dimecres, 31 de gener del 2024

CENT CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RETIRADA DE LA MEDALLA D'OR DE LA GENERALITAT A SAMARANCH.

  


El juliol de 2022, tot recordant l’Olímpiada Popular del 36 a Barcelona, embrió de les Brigades Internacionals, que amb tant honor van lluitar contra el feixisme, vam exposar el greuge que suposava que el Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat dugués el nom d’un franquista. Un jove que es va escapolir de defensar la República per lluitar amb els colpistes contra aquells antifeixistes que es mereixien, i es mereixen, tota la glòria. Vam dedicar la nostra concentració a posar blanc sobre negre la biografia d’un personatge ben fosc a qui la història oficial ha blanquejat vergonyosament. Aquest prohom va passar d’aixecar el braç estès amb orgull i gran fidelitat a la dictadura a què tothom li continués estenent la mà després de la mort de l’assassí Franco. Tot això sense pagar cap peatge, ans al contrari. Durant tota la seva vida es va anar embutxacant diners, títols i medalles amb la mà que sempre va tenir amagada darrere del poder, que el va brindar la impunitat i va blindar la seva figura contra la veritat. Amic de Franco, amic de l’emèrit rei. Estem parlant del marquès Joan Antoni Samaranch, medalla olímpica de la impunitat.

El 26 de gener de 1939 s’acabava el somni republicà a Barcelona trencat per l’aclaparador soroll de les botes feixistes desfilant pels seus carrers, com havia passat abans a Lleida i Tarragona. Poc després tota Catalunya restaria sota el jou de la repressió. Amb la genocida dictadura la carrera de Samaranch no tindria aturador, ni política, ni econòmicament, fent negoci en una Espanya esquitxada de sang antifeixista, que no va tacar mai el seu blanc uniforme de falangista, ni el seu historial de representant de la corrupció franquista, que va restar tan immaculat que va esdevenir invisible. 

Nosaltres volem que aquest any sigui un any més de denúncia als carrers i a les institucions, de denúncies concretes, d’acabar amb injustícies que només depenen de la voluntat política que siguin rectificades i que moltes vegades no suposen cap despesa per a les arques públiques. La denúncia que volem compartir amb vosaltres és un clar exemple. La Generalitat de Catalunya va atorgar la seva Medalla d’Or a Samaranch l’abril de 1985 i des de llavors la va gaudir fins a la seva mort. Encara continua publicada a la pàgina del Departament de la Presidència de manera insultant, per això farem la petició formal de la retirada d’aquest immerescut honor. Demanem a totes les associacions i particulars que es vulguin afegir a aquesta reclamació que ens feu arribar les vostres adhesions al nostre correu: mesacatalunya@gmail.com. Com sempre moltes gràcies pel vostre suport.

Petició:

A l’atenció de la Senyora Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Assumpte: Retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Antoni Samaranch i Torelló.

Exposició de motius:

A la pàgina del Departament de la Presidència es pot llegir: 

“Mitjançant el Decret de 17 de maig de 1978 es va crear la medalla de la Generalitat de Catalunya per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat té caràcter honorífic. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici. L'atorgament serà acordat pel Govern i es formalitzarà mitjançant un decret que serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tindrà lloc en la reunió del Govern que es faci immediatament abans del dia 11 de setembre de cada any.” 

També es pot llegir a l’espai dedicat als guardonats amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en l’apartat corresponent a les medalles atorgades el 1985:

“Joan Antoni Samaranch i Torelló (Barcelona 1920 - 2010) Empresari i polític. Marquès des del 1991. Sempre vinculat a l'esport, ja des de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona als anys 50 i 60 fins a la seva ocupació fins al 2001, president del Comitè Olímpic Internacional. Va donar una gran empenta al moviment olímpic i va impulsar el patrocini, especialment als Jocs Olímpics de Barcelona 92.” 

En aquesta glossa no trobem cap referència a la seva vinculació activa amb la dictadura, al seu passat franquista i falangista, un blanqueig de llibre que cap govern democràtic s’hauria de permetre. 

Al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es va publicar amb les següents paraules l’atorgament de la Medalla d’Or a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT. DECRET 94/1985 D’11 d’abril, pel qual es concedeix al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. 

El senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló ha assolit, en el camp del mecenatge artístic, de l’actuació ciutadana i  de la promoció internacional de l’esport, un relleu indiscutible que l’ha portat a ocupar un dels llocs de més prestigi mundial, com és la presidència del Comitè Internacional Olímpic.

El fet que un català arribi, per primera vegada a la història a un lloc de tan alt honor i responsabilitat mundial, és, a la vegada, una important distinció per al seu poble. 

Per tant, la nostra més alta Institució de Govern vol manifestar d’una manera pública l’agraïment de Catalunya envers la persona que amb la seva continuada actuació ciutadana cultural i esportiva ha merescut aquest just reconeixement universal. 

En conseqüència i d’acord amb el Consell Executiu, 

DECRETO:

Article únic. - Atorgar al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla de la Generalitat de Catalunya en la seva categoria d’or. 

Barcelona, 11 d’abril de 1985. 

Jordi Pujol 

President de la Generalitat de Catalunya. 

Aquest panegíric és un insult a totes les víctimes del franquisme i de la transició i a la Catalunya antifeixista. Una Catalunya que mai es veurà representada per figures com la de Joan Antoni Samaranch i Torelló, que amb la seva fidel adhesió al Règim repressor feixista espanyol, no hauria d’haver estat mai mereixedor de cap reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya. 

El Projecte de Llei de Memòria de Catalunya expressa en el seu Títol VIII. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme, als articles 48 i 54:

Article 48. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme

2. S’entén per enaltiment del franquisme l’exaltació individual o col·lectiva del cop d’estat de 1936; del suport a aquest durant la Guerra Civil; de la dictadura franquista; dels seus dirigents; de les persones, tant físiques com jurídiques, o organitzacions que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.

3. Es consideren formes d’enaltiment del franquisme, entre d’altres:

a) La concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals a persones, tant físiques com jurídiques, civils o militars, amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

b) La celebració d’actes i homenatges de qualsevol naturalesa amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

c) La realització de concentracions en què es profereixin proclames o himnes que exaltin el franquisme o s’exhibeixi simbologia franquista.

Article 54. Retirada de distincions, nomenaments, títols i honors institucionals: 

1. Les administracions públiques i institucions de Catalunya han de retirar, mitjançant els procediments establerts, totes les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals a persones que van dirigir, van participar o van donar suport al cop d’estat de 1936 o al bàndol rebel durant la Guerra Civil; a dirigents de la dictadura franquista; a persones que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o a persones que van formar part del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, i que hagin estat concedits per aquest motiu.

2. La concurrència de les circumstàncies esmentades en l’apartat 1 en la concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals és constitutiva d’una causa de nul·litat de ple dret i es pot efectuar la revisió d’ofici dels actes mitjançant els quals van ser atorgats o concedits.

3. La retirada de les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals s’ha de fer constar en la forma pertinent. Els actes o les diligències corresponents s’han de trametre al departament de l’Administració de la Generalitat competent en matèria de memòria democràtica, el qual n’ha de donar coneixement de l’emissió mitjançant el Portal de la Transparència.

Aquests articles posen de manifest la necessitat democràtica i la urgència de retirar qualsevol distinció a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Sol·licitem:

Per tot el que hem exposat i com acte de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i per a la Catalunya defensora dels drets humans, instem al Govern de la Generalitat de Catalunya a retirar sense dilació la Medalla d’Or d’aquesta institució a Joan Antoni Samaranch i Torelló. No és admissible que una persona que va lluitar contra la legalitat republicana tingui tan alta distinció. No pot gaudir d’aquest honor qui va formar part de l’aparell d’una dictadura que va abolir la Generalitat de Catalunya i va tancar el seu Parlament. És tot un contrasentit. 

En la cent quarantena concentració de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes del mes de juliol de 2022 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (https://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com/2022/07/cent-quarentena-concentracio-veritat.html) es va exposar documentadament la carrera  sota l’ombra de la corrupció de Joan Antoni Samaranch i Torelló. En aquest acte es va demanar la retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i també que el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona deixi de dur el seu nom, peticions que han de ser ateses per respecte a les nostres institucions i a la memòria de les persones que van donar la vida i van perdre la llibertat en la seva defensa.  

Signat:

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

Comissió de la Dignitat

Associació Memòria i Història de Manresa

Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona

Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Memòria de Mallorca

Coordinadora d'Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià.

Fòrum de Tarragona per la Memòria

Associació Lo Riu

Bruixes del Nord

Brigada Intergeneracional

Associació Feminista Amigues de l'Olivera

Colectivo por los Olvidados de la Transición

Memoriaren Bideak

Víctimas del fascismo de La Torre de Esteban Hambrán (Toledo)

Amigos de los Republicanos Españoles en Región Parisina /Amis des Républicains Espagnols de Région Parisienne

Associació Ateos y Republicanos

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

Asociación Cultural LoQueSomos

Daniel Prats i Climent (Barcelona)

Georges GASTAUD, profesor de filosofía - Francia

Emile VALLÉS, Refugiado republicano desde la Retirada. Vice-Presidente de "l' Amicale du camp de Gurs".

Jany SANFELIEU, hija de combatiente republicano español - Francia

Michel CASTELLOTE, Saint-Denis - Francia

Olivier HERRERA, hijo de Olivier Herrera García, francés y español que nació en Vías el 28 de mayo 1919 y murió torturado y ejecutado por la guardia civil el 22 de abril 1948 en Alcalá de Xivert.

Antonio RUBIO RANCHAL,  Poulx -  Francia




És incomprensible que una ciutat com Barcelona, que va tenir l'honor de ser la seu d'uns jocs olímpics antifeixistes, que no van poder ser, en contraposició als jocs nazis de Berlín, un fet internacional de relleu mundial, no hagi optat per glorificar les i els atletes, que van venir a competir en nom de la solidaritat i l'antifeixisme, donant el nom d’aquest aconteixement al Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat. Un cos d'atletes que serien l'embrió de les Brigades Internacionals a Catalunya, que van lluitar en la primera guerra contra el feixisme i el nazisme al laboratori bèl·lic i repressiu que va ser la ferida República. És un greuge insuportable que el Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat de Barcelona dugui el nom de Joan Antoni Samaranch, un soldat que es va passar al bàndol franquista, un falangista, un franquista que va formar part de l’aparell de la dictadura ocupant diferents càrrecs més enllà de la mort del dictador. Un digne acte de veritat, justícia i reparació seria que aquest museu dugués el nom de l’Olimpíada Popular de 1936.



Olimpíada Popular de 1936 a Barcelona.

El 3 de juliol de 1936, un mes abans dels coneguts com Jocs Olímpics nazis de Berlín, un grup d'esportistes estatunidencs van embarcar rumb a Europa. L'equip estatunidenc incloïa velocistes negres d'Harlem, gimnastes jueus de Manhattan i un boxador multiètnic de Pittsburgh. El seu entrenador era Abraham Alfred «Chick» Chakin, un immigrant, la seva família havia fugit dels pogroms de Rússia el 1905. Chakin, que s'havia retirat de la boxa, havia tornat al quadrilàter per a dirigir als atletes, però no anirien als jocs oficials a Alemanya. Es dirigien a Espanya per a la primera Olimpíada Popular, que prometia ser «el major espectacle antifeixista fins a la data».

Encara que les Olimpíades de 1936 es recorden com els jocs en els quals el velocista estatunidenc negre Jesse Owens va soscavar la ideologia nazi en guanyar la quantitat més gran de medalles d'or, els atletes de l'Olimpíada Popular esperaven que els seus jocs demostressin la fortalesa del moviment antifeixista. De seguida van descobrir que la competició contra el feixisme seria molt més brutal de l'esperat.



L'Olimpíada Popular, la inauguració de la qual estava prevista per al 19 de juliol de 1936, va sorgir del moviment global per a boicotejar l'esdeveniment a Alemanya, el primer intent de boicot en la història de les Olimpíades. Però aquesta no va ser la primera vegada que els Jocs Olímpics es veien embolicats en successos mundials. A l'estiu de 1936, molta gent ja no podia ignorar el que ocorria a Alemanya. Hitler havia remilitaritzat la regió de Renània en violació del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial i havia començat a reunir jueus, romanís, esquerrans, homes acusats de ser gais i persones amb discapacitats i enviar-los a camps de concentració.

Amb tot, la campanya de boicot no va aconseguir convèncer als països que les seves delegacions es quedessin a casa. La Conferència Internacional per al Respecte a l'Ideal Olímpic, celebrada a l'abril a París, va elaborar un altre pla: un esdeveniment alternatiu que serviria d'aparador al capdavant Popular; l'aliança de persones d'esquerres, liberals, comunistes i socialistes que s'havia unit per a impedir la propagació del feixisme. El Govern català va oferir Barcelona com a seu, encara que Espanya també anava encaminada cap al conflicte. A principis d'aquell any, el Front Popular havia guanyat per poc les eleccions, incloses Barcelona i Madrid, la qual cosa va suposar una anomenada a les armes per a monàrquics, feixistes, extremistes catòlics i terratinents de la dreta. Amb tot, uns 20 000 esportistes i aficionats antifeixistes van decidir assistir als jocs.

Les alternatives als JJOO no eren una idea nova. Les Olimpíades Internacionals de Treballadors s'havien celebrat cada quatre anys des de 1921 per a contrarestar la inclinació dels jocs oficials, percebuda com a aristocràtica, però l'esforç socialista va excloure a anarquistes i a altres membres del Front Popular. L'Olimpíada Popular seria diferent, sobretot dels esdeveniments oficials a Berlín. Durant les cerimònies d'inauguració, els jueus exiliats d'Europa i persones de pobles colonitzats del nord d'Àfrica entrarien a l'estadi amb equips que representarien tant a estats nació com a nacions sense estat, acompanyats d'una cançó composta per un jueu alemany exiliat amb lletra del poeta català Josep Maria de Segarra. 

L'Himne de l'Olimpíada Popular hauria d'haver estat interpretat en l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el 19 de juliol de 1936 a les quatre de la tarda, per una coral i una orquestra dirigits per Pau Casals, però allò que va resonar per tota la ciutat van ser els trets dels colpistes.

El públic vindria de 21 nacions i el primer esdeveniment esportiu dels jocs seria la carrera de relleus de 10x100 metres, una carrera de relleus de 10 persones dissenyada per a recompensar als països per elevar la forma física dels seus treballadors en lloc de celebrar el talent individual.

Les dones també competirien, amb més oportunitats per a demostrar les seves habilitats de les quals permetia el Comitè Olímpic Internacional a Berlín. «La imatge de l'Olimpíada Popular no estaria completa si una dona no ocupava el lloc que li correspon en ella», van proclamar els organitzadors, entre ells el Club Femení i d'Esports de Barcelona.


Centre d'organització de l'Olimpíada Popular. Rambla Santa Mònica, Barcelona.

L'Olimpíada Popular, planificada en només tres mesos, no podia oferir els luxes dels jocs oficials. Els atletes de Berlín es van allotjar en la recentment construïda Vila Olímpica (després de marxar-se, el llogaret va albergar a la Legió Còndor, la unitat militar alemanya que acabaria bombardejant la localitat basca de Gernika un any després, matant a centenars de civils). A Barcelona, els atletes es van allotjar en cases, hostals i en un hotel rebatejat com Hotel Olímpic. En les setmanes abans dels jocs, les autoritats catalanes van recórrer la ciutat desesperadament intentant trobar més allotjaments a causa de l'apetit inesperat per una Olimpíada antifeixista. Quan els jocs es van ampliar de quatre dies a una setmana, els pòsters, que ja s'havien penjat, van haver de ser actualitzats un a un.

L'equip estatunidenc va arribar a Barcelona el 15 de juliol. Havien sentit rumors de malestar a Espanya —i d'un cop pròxim—, però la velocista Dot Tucker, l'única dona de l'equip, va recordar més endavant que «no teníem por». Chakin va intentar impedir que els atletes no anessin als bars i sales de festes de Barcelona. No obstant això, la nit abans dels jocs, es van retirar d'hora.

Unes hores després, el velocista Frank Payton es va despertar «amb el baluern d'un canó, diverses metralletes i rifles, i el so de peus marxant». Des de les finestres del seu hotel, els atletes van observar a homes i dones arrencant les llambordes i omplint bosses de sorra per a construir barricades. L'exèrcit colpista de seguida va entrar a la ciutat decidit a enderrocar al Govern republicà.




Els civils de les barricades es van resistir. «Socialistes, comunistes i sindicalistes es van unir per a erradicar el feixisme», va comptar Payton en una entrevista més endavant. «Les dones van muntar barricades; algunes dones fins i tot van dirigir destacaments de treballadors contra els feixistes». Moltes d'aquestes mateixes dones havien format part del Club Femení i d'Esports, que havia convidat joves catalanes a competir i lluitar com a iguals amb els homes. En un cas, uns anarquistes van avançar sobre els militars amb les mans a dalt, van parlar amb els soldats i els van convèncer perquè apuntessin la seva artilleria cap als seus oficials.

La batalla va deixar una gran empremta en els joves estatunidencs. Charlie Burley, campió de boxa nacional de Pittsburgh, va sortir amb els seus companys quan van parar els trets i es va fer amb una pala per a reforçar les barricades. Se'ls van unir alemanys i italians exiliats, que sabien que l'única manera de tornar a casa era derrotar el feixisme, primer a Espanya i després a Berlín i Roma. En tota la ciutat, els treballadors van assaltar les armeries i van aconseguir repel·lir els esforços de l'exèrcit del bàndol nacional.

En unes hores, l'antifeixisme va passar de ser una idea a una acció i una victòria rotunda en la capital catalana. De moment, el cop havia estat derrotat, però no hi hauria Olimpíada Popular. La Guerra Civil acabava de començar.

Després de la fi de la batalla, els equips van marxar pels carrers cantant l'himne d'esquerres, «La Internacional», en els seus propis idiomes. Un atleta francès havia estat assassinat, la primera de les més de 15 000 víctimes internacionals del conflicte. Molts atletes van marxar aquesta mateixa setmana. «Vau venir pels jocs i us vau quedar per a veure la victòria del Front Popular», els van dir els organitzadors. «Compteu les notícies del que heu vist a Espanya».

No tots els atletes es van quedar a casa molt temps. Chakin estava turmentat pel que va veure a Barcelona. L'any següent, ell i la seva dona, Jennie Berman Chakin, van tornar a Espanya. Ella va fundar un programa de teràpia amb art per a nens desplaçats per la guerra, mentre que ell va marxar al capdavant, on va exercir d'intendent en el batalló Mackenzie-Papineau. El març de 1938, Chakin va ser capturat i executat pel bàndol nacional.

Dos-cents atletes que havien volgut competir en l'Olimpíada Popular van combatre amb els republicans a Espanya. La majoria van ser assassinats. George Orwell, que també va participar en el conflicte, va dir una vegada que l'esport és «una guerra sense trets», però els antifeixistes que van acudir a Barcelona per a l'Olimpíada Popular en 1936 realment jugaven en un partit de vida o mort.

Font:https://www.nationalgeographic.es/historia/2021/07/brutal-historia-de-olimpiada-popular-de-1936-boicot-al-fascismo-y-a-hitler


Eva Dawes

Les Olimpíades Populars estaven programades del 19 al 26 de juliol i havien atret a nombrosos esportistes d’arreu del món cap a Barcelona. Les dones hi tenien reservat un paper protagonista, amb la presència de les millors atletes de Palestina o de dues campiones de França (en salt d’alçada i en 800 metres) garantida per l’organització, que havia agafat el bo i millor de l’experiència del Club Femení i d’Esports fundat el 1928. De fet, elles mateixes formaven part del comitè organitzador de les olimpíades. Allà hi havia, per exemple, Mercè Núñez Targa, que seria deportada pocs mesos després cap a Ravensbrück i que acabaria escrivint un dels millors llibres sobre la repressió patida en presons franquistes i nazis en defensa de la llibertat (El carretó dels gossos, 1980).

El cop d’estat feixista va capgirar el destí d’algunes de les esportistes desplaçades a Barcelona. És el cas de Carla Thalmann, suïssa, nedadora del club obrer de la seva localitat natal i que en lloc de tornar a casa va decidir allistar-se a la columna de Durruti per impedir l’avanç de les tropes franquistes. Esport compromès amb la llibertat. D’altres esportistes, però, no van arribar a trepitjar territori català.

És el cas d’Eva Dawes, una canadenca nascuda el 17 de setembre de 1912 prop de Toronto. De ben petita havia practicat el salt d’alçada ben a prop de casa, amb una estructura fixa amb una barra en què provava salts cada cop més alts amb l’al·licient de recollir una moneda situada sobre el llistó cada cop que el superava.

Aquest «carmel» era una idea del seu pare, un home tenaç que la va empènyer a competicions cada cop més importants com el campionat nacional del Canadà. Eva Dawes s’hi va presentar amb 14 anys i va endur-se l’or en categoria sub 16 i l’or en categoria sub 18. En aquell moment els jutges van decidir que no podia competir amb les sèniors i el pare va decidir escarmentar-los prenent el micròfon de l’estadi i fent partícip del greuge a tota l’afició. L’escridassada que es van endur els jutges encara es recorda al Canadà i Dawes va poder competir amb les millors del país per penjar-se la medalla d’or. 3 ors en un mateix dia de competició, 3 ors en la mateixa prova.

Eva Dawes va quedar exclosa dels Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928 perquè el reglament impedia la participació de les menors de 16 anys i va haver d’esperar fins el 1932, any en què es va penjar el bronze olímpic amb un salt d’1’60 metres, igualant el rècord del món que van batre en aquella mateixa prova dues nord-americanes.

El 1935 va acceptar una invitació de l’Associació de Treballadors Canadenca per viatjar a la Unió Soviètica i participar en una competició atlètica. Dawes, que estava compromesa amb l’esport obrer i popular, va acceptar-la. En tornar al Canadà, la Federació del seu país li va imposar una sanció i li va exigir disculpes per poder ser convocada per als Jocs Olímpics de Berlín 1936. El motiu, haver competit en un país enemic dels valors del Canadà sense demanar un permís que mai li hauria estat concedit.

Davant d’aquesta situació de pressió, Eva Dawes va decidir anunciar la seva retirada de l’esport de competició i boicotejar de forma pública els Jocs de Berlín nazis anunciant un viatge amb altres membres de l’esport popular i obrere canadenc cap a Barcelona, cap a les Olimpíades Populars de 1936. Una resposta ferma i compromesa que no va poder completar: el 18 de juliol de 1936, després d’haver viatjat amb vaixell cap a França i d’haver arribat a la ciutat occitana de Tolosa va rebre l’avís del cop d’estat feixista i va evitar pujar al tren cap a Barcelona a l’últim moment.

Dawes era l’única medallista olímpica que havia previst participar a les Olimpíades Populars de Barcelona en una imatge simbòlica i de compromís contra els Jocs organitzats per l’Alemanya nazi a Berlín que mai es va produir. La canadenca, que es va desplaçar a viure a Londres, va mantenir el seu compromís i no va tornar a competir mai més. De fet, en una entrevista pocs anys abans de morir, continuava defensant aferrissadament l’esport popular i era crítica amb l’evolució dels Jocs Olímpics: «ja no es competeix per divertir-se, només per diners. No m’interessen gens».

Font: https://fosbury.cat/fosbudiary/jocs-olimpics/eva-dawes-lestrella-olimpiades-populars-barcelona/


Abraham Alfred Chakin

Abraham Alfred Chakin, nascut el 25 de desembre de 1904, va arribar amb els seus pares als Estats Units el setembre de 1905 fugint dels progroms de la Rússia zarista i va ser naturalitzat nordamericà. Es van instal·lar a Brooklyn i Chakin va estudiar educació en la Universitat de Cornell on es va graduar el 1926. Un excel·lent atleta, que va ser l'estrella de l'equip de lluita de Cornell i va estar a punt de ser inclòs en l'equip de lluita olímpic dels Estats Units de 1924. Durant la dècada de 1930, va treballar com a instructor d'educació física en el City College de Nova York i entrenador de l'equip de lluita de la universitat. Va participar activament en el Sindicat de Professors Universitaris i en l'Associació Antifeixista. Membre del Partit Comunista des de 1934.

El juliol de 1936, Chakin va ser a Barcelona com a entrenador de l'equip estatunidenc en l'Olimpíada Popular, uns jocs internacionals organitzats per a protestar contra els Jocs Olímpics oficials celebratsa Berlín, la capital de l'Alemanya nazi. El 19 de juliol, dos dies abans de l'inici previst dels partits, mentre Chakin i la resta de l'equip es preparaven per a partir cap a l'estadi per a entrenar, les tropes rebels van intentar prendre el control de Barcelona mitjançant un cop militar. La Guerra Civil havia començat. Els jocs van ser cancel·lats i Chakin va tornar als Estats Units amb la resta de l'equip.

El 1937, Chakin va deixar el seu lloc en el City College per a unir-se a les Brigades Internacionals que lluitaven del costat de la República. Va salpar cap a Espanya el 7 de juliol de 1937 a bord del Queen Mary i va arribar a Setcases el 18 de juliol de 1937. Es va incorporar en el batalló Mackenzie-Papineau, de majoria canadenca. Va ser capturat per forces feixistes el 17 de març de 1938, prop de Casp, quan la XV Brigada Internacional es retirava de Terol, i va ser executat uns dies després.

Chakin estava casat amb Jennie Berman, una treballadora social de Nova York que va encapçalar la Comissió de Cura Infantil del Comitè de Treballadors Socials per a Ajudar a la Democràcia Espanyola, que va visitar Espanya per a avaluar la situació humanitària i reassentar als nens desplaçats per la guerra.

Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Alfred_Chakin



A la tarda del dissabte del dia 18 de juliol, l'estadi de Montjuïc bullia d'activitat. Molts atletes estrangers s'hi trobaven per entrenar-se i per confraternitzar amb altres participants dels Jocs. També s'hi trobaven molts joves barcelonins membres de la secció esportiva de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, de l'Escola del Treball de Barcelona i d'altres clubs locals. Aquests jovenets havien de practicar exercicis gimnàstics per ser presentats l'endemà. Els contactes entre ambdós grups van ser força interessants i instructius malgrat els evidents problemes lingüístics La major part dels forasters no parlaven gens d'espanyol. Alguns d'ells empraven mots que acabaven d'aprendre i que pronunciaven terriblement donant lloc a interpretacions divertides. Jo mateix vaig intentar emprar els pocs coneixements que tenia del francès, però sense gaire èxit. Maneres afables i caloroses estretes de mà reemplaçaven les paraules.

L'ambient era molt fraternal. Per la primera vegada de la meva vida vaig tenir l'oportunitat de relacionar-me directament amb persones d'altres països. Aquella experiència va reforçar la meva convicció de què era desitjable fomentar el sentiment d'amistat entre persones de diversos orígens ètnics i nacionals. L'entusiasme i l'eufòria flotaven sobre l'estadi però, malauradament, mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebel·lió militar. El govern assegurava que tenia la situació controlada, però ningú s'ho creia. Quan els joves gimnastes es preparaven per practicar els seus exercicis, un dels organitzadors va anunciar amb veu afligida: "Mans feixistes han sabotejat les instal·lacions elèctriques. Resoldrem el problema i demà tot estarà prest per la inauguració dels Jocs".


Paraŀlelament, a les competicions esportives havia de tenir lloc l'Olimpíada Cultural i ja s' havien previst més de 3000 manifestacions folklòriques. Entre els participants a les activitats culturals s'hi trobava el gran violoncel·liste Pau Casals.

La nit del 18 de juliol Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que l'orquestra, amb la col·laboració del cor de l'Orfeó Gracienc, havia d'executar l'endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l'Olimpíada. Durant l'assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l'assaig. Tenim notícies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l'Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local".




Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l'assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

"Quin moment tan emocionant! I quin contrast" recordà el mestre uns anys més tard. "Nosaltres cantàvem l'himne immortal de la germanor, mentre als carrers de Barcelona, i de moltes altres ciutats, es preparava una lluita que tanta sang faria vessar".

La coral també havia assajat l'himne de l'Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, himne que s'havia de cantar davant de milers de persones precisament el dia 19 de juliol:

Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
un crit d'alegria, Pau.

Però en lloc de l'himne de la Pau aquell dia els barcelonins van sentir el so d'un continu tiroteig i, a un quart de sis del matí, una crida patètica des de l'emissora de Ràdio Barcelona: "Barcelonins, el moment tan temut ha arribat; l'exèrcit, traint la seva paraula i el seu honor, s'ha aixecat contra la República. Pels ciutadans de Barcelona ha arribat l'hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure". "Visca la Generalitat de Catalunya! Visca la República!".

Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contra el feixisme, i una bona part d'ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d'un estadi. Així va acabar, abans que comencés, el que podia haver estat la gran Olimpíada Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta il·lusió per homes de bona voluntat que de bona fe creien en l'ideal olímpic i humà.



Eduardo Vivancos. Publicat originalment en català l’any 1992 a la revista “Flama”, del Casal Català de Toronto. Any 10 – No. 4 Setembre-Octubre 1992.



Hanns Eisler

Josep Maria de Sagarra


Himne de l’Olimpíada Popular, música de Hanns Eisler i lletra de Josep Maria de Sagarra. 




No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria i de pau.
Fora enveges, fora noses!
Afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.

Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits, els nostres passos!
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!

Força i vida, primavera,
ritme, gràcia, esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat,
perquè ens facin de bandera!

Pel més àgil, pel més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol,
que ens aplega en un vol,
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles,
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!





El Club Femení i d’Esport va ser una entitat esportiva i feminista de Barcelona que va formar part de l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936.

Es va fundar el 1928, fou la primera institució esportiva exclusivament femenina de Catalunya. Entitat cultural, catalanista i popular, es declarava apolítica tot i que implícitament defensava els valors republicans. Nasqué per contraposar-se a l’elitisme esportiu i com a rèplica al masclisme de l’època. La seva acció fou decisiva per a l’esport femení català, en especial a Barcelona. Rebé el suport d’entitats com el Club Natació Barcelona o l’Ateneu Barcelonès. 


Natació Club Femení i d'Esport


Es practicaven esports com atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, tennis, esgrima, patinatge, excursionisme o hoquei. El CFEB difongué la pràctica esportiva femenina pel territori català i impulsà la creació de centres esportius. Tingué per lema “Feminitat, Esport i Cultura”, i com a emblema, la Victòria de Samotràcia. Publicava el butlletí Portantveu del CFEB. Desaparegué el 1939 amb l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona i l’inici de la nacionalcatòlica i masclista dictadura. 



Ana María Martínez Sagi


Iniciatives com la del Femení van trobar el rebuig de persones que s'oposaven a l'emancipació femenina. Un exemple va ser el del periodista Pere Mialet, que va escriure un article contra les dones esportistes. Una de les components il·lustres del club, la poetessa, activista i periodista Ana María Martínez Sagi, li va respondre amb una carta oberta el 9 de novembre de 1931 en el setmanari La Rambla en la qual va afirmar: "Li sembla que ens exhibim massa? Què ens prodiguem de mode alarmant en fotografies? Li estremeix veure'ns amb uns pantalonets curts i les cames nues? Creu que és el rècord i el retrat el que ens interessa únicament de l'esport i cap altra cosa més...?". Sagi li demanava que es passés per la seu del club perquè comprovés que "les noies no fem esport per afany exhibicionista ni per la il·lusió de portar uns pantalonets curts...; a més de fer atletisme, juguem al tenis, i al bàsquet, i nedem..., i practiquem la nostra bona gimnàstica, i assagem danses clàssiques, i llegim a Tolstoi, i pronunciem i assistim a conferències, i ens interessa enormement tota qüestió política i social". En l'escrit també assenyalava que "sabrà llavors que aquestes esportistes que mereixen el seu menyspreu, perquè perden miserablement el temps, s'aixequen a les cinc del matí per a poder fer exercici i gaudir d'unes hores d'expansió a l'aire lliure i, al mateix temps, per a no arribar tard al despatx, l'oficina o el taller...". La conclusió que feia Sagi era que "és lògic que, per a uns certs esperits retrògrads i mesquins, aquesta igualtat resulti francament perillosa".

La mateixa protagonista va impartir pocs dies abans una conferència en el Lyceum Club de Madrid, com assenyala Jorge García en el seu llibre L'origen de l'esport femení a Espanya, on va fer una significativa semblança del que era el Club Femení i d'Esport: "No és un d'aquests clubs femenins on les senyores es reuneixen a parlar malament de les amigues i a analitzar la llicenciosa vida dels marits, de les amigues o de la conducta insofrible de les criades, ni és un d'aquests clubs esportius on van les noies a jugar al tenis amb Pablito i amb Pedrito, o a ficar-se en una canoa amb un preciós vestit de mariner de l'esquadra anglesa, i a flirtejar, i a ballar i a beure còctels. A nosaltres ens preocupen la noia de la classe mitjana i la noia obrera: tancada la primera vuit o deu hores en l'oficina: la segona obligada a un treball dur i esgotador a la fàbrica o en el taller, en una atmosfera malsana. Ens preocupen aquestes noies que treballen, que produeixen i que arrisquen sense possibilitat de restaurar les seves energies, de divertir-se amb alguna cosa que efectivament les distregui i al mateix temps els reporti un benefici eficaç".




Ana María Martínez Sagi i una companya al front d'Aragó.

Hay un sendero en mi vida

donde no brillan luceros,

lleno está de desventuras 

de fracasos y silencios. 

De inquietudes y renuncias, 

de nostalgias y misterios;

de deseos no logrados, 

de añoranzas y secretos. 

De pesares y negruras, 

de tinieblas y desvelos; 

de alegrías imposibles, 

de profundos desalientos. 

Hay un sendero en mi vida 

donde no brillan luceros… 

¡Qué triste y sombrío eres 

camino de los recuerdos!…


Poema de l’Ana María Martínez Sagi, una dona extraordinària amb una biografia més aviat desconeguda per a la rellevància que va tenir la seva figura en la cursa de l’emancipació de la dona, en un terreny d’homes com és el dels esports, i en la història del feminisme de Catalunya. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona ja no van brillar els estels en el cel de les dones i milers i milers de senders van restar ombrívols i tristos.



Els esportistes de l'Olimpíada Popular, que van esdevenir Brigadistes Internacionals i van sobreviure a les bales colpistes  i feixistes al camp de batalla, van desfilar guarnits per les flors del poble per la Diagonal de Barcelona, el 28 d'octubre de 1938, amb llàgrimes d'emoció pel sentit i multitudinari comiat. Aquestes llàgrimes haurien estat de pena i ràbia en saber que pocs mesos després serien els feixistes qui desfilarien per aquesta mateixa avinguda. Al gener sempre recordem l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, però aquest any volem recordar que també ho van fer a part de la ciutat de Lleida i a la ciutat Tarragona. 


Lleida

Les tropes franquistes van ocupar el gruix de la ciutat de Lleida el 3 d’abril del 1938, però no és tan conegut, que no van poder travessar el riu i fer el mateix amb el marge esquerre fins al gener del 1939.

Joan Sagués, al llibre La Lleida vençuda i ocupada del 1938, detalla que molts veïns es van refugiar en cases de l’Horta, mentre que altres i els que fugien de les localitats ja ocupades per l’exèrcit rebel van emprendre la marxa cap a llocs de Catalunya més allunyats del front. “L’últim tren va marxar cap a Tarragona ple de gom a gom a les quatre de la tarda”, assenyala.

La presa de Lleida pels franquistes va ser doblement simbòlica: era la primera capital catalana que queia a les seues mans i va servir com a assaig de la implantació de la seua administració, que incloïa eliminar l’Estatut i imposar institucions com el Govern Civil o la Diputació suprimides a Catalunya durant la República. Franco va firmar la llei que derogava l’Estatut el 5 d’abril. “Cataluña se incorpora a España sin Estatuto, ni compromisos bastardos y sin problemas separatistas. Cataluña es enteramente de España. Y España va a salvarla.”

Així ho va reflectir el diari falangista Ruta en un article reproduït per Joan Sagués, que recull un bon nombre d’escrits publicats en diaris i revistes que demostren la gran repercussió que va tenir en territori franquista la caiguda de la ciutat, celebrada en nombroses ciutats i presentada com l’inici de la “reconquesta” de Catalunya. “Lérida ha quedado libre de la tiranía Catalana, Lérida es nuestra, ya no es separatista, ya no está entre la canalla que siempre se ha tenido a menos de ser Española”, destacava Labor, l’òrgan oficial de la FET i de les JONS. L’Heraldo de Aragón ho va celebrar publicant sengles poemes dedicats a la victòria, uns dels quals començava així: “Viva la Lérida española,/ no de la hoz y el martillo./ La de Isabel y Fernando/ como la quiere el Caudillo./ Al vuelo Lérida hermosa/ echa alegres las campanas,/ que por tu liberación/ hoy lo hace toda España.” I el nou governador civil, Luis Ventalló, va dictar un ban el 13 d’abril en el qual començava assenyalant que assumia el càrrec quan en part de la província “hermanos nuestros gimen bajo el yugo marxista y separatista”.

“Consciente de la responsabilidad histórica que sobre mí cae, precisamente por ser el primer gobernador de la primera Provincia liberada de Cataluña, he venido en nombre del Caudillo y de su Gobierno a implantar en ella el Movimiento salvador de España […] para que Lérida vuelva a ser lo que debiera haber sido siempre, un pedazo más de esta bendita tierra de España por la que tantos han dado su vida”, prosseguia.

Després de l’ocupació militar, les noves autoritats van posar en marxa la maquinària repressiva. Sagués detalla que entre el juliol i el desembre del 1938 la delegació d’Ordre Públic va practicar 374 detencions i va obrir 5.400 expedients i fitxes, a més de posar a disposició de la justícia militar 107 persones. En una ciutat mig buida, aquest va ser només l’inici d’un llarg període de repressió.

Font: https://www.segre.com/ca/lleida/180403/lerida-sang-foc_28034.html


Lleida republicana


La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres


Màrius Torres

El clam de Màrius Torres és molt explícit. Amb Barcelona queia el projecte de modernitat que havia representat la República del 14 d'abril del 31 proclamada per Macià. El somni de la Catalunya ciutat que s'havia iniciat amb l'eclosió del catalanisme polític i l'obra de la Mancomunitat, l'aposta per la cultura i l'escola, els intents de reforma agrària, la consolidació de les grans institucions catalanes, de la Generalitat a l'Institut d'Estudis Catalans, la normalització de la llengua... Un munt de "somnis colgats".



El 15 de gener de 1939 les tropes franquistes de la 105 Divisió del cos de l'exèrcit marroquí, comandades pel general colpista Yagüe, ocupaven Reus i Tarragona. Aquest contingent militar procedia de Tortosa, que havia estat ocupada dos dies abans, i en el trajecte entre l'Ebre i el Camp de Tarragona ―seguint la línia de la costa― van deixar un macabre reguitzell de violacions i assassinats comesos contra la població civil.

Aquells fets responien a les proclames del general colpista Queipo de Llano, que des de les ones de Ràdio Sevilla havia proclamat: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen. ¿No han estado jugado al amor libre? Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad, y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen”.

Quan els franquistes van ocupar Reus i Tarragona eren dues ciutats devastades. En el transcurs del conflicte, Reus havia estat bombardejada en 68 ocasions i Tarragona en 80. En el cas de Tarragona, els bombardejos havien causat 230 víctimes mortals, més 500 ferits i mutilats, i l'ensulsiada parcial o total de més de 500 edificis. Les mateixes autoritats ocupants reconeixerien que, només a Tarragona, hi havia més de 6.000 persones que havien quedat sense casa (gairebé un 20% de la població de la ciutat).

L'endemà de l'ocupació s'iniciaria un dels capítols més negres de la història de Tarragona. El nou aparell de dominació format per Antonio Iturmendi Bañales, governador civil; Antonio Aymat Jordà, governador militar; José María Fontana Tarrats, cap provincial de la Falange, i José Francisco Grego Grego, president de la Diputació, habilitaven el castell del Rei ―un edifici en ruïnes de les èpoques romana i medieval― i diversos convents de la ciutat com a penals per a presos polítics.

En els mesos immediatament posteriors a l'ocupació, les autoritats franquistes van celebrar 5.321 consells de guerra contra la població civil del territori (Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre), i van dictar milers de penes de presó i més de 700 penes de mort, paradoxalment pels suposats delictes de "rebel·lió i sedició". La majoria d'aquestes execucions es van perpetrar de matinada a la muntanya de l'Oliva, al costat del cementiri de Tarragona.

Font: https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-tropas-franquistas-ocupan-reus-tarragona_460230_102.html




Els cossos sense vida dels afusellats pels feixistes van ser amagats sota la terra del Cementiri de Tarragona i sota la ignomínia de l'oblit a unes fosses que s'han d'obrir. S'ha de fer sense més dilació per honorar a totes aquestes víctimes que van ser màrtirs involuntaris de la defensa de la legalitat republicana per la seva condició antifeixista. És un deute amb les seves famílies que van ser colpejades emocionalment i materialment per les absències dels seus éssers estimats, pèrdues devastadores. Les companyes i companys de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona van inaugurar, després d'una llarga lluita i molt bon treball, el grup escultòric Dignitat el 12 de desembre de 2010 al Cementiri de Tarragona. La Generalitat de Catalunya té el deure ineludible d'exhumar les grans fosses de la repressió a Catalunya començant per la de Tarragona.

Grup escultòric Dignitat. 

On no arriben les bales per molta justícia que les empenyi sempre han d’arribar les paraules, amb rima, amb rima lliure, sense rima, florint al mig de la diana de la vida en una terra on pugui ser viscuda amb dignitat. 

El combat dels poetes

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts

i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,

en el combat obscur per la nostra remença

tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa

dobleguem. És la corda dolorosa que es torç

i paga, sota els dits implacables i forts,

el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,

els àgils projectils arribaran més lluny

i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,

els versos volaran amb un impuls tan llarg

que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Màrius Torres



Barcelona febrer de 1939

Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili, periodista i polític, és el testimoni més corprenedor de l'ambient que es vivia a Barcelona en els dies anteriors a la seva caiguda. S'inicia el 22 de gener de 1939, només quatre dies abans de l'entrada dels "nacionals" a la capital catalana. Però ja feia mesos que la desfeta era evident. Potser la darrera esperança es va perdre el 15 de gener, al saber que Tarragona, la seva Tarragona, havia caigut sota les urpes invasores.

El 22 de gener, que és diumenge, Rovira s'aixeca amb la idea d'escriure el text d'un cartell que li ha demanat la sotssecretaria de Propaganda de la República. Pensa fer-ho rememorant una efemèride propera: el 26 de gener de 1641, quan en el context de la Guerra dels Segadors, els catalans -aliats als francesos- van derrotar a Montjuïc i a Hostafrancs les tropes castellanes. Però ja no té esma. Pensa si no serà el 26 de gener el dia de l'entrada dels feixistes a Barcelona... En aquest moment, Rovira veu perduda la guerra. I això malgrat l'ànim que li havia donat observar, només uns dies abans, un cartell del PSUC amb una frase seva: "Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, mesos ni anys".

El relat de Rovira i Virgili -narració periodística punyent i alhora memòria íntima- s'endinsa en les sensacions d'aquells dies, en què cada hora era l'anunci d'un avanç enemic. El 24 de gener, el mateix dia que cau Martorell, a primera hora del matí, Rovira -que és diputat al Parlament- i la seva família són evacuats de Barcelona en un cotxe de la Generalitat. Els mateixos dies ho seran altres companys de la cambra i intel·lectuals destacats. Molts, de fet, ja fa dies que han marxat. El 25, són Sabadell i Terrassa les que cauen en mans franquistes. Aquell mateix dia Yagüe prepara l'entrada a Barcelona des de Castelldefels. El 26 a primera hora es vencen les darreres resistències a Esplugues de Llobregat i s'entra amb facilitat a la capital. El 27 una altra Barcelona, la que simpatitza amb el feixisme i la quinta columna, surt al carrer i es concentra a la plaça de Catalunya, on es fa una "missa de campanya" presidida per Yagüe. El 4 de febrer cau Girona i, cinc dies després, l'exèrcit "nacional" va arribar a la frontera francesa. La guerra havia acabat a Catalunya.

Molts van veure l'entrada dels franquistes com la fi de la tragèdia. La pau, per fi! En realitat, començava el pitjor. Es va desfermar una repressió com mai havia vist el país. 

La maquinària de tortura de Via Laietana, 43 es posava en marxa sense descans i milers i milers de dones i homes sofririen patiments esgarrifosos a mans dels botxins franquistes. Funcionaris que amb militant devoció van practicar totes les atrocitats imaginables i inimaginables a les lluitadores i lluitadors antifeixistes que van defensar la legalitat republicana. Per això Via Laietana, 43 ha d’esdevenir un centre de memòria de la repressió i la tortura ja. 

Font:  https://www.naciodigital.cat/noticia/171475/26-gener-1939-caiguda-ciutat-dels-ideals 

La Barcelona del 1939, documental: https://beteve.cat/nits-tematiques/barcelona-1939/



Us recordem que cada primer i tercer dimarts de cada mes a les 19 hores les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat, des de fa més de dos anys, convoquen una concentració oberta a tothom davant Via Laietana, 43. I cada primer i tercer dimarts de cada mes a les 19 hores donen veu a les persones que han passat per aquest cau del terror, quasi un centenar de testimonis que et glacen l'ànima. Totes les persones que es concentren, com acte de veritat, justícia i reparació, ho fan per a exigir que la Policia Nacional marxi d'aquest edifici emblema de la repressió a Barcelona perquè pugui ser un centre referent de drets humans i memòria contra la tortura i la repressió.




Veure el magnífic documental Via Laietana, 43. El cau de la Bèstia:

https://www.ccma.cat/3cat/laietana-43-el-cau-de-la-bestia-/video/6258857/


Desembre 2024

La darrera concentració vam menjar en germanor el raïm tot desitjant-nos un 2024 de llibertat i de defensa dels drets humans. El Nadal de 1938 poc hi havia que menjar i celebrar i molt per enyorar i desitjar a les taules dels antifeixistes de Catalunya. Nosaltres avui podem continuar lluitant i somiant per aquelles i aquells que es van aixecar un dia com avui fa vuitanta-cinc anys amb l'esclafament de la República, l'inici d'una llarga postguerra de venjança, repressió desfermada, assassinats, fam, malaltia i mort. Una foscor irrespirable contra la qual avui hem de continuar batallant sense defallir. Per elles, per ells, per nosaltres.


Gener 2024

Josep Maria Prous i Vila

Nadal del 1938 de Josep M. Prous i Vila.


Empal·lideix l’estrella d’Orient,

que els bàrbars han sortit de la tenebra.

La terra cruix i s’estremeix la gebre

d’aquest Nadal sagnós i furient.

Temps era temps que l’ombra de Nadal

donava un deix de pau en tota cosa.

Avui, l’humil Jesús és una nosa

pels forjadors de l’Imperi del Mal.

Aquest Nadal serà nu de cançons,

seran buides les taules que eren plenes,

i emmudiran aquelles veus serenes

dels infants que clouran els finestrons.

Pel aires volaran les aus del Mal

i ofegaran la més clement paraula.

Després del crim s’asseuran a la taula,

invocant el misteri de Nadal.

No oblidem que entre aquells que es van adherir amb devoció a qui feien volar les aus del Mal estava Joan Antoni Samaranch i Torelló, que mai va seure a una taula de Nadal buida. El falangista Samaranch no pot conservar l'honor de la concessió de la Medalla d'Or de la Generalitat, és tot un insult a tothom que aquell Nadal encara resistia al costat de la República i les institucions de Catalunya, a qui els següents nadals no van tenir una taula on seure perquè els hi van robar tot, estaven a la presó, torturats a les comissaries o morts a les fosses comunes, que encara resten sense obrir. Retirar la medalla a Samaranch és un deute democràtic i un acte de reparació i dignitat.


Galeria fotogràfica: