una llista negra. (Valenzuela1989 [1957]: 54)
Un fragment escruixidor tant per la imatge transmesa com pel discurs social estès sobre l'acceptació del mal menor. (Un fals mal menor, propaganda franquista que s’implantava amb un rerefons de terror, que propiciava creure la paraula dels executors).
Font d'aquest testimonis: La experiencia de guerra en el bando enemigo: relatos de memoria de soldados gallegos del ejército franquista. José Galán Ortega. Descargar.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada