diumenge, 24 de maig de 2020

CENT QUINZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CRISI, DONA I MEMÒRIA.

Som Mesa de Catalunya.

Aquesta és la nostra tercera concentració des de casa, esperem que sigui l’última i que ens retrobem al carrer al juny, amb distància i mascareta, però amb el caliu i l’estima de sempre en defensa de les nostres reivindicacions.


Les dones són les primeres víctimes en tota mena de crisi però també són aquelles que aixequen barricades de solidaritat, aquelles que amb un sentit pràctic ple de cor posen fil a l’agulla davant els problemes, aquelles que s’organitzen en mig dels silencis censors i castrants, aquelles que mouen el món sense que aquells, que pensen que el fan girar, valorin aquesta part de la humanitat que fa possible la vida.

Aquests mesos que hem estat tancades per cuidar de tothom hem vist com l’estadística de la crisi ha posat en relleu com les dones han hagut de patir més durament el pes del confinament. Des de les dones que han hagut de conviure amb el seu enemic en una presó de terror patint maltractes d’obra i de paraula a les dones dedicades a les cures dels nostres familiars, amb papers i sense papers. Des de les dones que han perdut les seves feines a les que han passat de l’economia submergida a l’economia abissal. Des de les dones que sent família monoparental no han pogut comptabilitzar feina i fills a les dones grans sense matalàs familiar, que amb les seves minses pensions de viudetat han estat més soles que mai. Des de les àvies que s’han fet càrrec dia i nit dels seus néts perquè les seves filles puguin treballar a les dones que s’han multiplicat per atendre feines, filles, fills, pares i mares amb la dura càrrega emocional que moltes vegades comporta. Des de les dones amb treballs infravalorats i mal pagats, que s’han mostrat essencials en moments crítics, tasques tantes vegades invisibles però sense les quals no sobreviuríem, a les dones del món sanitari, també precari, que s’han jugat la salut i la vida. Perquè quan la vida està en perill el paper de la dona és cabdal perquè la societat no s’ensorri. I quan les estadístiques de la crisi ens parlin de números vermells la suma serà lila.



Han sortit militars a parlar-nos en termes de guerra, batalles, fronts. Guerra la que van viure les nostres àvies i mares, rereguardes i postguerres de fam, malaltia, repressió, vexació, tortura, silenci, mort.... Dones amb ulls ja sense llàgrimes s’aixecaven amb empenta i sacrifici per posar un plat a taula treballant sense descans, fent de la seva resistència per a la supervivència dels seus la seva gran victòria sobre aquells que volien exterminar els rojos de la terra.  Dones tantes vegades vestides de negre de cap a peus, de dol de portes endins de la seva ànima, però amb una força desfermada a l’hora de construir un futur on les seves filles poguessin permetre’s somiar. A aquelles dones que van saber el que era una guerra, aquelles que silenciosament vençudes van transformar la ràbia en coratge i dignitat, a elles i a totes les dones que s’organitzen, resisteixen, lluiten, criden i no acoten el cap, el nostre homenatge.  A totes les dones que han estat generoses i que ens han deixat víctimes del coronavirus, i de tants altres virus, que ens maten cada dia i que es podrien erradicar per deixar de ser una societat malalta de capitalisme, feixisme, racisme, dogmes de fe, de violació de drets humans, masclisme, pol·lució i insolidaritat.

Si totes les dones amb sororitat teixim xarxa plegades amb les nostres mans i les nostres idees som invencibles. Aquests dies la premsa assenyala que aquells països dirigits per dones han estat al capdavant dels estats que millor han gestionat la pandèmia i els seus efectes. Notícies que contrasten amb els titulars franquistes que han culpat les dones de ser l’origen de la pandèmia amb la seva manifestació del 8 de març, perquè ja se sap que el pecat original va ser víric i va encomanar-se d’Eva a totes les seves filles pels segles dels segles. Deu ser per això que el nacionalcatolicisme, masclista de soca-rel, va dir a les dones: aguanta humiliacions i cops mentre pregues, pareix filles amb dolor i cuida la família amb alegria, calla i lloa al mascle que decideix per tu, només ets sentiment voluble sense intel·ligència i no necessites cap dret.



Avui amb els carrers plens de feixistes amb bandereta espanyola franquista o monàrquica, cridant cínicament llibertat per a fer valdre els seus privilegis amb total impunitat, com sempre. Avui, dones i homes antifeixistes, hem de lluitar per la veritat, la justícia i la reparació, reconeixent la condició de víctima per motiu de gènere de les dones d’ahir, de les d’avui i per no haver de lluitar pels drets de les de demà. Nosaltres volem llibertat per poder cridar llibertat, aquella que trenca mordasses i ofega la repressió.

Contra el verí feixista de l’oblit l’antídot democràtic de la memòria.

Si et cuides, ens cuides.

dimarts, 14 d’abril de 2020

CENT CATORZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ABRIL ÉS REPÚBLICA.

Som Mesa de Catalunya.



Aquest abril no podrem estar a cap plaça però de ben segur que estarem presents a moltes cases i molts cors.  Un nou abril més tornem a demanar república i amb més urgència que mai. És urgent desterrar d’una vegada aquest virus de la casa Borbó, una epidèmia de corrupció recurrent que torna com un bumerang de decadència contrària a tot principi de democràcia. Un cost econòmic visible i invisible que fa de pantalla de protecció de tot un Règim que ara diuen del 78, però que és el Règim que ha acompanyat al Regne d’Espanya per segles, el dels terratinents, l’Església, l’exèrcit, l’oligarquia inamovible, el de la picaresca i els oportunistes, el Règim del patriotisme buit i les bravates. El Règim ofegador dels sense terra, sense pa, sense serveis, sense drets, sense llibertat.

Aquest abril tornem a recordar la joia de l’arribada de la República sota moltes banderes com a una oportunitat, com un camí per a diferents horitzons de progrès, de revolucions, de diferents models d’emancipació, tots buscant justícia social i prosperitat per aquelles persones que fins aleshores no tenien més que mans buides plenes de cicatrius.  I sota moltes banderes es va defensar aquesta jove República que va néixer sota el signe del crim dels conspiradors que sempre havien ostentat el poder i el control del poble.  Després del cop d’estat totes i tots amb fusells, amb eines de fàbrica o de camp, amb agulles de cosir o hipodèrmiques, amb llibres, plomes i pissarres, al front o a la rereguarda van lluitar contra el feixisme amb generositat, heroïcitat, amb solidaritat, deixant salut i vida a la terra, sement de les nostres lluites. Allò sí que va ser una guerra. I un altre abril, que no ens representa, un genocida va dir que érem cautivos y desarmados, i va assassinar, va espoliar, va empresonar, va robar les filles i fills de les antifeixistes, va violar, va explotar, va censurar, va sotmetre a tothom que no va poder marxar al més trist dels exilis, també exilis de combat, captiveri i mort, exilis sense retorn. L’assassí dictador ho va fer sota una única bandera, la de la seva gran Espanya de vençuts d’esperits alçats i miserables vencedors amb les mans tacades de la sang de les nostres àvies i avis, de les nostres mares i pares.

I arribem a aquest abril de pandèmies, de xacres, de greuges, de confinament, de desorientació, d’injustícia, de desigualtats, de mancances, d’incertesa, de dols trencats, de mort, de contradiccions i dels mals de la política irresponsable i egoista que s’enlluerna amb el seu melic. I s’han de retrobar les antifeixistes d’aquí i d’arreu, les  republicanes, les lluitadores de tota causa justa, les lliurepensadores, la gent de veritat que treballa per la justícia social i que fa del seu treball remunerat o voluntari reparació per a totes les que pateixen. Totes aquestes persones que tenen memòria, que venen de camins de memòries heretats d’altres memòries més antigues de lluita contra l’opressió i la repressió, les sempre dempeus anònimes que han volgut canviar la història. Totes filles de la llibertat conquerida, de la llibertat sostreta, de la llibertat recuperada, de la llibertat retallada. Totes som aquest abril al parapet de la solidaritat i la vida perquè, des d’allà una munió d’altruistes somiadores, guanyarem la partida sobre el tauler on ens volen fer ballar com baldufes sense saber que farem escac i mat al rei.



Visca l’Abril, visca la República, visca la gent que amb el seu treball ens guareix, ens alimenta, ens cuida de mil formes, ens protegeix, posa terra sobre els nostres cossos i la que aixeca els nostres ànims des del caliu dels ecos de gratitud que ressonen pels carrers.

I com sense poesia no hi ha revolució us fem una proposta per aquest abril. Omplim els balcons i finestres de poemes, fem de la nostra música sense notes una orquestra de reivindicació i emancipació, des dels nostres llavis i les nostres mans viatjant per quilòmetres de pell de tots colors fins arribar al cor de totes les antifeixistes del món.

Salut i República companyes i companys.

Si et cuides, ens cuides.

Animeu-vos!

dissabte, 28 de març de 2020

CENT TRETZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ DES DEL CONFINAMENT.



Aquest mes la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes no podrà sortir al carrer a exigir Veritat, Justícia i Reparació com ho hem fet des de fa més d’11 anys. Ho vam decidir per responsabilitat abans que s’apliqués l’estat d’alarma. Encara no sabíem que hauríem d’estar confinats un mes a casa per totes nosaltres i per la gent que estimem. Sempre pensant en  la resta de persones que avui han de sortir als carrers per proveirn-nos i per vetllar per les nostres vides. Per tenir cura de totes. Pensant també en les persones que han de treballar perquè no tenen cap altra opció, en les que han perdut la feina, en les que no tenen sostre i en les persones confinades amb necessitat especials i en condicions de risc emocional i físic, en criatures, gent gran, malalts i en les persones tancades.

Aquests dies el govern del regne d’Espanya ens parla amb termes d’estat de guerra i treu a donar els seus partes diaris a gent uniformada amb moltes medalles penjades recordant-nos altres temps, que a les persones que tenim memòria no ens agraden gens. Excessiu espectacle de parafernàlia bèl·lica per a una lluita que és civil amb trinxeres de servidores públiques, de sanitàries i investigadores, de caixeres i reposadores de botigues i supermercats, de serveis de neteja i de cuidadores de la gent gran i malalts, personal de farmàcia i treballadores del camp i de les fàbriques, treballadores del sector del transport públic i privat, que fan que en el nostre confinament no ens falti els bens de primera necessitat. I per acabar d’adobar-ho ens diuen que el soldat número 1 és en Felip VI i que som una tropa sota el seu comandament. Tot sembla una campanya de salvem al soldat Felip i tot el que representa: monarquia, transició, immobilisme, centralisme, corrupció, cadenes de favors al capital i portes que no deixen de girar. Això no és una pel·lícula de Hollywood malgrat els vídeos publireportatges de les forces armades que ens posen en prime time. I el més important: nosaltres no en tenim rei, les cassoles ho van confirmar.

A nosaltres que no ens parlin de guerra, sabem perfectament allò que van viure les nostres besàvies, àvies, mares, fins i tot les persones que poden donar testimoni perquè la van patir en el seu cos i en la seva ànima, ara elles en són la baula més feble davant d’aquest virus amb corona. Un coronavirus que ens vol sotmetre sense saber que les republicanes i antifeixistes ens cuidarem entre nosaltres, també amb imaginació, música i poesia. Durant aquesta guerra de veritat, que anomenen guerra civil, una guerra contra feixistes colpistes, la solidaritat i el coratge es va desfermar  al front i a la rereguarda republicana i ara també ha estat així. I aquest esperit combatiu, tantes vegades amb nom de dona, que amb la seva sororitat  va contribuir a fer que la situació no fos més penosa, és el que necessitem. I ser exigents amb qui té la responsabilitat política i de govern demanant eficiència, rigorositat i condicions dignes de treball i de vida per a totes les ciutadanes, sense deixar a cap desprotegida.

Si hem d’utilitzar la paraula guerra en el seu context desmilitaritzat nosaltres si estem legitimats perquè d’això en sabem molt les persones que lluitem per la veritat, la justícia i la reparación. Una guerra sense treva a la impunitat, la desmemòria i l’oblit, aquest que no volem que s’imposi després d’aquesta terrible experiència col·lectiva. Hem d’aprendre que no és el sistema que ens imposen, que som les persones, som nosaltres, les que hem de fer girar el món, no el capitalisme amb la seva balança immisericorde on sempre pesarà més el benefici que les nostres vides. I la lliçó de tot plegat és que hem de lluitar per uns serveis públics eficients i de qualitat per usuàries i treballadores, universals perquè totes en tenim dret, lluitar per la protecció dels serveis de primera necessitat i contra l’especulació. Una feixuga i necessària tasca que hem de dur a terme plegades amb coratge.

I aquests dies no caiguem en el parany d’aquest estat d’estampa militaritzada i policial, no el comprem, no ens erigim en acusadors i jutges sense saber, siguem responsables. Serà la societat civil, que treballa de valent en situacions de greu precarietat i amb molt compromís, la que posarà fi a aquesta pandèmia. La llibertat i els drets humans també s’han de preservar en temps d’emergència. Serem cada una de nosaltres vetllant per totes. I hem de fer-ho amb un somriure als llavis davant de totes aquelles persones que ens ajuden cada dia des dels seus llocs de treballs, des del seu voluntariat i amb un GRÀCIES ben gran a la boca per a totes elles. No us oblideu, tinguem memòria si volem futur.


divendres, 27 de març de 2020

CENT TRETZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ DES DEL NOSTRE CONFINAMENT.



Aquest mes la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes no podrà sortir al carrer a exigir Veritat, Justícia i Reparació com ho hem fet des de fa més d’11 anys. Ho vam decidir per responsabilitat abans que s’apliqués l’estat d’alarma. Encara no sabíem que hauríem d’estar confinats un mes a casa per totes nosaltres i per la gent que estimem. Sempre pensant en  la resta de persones que avui han de sortir als carrers per proveirn-nos i per vetllar per les nostres vides. Per tenir cura de totes. Pensant també en les persones que han de treballar perquè no tenen cap altra opció, en les que han perdut la feina, en les que no tenen sostre i en les persones confinades amb necessitat especials i en condicions de risc emocional i físic, en criatures, gent gran, malalts i en les persones tancades.

Aquests dies el govern del regne d’Espanya ens parla amb termes d’estat de guerra i treu a donar els seus partes diaris a gent uniformada amb moltes medalles penjades recordant-nos altres temps, que a les persones que tenim memòria no ens agraden gens. Excessiu espectacle de parafernàlia bèl·lica per a una lluita que és civil amb trinxeres de servidores públiques, de sanitàries i investigadores, de caixeres i reposadores de botigues i supermercats, de serveis de neteja i de cuidadores de la gent gran i malalts, personal de farmàcia i treballadores del camp i de les fàbriques, treballadores del sector del transport públic i privat, que fan que en el nostre confinament no ens falti els bens de primera necessitat. I per acabar d’adobar-ho ens diuen que el soldat número 1 és en Felip VI i que som una tropa sota el seu comandament. Tot sembla una campanya de salvem al soldat Felip i tot el que representa: monarquia, transició, immobilisme, centralisme, corrupció, cadenes de favors al capital i portes que no deixen de girar. Això no és una pel·lícula de Hollywood malgrat els vídeos publireportatges de les forces armades que ens posen en prime time. I el més important: nosaltres no en tenim rei, les cassoles ho van confirmar.

A nosaltres que no ens parlin de guerra, sabem perfectament allò que van viure les nostres besàvies, àvies, mares, fins i tot les persones que poden donar testimoni perquè la van patir en el seu cos i en la seva ànima, ara elles en són la baula més feble davant d’aquest virus amb corona. Un coronavirus que ens vol sotmetre sense saber que les republicanes i antifeixistes ens cuidarem entre nosaltres, també amb imaginació, música i poesia. Durant aquesta guerra de veritat, que anomenen guerra civil, una guerra contra feixistes colpistes, la solidaritat i el coratge es va desfermar  al front i a la rereguarda republicana i ara també ha estat així. I aquest esperit combatiu, tantes vegades amb nom de dona, que amb la seva sororitat  va contribuir a fer que la situació no fos més penosa, és el que necessitem. I ser exigents amb qui té la responsabilitat política i de govern demanant eficiència, rigorositat i condicions dignes de treball i de vida per a totes les ciutadanes, sense deixar a cap desprotegida.

Si hem d’utilitzar la paraula guerra en el seu context desmilitaritzat nosaltres si estem legitimats perquè d’això en sabem molt les persones que lluitem per la veritat, la justícia i la reparación. Una guerra sense treva a la impunitat, la desmemòria i l’oblit, aquest que no volem que s’imposi després d’aquesta terrible experiència col·lectiva. Hem d’aprendre que no és el sistema que ens imposen, que som les persones, som nosaltres, les que hem de fer girar el món, no el capitalisme amb la seva balança immisericorde on sempre pesarà més el benefici que les nostres vides. I la lliçó de tot plegat és que hem de lluitar per uns serveis públics eficients i de qualitat per usuàries i treballadores, universals perquè totes en tenim dret, lluitar per la protecció dels serveis de primera necessitat i contra l’especulació. Una feixuga i necessària tasca que hem de dur a terme plegades amb coratge.

I aquests dies no caiguem en el parany d’aquest estat d’estampa militaritzada i policial, no el comprem, no ens erigim en acusadors i jutges sense saber, siguem responsables. Serà la societat civil, que treballa de valent en situacions de greu precarietat i amb molt compromís, la que posarà fi a aquesta pandèmia. La llibertat i els drets humans també s’han de preservar en temps d’emergència. Serem cada una de nosaltres vetllant per totes. I hem de fer-ho amb un somriure als llavis davant de totes aquelles persones que ens ajuden cada dia des dels seus llocs de treballs, des del seu voluntariat i amb un GRÀCIES ben gran a la boca per a totes elles. No us oblideu, tinguem memòria si volem futur.

Ens acomiadem tot recordant la Magdalena, mare de la nostra companya Pilar, que ens ha deixat en temps de pandèmia.



diumenge, 1 de març de 2020

CENT DOTZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VILA DE GRÀCIA.





En aquesta concentració del mes de febrer ha de ser present l’exili de les persones vençudes per colpistes assassins. Parlarem dels exilis exteriors de mans buides i caps plens d’imatges de desolació, exilis amb tants finals com camins es van haver de recórrer. Dels exilis interiors de postguerres de venjança de guanyadors, mort nacionalcatòlica i fam de pa i llibertat. Els exilis de qui fugint per conservar la seva vida va morir entre filferros i forns crematoris. L’exili forçat dels bandejats i depurats lluny de casa seva i sense ofici. Els exilis interiors dels talps amagats en les seves llars en neguit perpetu. Els tristos exilis de les pròpies idees i sentiments, renuncies com autodefensa, exilis de derrota per fugir dels murs de terror que va aixecar el feixisme i que no només marcaven fronteres. Parets de pedra de l’odi assassí, tan dura com les que tants esclaus del franquisme van picar en condicions terribles infringides pels miserables franquistes, sacrificis rendits a empreses que marquen agendes avui en dia i que mai han indemnitzat a aquestes víctimes. El penós exili obligat de les dones a l’àmbit domèstic, cors bategant enyorats de la llibertat perduda entre les gàbies de les seves costelles. I tants exilis com persones perdedores, assenyalats com a desafectes per la seva condició sexual, religiosa, política, per no formar part de la monolítica i imposada indivisible unitat de la pàtria amb una sola llengua, amb un sol destí pel dissident: la repressió. Exilis imposibles d’oblidar.

Josep Franch-Clapers

El senyor Iceta aquest mes ens ha regalat una frase indecent i punyent. Ens ha dit que “l’oblit té sentit després d’una dictadura de 40 anys; en una democràcia, no”. Aquesta afirmació és l’ADN del bipartidisme de l’estat espanyol, que no ha marxat. Una estructura de poder que va vendre al món la transició com l’èxit més gran des de la descoberta de la democràcia a Grècia.  Una transició que ens va imposar una monarquia amb un referèndum trampa. Una transició que ens va atorgar una constitució que moltes no vam votar, que es modifica al dictat del Capital i que ens lliga al llegat d’aquells que de la llei a la llei no ens van deixar fer la ruptura democràtica amb la dictadura. Una transició que va desarticular moviments socials, sindicals, veïnals i ens va vendre “mogudes” per deixar d’escoltar als poetes i cantautors que ens deien: “no era això, companys, no era això”. I no companyes i companys, no era, ni és això. Una transició que transita ad infinitum i que vol parir més transicions il·legítimes per tapar tanta il·legalitat, tanta repressió, tanta conculcació de drets. Una transició de mordasses que ens ofeguen amb multes i barrots, que ens aboquen a exiliar-nos dels espais de llibertat personals per la força de la por. Una transició on els seus artífex i guardaespatlles, que ens han portat fins aquest punt de tragèdia republicana i antifeixista, ho han fet cavalcant sobre la impunitat de les seves lleis de punt final. Una transició que comença amb Franco molt viu, dissenyada pels Estats Units i Alemanya, que va permetre que un nou PSOE a mida dels interessos occidentals en temps de la guerra freda sorgís de la nit al dia victoriós. Una transició que començava a caminar sota un Decret Llei d’excepció com el 10/1975, on tot era terrorisme, epígraf on tot hi cap, la coartada perfecta per amagar els crims d’estat i mantenir inamovibles les seves estructures. Una transició que suposava el cim de la reconciliació nacional, més aviat la reconciliació forçosa amb els nacionals, aquella que cínicament propagava el dictador en els seus discursos com un virus que no ha deixat de mutar i contagiar a una societat malalta de franquisme sociològic. Falses reconciliacions, imperatius de silenci i vexació pels vençuts i una desfilada de la victòria sense final pels vencedors.

Moisès Genover


És terrible defensar l’oblit des de la tribuna d’aquells, que encara que potser de pares i avis perdedors, passen per sobre de les seves memòries per mantenir el Regne d’Espanya i el seu status quo d’imposicions i intransigències. No és només el senyor Iceta, la senyora Batet també ens ho va dir mirant-nos als ulls sense immutar-se que havíem d’oblidar. Per això hem d’estar més alerta que mai si volem que alguna cosa canviï de debò, no ens hem de deixar enlluernar per operacions de maquillatge i propaganda que busquen rèdit polític.
Després d’una dictadura, en un estat on es respectin els drets humans, mai hauria d’imperar l’oblit. En una democràcia la memòria ha de ser viva però no per a recordar els suposats crims de les víctimes del sistema, com volen certs partits, sinó per tenir molt presents a les persones represaliades i als repressors, les primeres per ser reparades i les segones per seure-les davant de la justícia.  Una vacuna contra la ultradreta que creix fins i tot entre els descendents desmemoriats de les víctimes de la seva ideologia. En una democràcia, després de més de 40 anys de la mort del genocida al seu llit, hauria d’haver-hi un cens públic i exhaustiu amb noms i cognoms de les víctimes del franquisme. I aquestes víctimes haurien d’haver obtingut justícia per no haver de trucar la porta de la justícia universal a la República Argentina per tal de jutjar els imprescriptibles crims de lesa humanitat de la dictadura i la transició. En una democràcia no hauria d’haver-hi ni una sola fossa plena dels ossos ignorats i insultats dels nostres familiars  sense obrir. En una democràcia tots els arxius haurien de ser oberts a tothom  sense censura, ni restriccions, perquè el dret a la veritat és un dret humà inalienable. En una democràcia no hauria de qüestionar-se la lluita antifranquista amb totes les seves expressions i els protagonistes que la van fer possible. En una democràcia no hauria d’estar vigent la llei d’Amnistia feta a mida pels botxins i no haurien d’obtenir condecoracions, ni indemnitzacions els torturadors de brutalitat testada pels antifeixistes detinguts per la Brigada Político Social. En democràcia no hauria d’haver hagut més de 500 persones mortes per defensar drets i llibertats, la majoria d’aquests crims sense investigar i sense condemnats. En democràcia no hauria d’haver-hi preses i presos polítics, ni torturats, ni exiliats, ni maltractats a les presons com ha estat una constant des de 1975, com els informes de Nacions Unides continuen denunciant. 


Mai, mai oblidarem. Ni quan al final d’aquest camí tortuós i inacabable de lluita pels drets de les víctimes del franquisme i la transició obtinguem justícia per a totes. No oblidarem el sacrifici, el coratge, l’entrega, el patiment i la resistència de les antifeixistes, perquè aquest és el llegat rebut que ens dignifica, les banderes que van agitar al vent de repúbliques i revolucions assassinades; el nostre llegat, les banderes que avui fem ballar gestant repúbliques i revolucions; el seu llegat, les banderes que les nostres filles i nétes enarbraran per l’emancipació i la justícia social en una terra d’empatia, d’igualtat i solidaritat. No oblidarem perquè la memòria antifeixista sempre serà llavor d’esperança i de futur.







Volem continuar aquest acte amb un sentit record pel nostre company Joan Aguirrezabal, un lluitador incansable i tosut de Gràcia, republicà, antifeixista, de gran cor i compromís, que un gener del 2014 ens va deixar, llegirem el comiat de llavors de les companyes i companys a aquest combatent per la Memòria.
El company Joan s'ha anat de manera clandestina cap a aquesta destinació de la qual només tornen en forma de memòria aquells que han sembrat sentiments, encara que siguin oposats. No sabem que dia es va anar, ni com va ser el seu viatge, es va anar silenciosament sense causar més molèstia que la preocupació de les seves amigues i amics per saber d'ell. Ara ja sabem que està on els que no van guanyar més que alguna batalla i van perdre gairebé totes esperen que nosaltres guanyem la guerra.
Ell mai va renunciar als seus principis encara que aquests li van costar sacrificar moltes coses, marcat profundament per la seva militància. Sempre tenia present i reivindicava als seus camarades del FRAP caiguts en la lluita, a alguns els portava molt endins com al seu estimat Cipriano Martos.
Va ser rígid, afectuós, irascible, categòric però també conciliador sense que es notés que donava el seu braç a tòrcer, sensible, obstinat, exaltat i generós, sempre tenaç malgrat la seva mala salut. No va deixar d'esperar el moment, l'ocasió, la conjuntura en què s'iniciés per fi la lluita final i observar la victòria abans d'haver de marxar-se. Li vam veure moltes vegades intentar canviar el món a la seva manera, estavellar-se i aixecar-se per a intentar-lo de nou, enfadar-se i desesperar-se, però també li vam veure somriure quan satisfet aconseguia materialitzar algun petit assoliment.
Li recordarem esperançat i content amb el camí emprès en els tribunals argentins contra els crims feixistes de la dictadudura i la transició amb la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra el Franquisme. Li veurem sempre amb la seva bandera republicana a l'espatlla enganxada a la ikurriña, amb el seu cor vermell de proletari orgullós, en la defensa de la dignitat dels últims afusellats del franquisme i sostenint durant cinc anys la pancarta de la Mesa de Catalunya demanant veritat, justícia i reparació en representació de l’Ateneu Republicà de Gràcia. Li imaginarem en l'Alt de Igal amb els esclaus del franquisme, a Collserola homenatjant a Txiki, en les organitzacions del 14 d'abril en Sant Jaume, als carrers de Madrid contra la constitució monàrquica, a l’Infoespai envoltat de l'olor del cafè zapatista, sota la placa de Lina Ódena, a les platges de Argelès, en infinites manifestacions, en els actes contra els crims d'estat arreu del món, amb el seu mocador palestí al coll. Un home culte entre centenars de llibres, molts dels quals regalava a les seves companyes i companys.
Es va anar com acostumava a ser, discret i gelós de la seva intimitat com si els temps de clandestinitat no haguessin acabat. Sense demanar res i lleuger d'equipatge. A cadascun de nosaltres ens va deixar veure només una part d'ell, ens va fer enfadar, ens va fer riure i ens va lliurar la seva tendresa. A ningú va deixar indiferent. Joan va sembrar en nosaltres, no va deixar de somiar, i per això tindrà un lloc sempre en la nostra memòria. Ell va escriure: No plorin la meva absència, perquè no val un sospir, ocupin el meu lloc, que no quedi buit, perquè és hora de lluitar, de seguir el camí.
Així ho farem company, fins a la victòria sempre.



Aquest mes en una xerrada sobre la transició l’historiador Juanjo Gallardo va obrir la seva intervenció recordant-nos la cançó de Lluís Llach “Companys, no és això”. Nosaltres recordarem la seva lletra com antídot al discurs oficial i per a no oblidar. Per la Gràcia antifeixista, per la Gràcia republicana, la Gràcia roja, per la Gràcia llibertària i revolucionària.



No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.








El comiat de Franco va ser clar i el seu discurs escrit per aquells que ja estaven posant en marxa la transició ha estat adoptat per esquerra, entre moltes cometes, i dreta, esgrimit fins aleshores per mantenir la unitat de la pàtria i sepultar les paraules, república, federalisme, autodeterminació i independència, estat laic. La cirera del pastís de la transició espanyola va ser el guinyol del 23-F, l’escenificació perfecta per assegurar el llegat del dictador, 39 anys de la representació més exitosa del nou règim. Aquell darrer discurs del genocida ens barra el pas a totes les que volem trencar amb la impunitat de la dictadura.  Llegirem una bona part d’aquest.

«Españoles: Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir. Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo.

Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria.

Quisiera, en mi último momento, unir los nombres de Dios y de España y abrazaros a todos para gritar juntos, por última vez, en los umbrales de mi muerte,
"¡Arriba España! ¡Viva España!"




Centenars de morts sota les runes i sobre l’asfalt causat per les bombes feixistes, però Barcelona resistia combativa. El gracienc Marc Aureli Vila que va conèixer els camps francesos i l’exili americà, va relatar a les seves memòries:

Durant uns dies, va actuar al Gran Teatre del Liceu una companyia d’òpera francesa. (…) Un vespre vaig anar acompanyat d’una amiga (…) A la mitja hora escassa d’haver començat l’espectacle, sonaren les sirenes d’alarma i quasi al mateix temps, començaren a espetegar els canons antiaeris i s’oïren les explosions de les bombes (…) La sala restà en una fosquedat total. La gent, com de costum, no es mogué i un silenci que per massa callat causava malestar, planà sobre la sala. Si algú hagués entrat en aquells moments hauria dit que el teatre estava buit. De cop, una ombra blanca s’avançà fins al prosceni i, d’aquella ombra que es destacava per l’albor de la seva vestidura en contrast amb la fosquedat que l’envoltava, sortí una veu plena i vibrant que es posà a cantar valentament i espontània la “Marsellesa”. Sembla que l’aire prengués moviment. Tothom, d’un sol cop, es posà dempeus. Els nervis es crisparen i els cors s’enardiren. Com a música de fons que acompanyava la magnífica veu, arribava el soroll de les canonades i l’espetec de les bombes. La por al perill havia desaparegut de tots.
“Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé !
Contre nous de la tyrannie
L'étendard sanglant est levé,
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats ?
Ils viennent jusque dans vos bras
Égorger nos fils, nos compagnes !
Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons…”
L’amiga m’apretà la mà i, en veu baixa i amb emoció, em digué: - Què formidable! (…) Quan es féu la llum en la gran sala, el públic aplaudí la cantant amb veritable fúria. Aplaudien l’artista, però més encara la dona coratjosa que havia sabut unir, en un moment de tensió dramàtica, el seu cor amb el del públic. L’amiga em somrigué; però els seus ulls estaven enriquits amb unes llàgrimes que maldaven per escórrer-se galtes avall.


Aquesta era la Barcelona antifeixista i aquesta és la lliçó de valor i dignitat que hem d’aprendre.


Meri Arbonès

L’Emèrita Arbonès i Sarrias, Meri, una sindicalista de la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS) que va patir els bombardeigs feixistes a Gràcia.
Parlant del refugi de la plaça del Diamant la Meri explicava: Perquè aquí a Gràcia, com que hi havia les comissions de festa, que encara existeixen, es van encarregar d’organitzar les construccions. La Generalitat posava un arquitecte i donava els paràmetres i els requisits, però tota l’obra la feien els veïns. Hi col·laborava tothom. I parlant de la seva experiència sota les bombes que van ploure sobre la ciutat va dir: quan arribava a casa no em treia ni les sabates, ja que de sobte tornava a sonar l’alarma. Era horrorós, hi va haver gent que es quedava al refugi, on la llum s’encenia i s’apagava com a contrasenya que el bombardeig s’havia acabat.
La Meri i el seu company marxen cap a l’exili per separat, ella a casa d’un familiar a Perpinyà, ell en un camp de concentració del que pot sortir gràcies a simpatitzants del PSOC, germans del POUM, on ell militava. Comencen una vida a Dijon on neix la seva filla Ondina, fins a l’entrada de les tropes nazis quan tornen a Perpinyà i davant la inseguretat amb el govern col·laboracionista de Vichy torna a Barcelona a viure amb els pares al carrer Verdi. Quan torna el seu company degut a la vigilància policial marxen plegats a València, però allà les coses no són millors i decideixen tornar. Les condicions econòmiques i laborals són precàries i la Meri decideix avortar clandestinament en diferents ocasions, gràcies a un metge amic del POUM. Un dret, entre tants, que les dones van perdre amb la pèrdua de la República.


Va formar part de la creació de la Fundació Andreu Nin i també va formar part de les Dones del 36. Aquestes Dones que van treballar per la divulgació del paper de la dona antifeixista i les seves memòries. Molt a prop d’aquí tenen una plaça amb el seu nom.
Fonts: Gràcia temps de bombes, temps de refugis, Josep M. Contel / Dones de pes. 18 vides de Gràcia 1835>2015.

El president, també exiliat, Lluís Companys i Jover va ser l’únic president a Europa assassinat pel feixisme. Un 15 d’octubre de 1940 un escamot d’afusellament el va matar tot complint una sentència dels il·legals tribunals de la dictadura. Un consell de guerra anul·lat per llei i unanimitat pel Parlament de Catalunya l’any 2017, gràcies al gran treball del nostre company Josep Cruanyes i de les associacions que van empènyer aquesta iniciativa de veritat, justícia i reparació com la nostra Mesa de Catalunya. No només pel President sinó per a totes les persones jutjades pel franquisme a Catalunya des del primer afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de 1939, el republicà lligat a la CNT Eduardo Barriobero Herrán, fins al darrer executat el 27 de setembre de 1975 a Collserola, Jon Paredes Manot, Txiki.


Lluís Companys va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona a les eleccions del  12 d’abril de 1931 gràcies als votants de Gràcia. Aquestes eleccions van suposar la fi de la monarquia i l’arribada de la República, que des del balcó del consistori va proclamar el mateix Companys. Més de 70 anys després un drapaire d’aquest barri va trobar unes cartes que el president va escriure des de la presó al seu amic Jaume Creus.
En el seu honor llegirem el poema de Joan Brossa Oda al President Companys.

El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l'abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.

Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d'aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l'ombra passarà la tirania.

D'un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.
Lluitem en la certesa d'ensorrar
tot imperialisme castellà!

Joan Brossa

Gràcia ha estat la vila que esdevingué un barri actiu i combatiu de la ciutat de Barcelona, amb una forta personalitat pròpia i ple de vida associativa. Un barri icònic per a moltes persones. I són moltes les que es van enamorar dels seus carrers i places, que van treballar, viure o simplement van gaudir d’aquest punt de la ciutat. Volem recordar amb vosaltres les persones compromeses i lluitadores, que van posar el seu granet de sorra per fer més gran la història de la Vila de Gràcia.


Si parlem de places ho hem de fer de la Plaça del Diamant, que va immortalitzar la Mercè Rodoreda. Una escriptora universal, una dona de la República que va poder gaudir de les portes que s’obrien a l’emancipació, encara que ella no es va considerar mai feminista, si va ser una dona lliure. Durant la República va ser periodista membre de l’Associació de la Premsa de Barcelona, literata premiada, es va divorciar i va tenir més relacions, una d’elles amb l’Andreu Nin. Escriptora en català i col·laboradora de publicacions d’esquerra, però tampoc es considerava una dona política. Va marxar a l’exili deixant el seu fill i la seva mare a Catalunya. Va arribar a Perpinyà, més tard a Tolosa i d’aquí a París i després de la seva ocupació pels nazis a Limoges i Bordeus. Aquest és un extracte que relata la seva fugida de París amb el seu company Armand Obiols.


“Vam deixar París amb una gran recança, tenia un gris com mai no devia haver tingut ni tornarà a tenir, el 12 de juny cap al tard. Marxàvem a peu, empenyent una poussette amb els equipatges. Érem cinc: Mr. Sbert i la Maria Antònia, Mr. Bertahud—ja ho veig que he posat la h en mal lloc—, Mr. Obiols i jo. Vam passar els tres primers dies de viatge ficats en un tren que vam trobar per casualitat, ple de soldats en retirada i al cap de tres dies vam deixar el tren perquè gairebé no ens havíem mogut del lloc. Ja anàvem bruts i estàvem cansats. Al cap d’una estona vam agafar un altre tren carregat d’avions i, aquest, ens féu la mateixa broma. D’aquest vam passar a un tercer carregat d’explosius i a la tarda ens el vam bombardejar tres vegades. Després ens el van metrallar.(...) Travessàrem Meung en ruïnes. Per terra, obstruint el pas, hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats de mosques voltats d’un bassal de sang. Davant nostre, a l’altra banda del carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta. Ningú no gosava ni acostar-s’hi. Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes (...) el bleix fastigós dels cavalls i els soldats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; ajunta-hi la gana, la set, els peus cremants de tant caminar plens de butllofes i els avions que no oblidaven de randre visita.”
Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià  (p. 53–55)


A Limoges Obiols va ser detingut i destinat a fer treballs forçats. En acabar la guerra Rodoreda i Obiols tornen a París i el 1954 es traslladen a Ginebra. El 1972 va tornar del seu exili i es va establir a Romanyà de la Selva. Va morir a Girona el 1983.

Va haver-hi moltes dones lligades al barri de Gràcia que van ser activistes, combatents, sindicalistes, obreres, feministes, republicanes, anarquistes, dones lluitadores i organitzades. Dones que es van emmirallar en altres dones com la sindicalista anarquista i feminista Teresa Claramunt,  l’espiritista  Amàlia Domingo Soler,  la republicana lliurepensadora Ángeles López de Ayala, dones amb carrera professional com la metgessa Dolors Lleonart i Casanovas, totes elles vinculades amb aquest barri.


La Maria Baldó i Massanet va ser una mestra republicana, directora de l’escola La Farigola de Vallcarca. Va col·laborar en moltes publicacions, va donar moltes conferències i va participar en emissions radiofòniques. Per a la Maria Baldó, militant d’Esquerra Republicana, el més important era l’educació dels infants i de la dona. Va encarregar-se de les Missions Pedagògiques a Catalunya durant la República. El 1939 ha de marxar a l’exili i s’instal·larà a Tolosa de Llenguadoc on va dirigir amb el seu marit la residència d’intel·lectuals exiliats. A prop de l’actual escola Farigola hi ha uns jardins amb el nom de la Maria Baldó.


La poeta Clementina Arderiu va marxar a l’exili però va tornar el 1943 i es va establir a l’avinguda República Argentina, un punt de trobada de la resistència cultural. Maria Mercé Marçal va dir que la Clementina era una dona encarada a l’arquetip femení socialment imposat i a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els límits que aquest mateix arquetip defineix. Vam llegir el seu poema Cançó d’Abril.
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

Altres dones lligades a aquest barri que van patir l’exili van ser:


La fotògrafa polonesa Margaret Gross també va estar lligada a Gràcia. Fugint del nazisme s’instal·la a aquest barri el 1937. En altres viatges a Barcelona havia retratat el barri Xino i la reforma urbanística de la ciutat. En esclatar la guerra com antifeixista es va posicionar a favor de la República i les seves fotografies van donar testimoni de la vida als camps col·lectivitzats i de la ciutat dels hospitals, les escoles, les residències i l’atenció als refugiats. De militància anarquista quan és detingut el seu exmarit a València decideix marxar a París, d’aquí a Londres i més tard a Austràlia on moriria. Font: Dones de pes. 18 vides de Gràcia 1835>2015.



La pintora surrealista RemediosVaro Uranga va ser una dona lliure sempre recercant. La Remedios es va exiliar a París i amb l’entrada de les tropes nazis va fugir a Marsella, d’aquí a Algèria i Casablanca on va agafar un vaixell fins a Mèxic on va trobar l’èxit com a pintora. El 1957 va viatjar a Hendaia per retrobar-se amb la seva mare i el 1963 va morir a Mèxic.

La pedagoga i investigadora Dolors Canals i Farriols va estudiar medicina i es va especialitzar en puericultura. Després del cop d’estat feixista Dolors esdevé tècnica responsable les escoles bressol de la Generalitat i també delegada del ministeri de Treball per aquesta matèria. Compromesa amb la República ha de marxar a l’exili primer a França, després a la República Dominicana, Cuba i Nova York on continuà treballant en el model educatiu de 0 a 3 anys que havia posat en marxa a Catalunya. Torna del seu exili el 1976 i mor el 2010.

La modista Otília Castellví i Fontanet, excursionista i militant del BOC, Bloc Obrer i Camperol, participà dels Fets d’Octubre de 1934 on està a punt de perdre la vida a prop de la plaça Lesseps, quan va ser tirotejada per la Guàrdia Civil i ha de fugir de Gràcia. El 1935 comença la seva militància al POUM i després del cop d’estat feixista treballarà al local de Gràcia del partit. Gràcies a la rebaixa del 50% dels lloguers implementada per la República, l’Otília viu amb el seu company a l’avinguda República Argentina on acollirà a molts brigadistes internacionals. Després dels Fets de Maig de 1937 és detinguda, alliberada i tornada a detenir fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona quan un vigilant els hi obre les portes. S’amaga uns mesos fins que pot creuar els Pirineus i acaba al camp de concentració d’Argelers. 38 dones tancades en un barracó per on passa l’aire i en condicions insalubres. Otília es posa malalta i és traslladada a un hospital. Reclamada per uns familiars ja establerts a França comença a treballar a Dijon. En demanar permís per marxar de Dijon és detinguda per la policia i empresonada. Davant l’avanç de les tropes nazis traslladen a peu a les persones preses a Lyó i pel camí l’Otília fuig. Vol tornar a Dijon però no vol ser detinguda i tornada a Espanya. Amb un amic agafa un tren com a repatriats luxemburguesos i gràcies a una amiga alemanya, que va conèixer a Barcelona i que els va reclamar, es va anar a viure a Frankfurt on va treballar de modista. Ella i el que va esdevenir el seu company, Linus Moulines, van passar per diferents localitats alemanyes sota les bombes aliades i quan van entrar les tropes americanes gràcies al cognom del Linus, que van prendre per francès, van poder tornar a França. Davant de les dificultats econòmiques esdevingudes de la seva condició de refugiats decideixen marxar a Veneçuela.


L’Otília va tornar el 1956 a Catalunya i el 1996 va escriure les seves memòries sota el títol De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi. Font: Dones de pes. 18 vides de Gràcia 1835>2015.



No tots els exilis van ser iguals, n’hi ha tants exilis com persones exiliades, tantes històries amb gairebé el mateix punt de partida però amb un nus i desenllaç molt diferents. Exilis d’anada i tornada, exilis sense retorn, voluntaris o involuntaris, exilis de desolació i mort.

Magda Lladó i la seva filla a l'exili. Alps.

Una altra exiliada va ser la comptable Magda Lladó i Fuster, vídua de guerra que amb la seva filla petita es va enfrontar tota sola a la seva condició d’exiliada. Aquesta dona orgullosa i íntegra en les seves memòries de títol Recull de records explica com no tothom tenia les mateixes oportunitats.
Després de dos anys a l’exili vaig perdre el lloc de comptable en una agència i taller d’automòbils Ford per culpa d’haver donat una bufetada a un dels més poderosos clients, perquè havia allargat massa les mans. Es sentiren molt ofesos i em feren una guerra intensa fins a fer-me perdre el càrrec, si bé no tingueren èxit amb la falsa denúncia que jo era una espia alemanya (…) Jo em vaig trobar sense feina i sense recursos i me’n vaig anar a Montpeller a trobar en Tarradellas perquè em posés en vigència la carta de vídua de guerra que jo tenia des de l’agost de 1938 i que no havia utilitzat a l’exili perquè havia anat treballant i me n’havia sortit. En Tarradellas respongué que no hi havia Diners per a una vídua amb una criatura, que tot estava distribuït, que havia arribat tard.
Llavors, uns amics sabadellencs que m’havien acollit a casa seva mentre feia gestions, indignats (allà els ben situats cobraven per la dona, per la sogra, la cunyada i fins i tot per la companya no qualificada) van anar a amenaçar en Tarradellas si no trobava una solució concreta en un parell de dies. Al cap de dos dies hi van tornar; un d’ells, amb la mà a la butxaca de la gavardina apuntava amb dos dits estirats cap en Tarradellas, perquè se sentís amenaçat. L’home els va donar la solució: “Tinc manera de fer-li pagar des de l’exèrcit, digueu a aquesta xicota (...) que faci una declaració jurada que el seu marit era tinent de l’exèrcit regular, ho farem signar per un parell de testimonis i cobrarà”.
Jo no podia acceptar semblant solució. En Robert havia estat un home pacifista, contrari a l’exèrcit, contrari als cossos armats; de cap manera podia embrutar la seva història.


La Magda va marxar a Carcassona i va moure cel i terra segons les seves paraules per trobar feina.
Font: Recull de Records, Magda Lladó i Fuster.

Altres graciencs que van haver d’exiliar-se van ser:


En Pompeu Fabra, republicà, catalanista, catedràtic de la llengua catalana, que seria Conseller de la Generalitat a l’exili, va morir en condicions precàries als 80 anys a Prada de Conflent el 1948.


En Joaquim Ventalló Vergés, periodista, escriptor, traductor, polític republicà, poeta i publicista. Va traduir Les aventures de Tintín al català. Va marxar a l’exili i en tornar el 1943 va ser depurat. Fins al 1967 no va poder treballar de periodista guanyant-se la vida com agent comercial.


L’Albert Pérez Baró militant de la CNT i escriptor col·laborador dels diaris Solidaridad Obrera i El Diluvio. El 1920 fou un dels fundadors del Partit Comunista d'Espanya però l'abandona en 1926 per tornar a la CNT. Durant la dècada de 1930 va ser secretari general i responsable de cultura de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i activista del Sindicat Mercantil de la CNT. Durant la guerra fou cap de negociat del Consell d'Economia de Catalunya i tingué un paper important en l'aplicació del decret de col·lectivitzacions. El 1939 es va exiliar i en tornar als anys cinquanta fou un dels capdavanters de la reactivació de les cooperatives.


En Fèlix Martí Ibáñez, metge, Director General de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Martí reorganitza els serveis sanitaris i posa en marxa experiències pioneres en diferents àmbits com l’assistència psiquiàtrica, l’atenció als infants, la regulació de l’avortament i la medicina social i preventiva. Crea un servei d’incineració de cadàvers i posa en marxa hospitals a Sta. Coloma, Horta i Sarrià. És l’autor de la legislació sobre interrupció voluntària de l’embaràs, aprovada el 25 de desembre de 1936. L’èxit aconseguit fa que la ministra de Sanitat, Frederica Montseny, el cridi a dirigir la sotssecretaria del Ministerio de Sanidad. Però els fets de maig del 1937 provoquen la pèrdua de la Conselleria de Sanitat de la CNT i Martí Ibáñez és mobilitzat al front, com a Comandant Mèdic de l’Aviació republicana. Cau ferit en acció de guerra i ha de ser operat a Barcelona. El 1938 assisteix com a delegat llibertari al Congrés Mundial de la Joventut per la Pau celebrat a Nova York i en acabar el congrés imparteix un gran nombre de conferències per tot Estats Units i te reunions amb intel·lectuals i sindicalistes. Encara que la guerra està perduda, torna a Barcelona tot i que només a temps d’emprendre la ruta de l’exili. Aconsegueix arribar a París i d’allí a Nova York.


En Josep Joan Gironès, el Crack de Gràcia, va ser un ídol de la boxa nascut a aquest barri. En esclatar la guerra va entrar al cos de policia i és destinat a l’escorta del president Lluís Companys. El 1939 va marxar a l’exili i es va establir a Mèxic on moriria. L’any 1968 un periodista li va demanar a Samaranch que habilités la figura d’aquest boxejador i es va negar. Recordem que Juan Antonio Samaranch va ser un falangista i un home del Règim, president de la Diputació de Barcelona, entre altres càrrecs. És molt trist que la ciutat de Barcelona l’honori amb un Museu Olímpic i de l’Esport que porta el seu nom. Encara hem de treure el feixisme dels nostres carrers.


Marc-Aureli Vila va escriure les seves memòries que es van publicar sota el títol Temps viscuts (1908-1978). Aquest llicenciat en dret, va ser jutge de menors a Barcelona, va ser oficial del Regiment Pirinenc de la Generalitat de Catalunya i va haver de marxar a l’exili passant pels camps de concentració francesos. El seu destí va ser Colòmbia i Veneçuela on va desenvolupar la seva vida com docent a la universitat. Va tornar l’any 1977 i va ser diputat del Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual va ser fundador el 1931. Compartim aquests fragments amb vosaltres.
La victòria feixista: “Les tropes rebels que han entrat i ocupat Catalunya la tractaran com a país conquistat i faran per manera d’anorrear les seves característiques pròpies. Així mateix, també faran desaparèixer la seva organització autònoma. No es tractarà únicament d’un canvi de règim polític i sí de fer per manera de canviar la fesonomia del país i la mentalitat dels seus habitants; i això, en tots els àmbits de la vida pública i privada. De fet, Catalunya serà tractada com una colònia. (…) Hi ha una cosa que els vencedors difícilment poden perdonar: que uns exèrcits amb comandaments en llur gran majoria improvisats, hagin resistit prop de tres anys a unes tropes menades per generals molts d’ells graduats d’Estat Major. (…)”
Els camps francesos: “Homes i més homes estesos per terra; uns dormint, altres mirant amb ulls tot oberts que res no veien. Civils i militars estaven barrejats. Oficials i soldats, obrers molts d’ells amb cabells blancs es sentien acompanyats per alcaldes, diputats, magistrats, intel·lectuals; car de tot hi havia. (…) Les divergències polítiques quedaren esmorteïdes dins del camp. Tots eren víctimes del mateix enemic i això ens donava un sentiment d’ampla i intensa solidaritat i tolerància. (…) Durant els primers dies de la nostra entrada al camp, no ens donaren res per a menjar. (…) Transcorregut quatre dies, ens donarem dos pans dels més grossos per cada grup de vint-i-cinc persones i per dia. (…) Les nits eren fredes com poden ser-ho a les platges de la plana rossellonesa el mes de febrer. Per a protegir-nos de la gelor cavàvem sots en la sorra. En cada sot solien enquibir-s’hi dos homes. La manta d’un d’ells els embolcallava i l’altra manta era mantinguda tibant sobre el sot de sorra. (…) De bon matí, es veia l’espectacle gens edificant, de tot d’homes fent llurs necessitats arran de mar, tot esperant que la marea, en pujar, netejaria aquella franja de platja.”


Marc Aureli Vila explica que als més joves i als més grans o als pares de família que decidien tornar a Catalunya tenien l’aprovació de la resta del camp. Però no es va perdonar que tot un tinent coronel encara amb el seu uniforme posat es passés al camp de Franco. “Mai més  no s’oiran tantes malediccions i insults com aquell dia. Vells coronels i joves soldats, s’unien al cor amb els seus crits furiosos. Els mots de bandarra i traïdor –i d’altres que es referien a la seva progenitora-eren repetits per milers de boques a tot pulmó” quan el tinent coronel amb un somriure cínic els va fer una botifarra: “S’originà un huracà. (…) un xicot que de ben d’acròbata en tenia molt (…) saltà la filferrada (…) es posà a córrer a tota velocitat envers el cap militar i li proporcionà una pallissa (…) de les que fan història i que fou presenciada per milers d’homes honrats“. El tinent coronel es va queixar al gendarme i aquest li va dir: “puerco, traidor” i tot el camp el va aplaudir.


Aquest són uns noms entre altres molts noms de graciencs anònims, que van haver de fugir dels franquistes després de l’assassinat dels seus somnis antifeixistes a terres catalanes.

Els camps espanyols.
Joan Oliva i la seva dona.

Joan Oliva Orrit en su libro Recuerdos de un librepensador nacido en Gracia nos cuenta toda su vida, su paso por la guerra como soldado, su estancia en prisión, por los campos franceses y los campos españoles. Es de los que decide volver a casa y abandonar los campos de concentración franceses, lo hace con pesar, entre insultos de traidor, sintiéndose avergonzado y culpable por su debilidad. Él relata:
“Lo que más recordaba de los campos de concentración franceses era la cama en forma de ataud en la cual dormimos tantos días sin lavarnos, llenos de piojos y parásitos, por suerte yo estuve muchos días sin ir de vientre, pues a la mayoría los consumía la diarrea; el que era fuerte vivía, el que no, moría, nunca ví que alguien de Sanidad o de la Cruz Roja se preocupase de nosotros, o no querían, o no podían, me pregunto.
En la parte española del puente de Hendaya nos esperaban unos sacerdotes y guardia civil ¡Qué rabia!¡qué cobarde soy! me decía, y de hecho aún hoy me arrepiento, en fin, lo hecho hecho está. (…) estábamos en la España católica y del “gran salvador de la fé y del capital”.
Joan tras su paso por un campo de concentración en Sevilla volvió a casa. Siguió fiel a sus ideas antimilitaristas y anticapitalistas, pensando que Gràcia no era un barrio, era una vila.

Joan Oliva amb uns companys al front.

Joan escribió diversos poemas, leemos el fragmento de uno de ellos.
Tic Tac
Tic Tac
Luchar Luchar
por la lucha
que es nuestra
de cada día
que no decaíga
vuestra energía
la bestia capitalista
acecha y asfixia
hay que controlar
y debilitar
esa fuerza infernal
estado y ejército en general;
tenemos que ser libres
más ricos, no tan pobres
tenemos que luchar
contra toda clase de poder
el vil y el abuso
hay que liquidar
hasta ahora, nada más razones
lo que hacen falta: soluciones
Luchar Luchar
Tic Tac
Tic Tac
Luchar Luchar
Font: Recuerdos de un librepensador nacido en Gracia, Joan Oliva Orrit.


El 5 de febrer ha quedat instituit com Dia Nacional de l’Exili i la Deportació per la Generalitat de Catalunya. L’exili va significar una sagnant pèrdua cultural i intel·lectual pel país, una fugida humana a l’incert que ens va deixar orfes d’una valuosa massa de ciutadania de valors republicans, antifeixistes i revolucionaris, que ens va empobrir sota la imposició de la més fosca de les Espanyes, la del nacionalcatolicisme inquisitorial. D’aquests exiliats més d’un miler de catalanes i catalans van acabar morint als camps d’extermini nazi, però la xifra augmenta quan sumem les catalanes i catalans que van néixer fora de Catalunya. Volem recordar a les persones deportades a l’horror de fam, fred, malaltia, tortura, vexació sense límits de l’infern nazi a través de la Secundina Barceló i el Pedro Almagro, graciencs.

La Secundina va néixer a Veguillas de la Serra, Terol, el 1910. Als tretze anys ja estava treballant en una fàbrica situada al barri de Gràcia de Barcelona. Militant de la UGT amb la retirada es va exiliar a França al costat del seu company Rafael Laborda. Allà va començar a col·laborar amb la resistència. Secundina va ser detinguda el 19 de juliol de 1944 i durant dues setmanes va romandre a les oficines de la Gestapo a Orleans, on va patir tortures. Aquest és el seu testimoni:
En el local de la Gestapo de Orléans empezaron los interrogatorios, acompañados de bofetadas, puñetazos, quemaduras con cigarrillos en los brazos. Ante mi silencio, más tarde emplearon la matraca, luego el lavabo y, finalmente, el suplicio de la bañera. Como continuaba sin querer hablar, me amenazaron con que, si no daba los nombres y domicilios de los responsables de la Resistencia local y regional, como también los de todos aquellos que conocía y que participaban a la lucha, detendrían a mi hijo y lo colgarían. Este "tratamiento" duró unos quince días. Entre tanto, y por otras causas, algunos otros camaradas habían sido detenidos, los cuales, cuando al fin me permitieron salir a pasear por el patio de la cárcel, no me reconocieron: tanto mi cara estaba hinchada y desfigurada debido a los golpes recibidos. Me conocieron por los zapatos.
Íntimamente sentía una gran satisfacción y orgullo de haber tenido la fuerza moral y física de haber resistido a la bestia nazi y a sus métodos bárbaros y salvajes de intimidación. Sabía que había cumplido con mi deber y que nadie había caído en manos de los nazis por mi culpa. Además, si como decían en los últimos ínterrogatorios, me iban a fusilar, sabía también que mis camaradas, continuando la lucha, me vengarían, y sobre todo que se ocuparían de mi hijo, por lo menos hasta el regreso de mi compañero, que también había sido detenido, mucho antes, a fines de 1942 y deportado a Dachau.

El 15 d'agost de 1944 amb 543 dones més, amuntegades en vagons de bestiar, van emprendre un viatge des de París que va durar set llargs dies. El 21 d'agost ingressa a Ravensbruck on va estar fent treballs pesats un mes i posteriorment com a treballadora forçada en una fàbrica de material de guerra, començant així un itinerari per diferents Kommandos externs en condicions penoses. Davant l'avanç dels aliats els nazis van evacuar el camp i un grup de dones entre aquestes la Secundina van escapolir-se. Primer van contactar amb l'Exèrcit Roig i més tard amb els nord-americans que les van repatriar a França.

Pedro Almagro va néixer a San Roque, Cadis, el 1913. La seva família es va instal·lar al barri de Gràcia. D’ideologia comunista, va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de la seva fundació el 24 de juliol de 1936. Va ser soldat de l’exèrcit de la República arribant a capità d’Infanteria.
Després de la retirada va estar intern al camp de refugiats d'Argelers i es va allistar a la Companyia de Treballadors Estrangers on va ocupar el càrrec d’escrivent. A la França ocupada va col·laborar en l'organització clandestina dels comunistes espanyols i va ser l'encarregat de mecanografiar i confeccionar les publicacions Mundo Obrero, Treball i Reconquesta d'Espanya. Va ser denunciat, detingut i deportat al camp de Dachau, en un comboi format per més de 2.000 presoners. Van sortir de Compiegne el 18 de juny de 1944 i van arribar dos dies més tard a Dachau. En aquest transport, també van ser deportats un bon nombre d’interns entre ells el company de la Secundina, en Rafael Laborda.
En Pedro Almagro va col·laborar activament a la xarxa de solidaritat clandestina, que els espanyols i els brigadistes internacionals, interns al camp, van crear per ajudar els més debilitats. Era el responsable de dur a terme la col·lecta entre els seus companys i procedir al repartiment. Segons el testimoni de Joan Martorell, l’anomena com "el camarada Almagro, jove generós, entusiasta, del barri de Gràcia de Barcelona".


Al final de 1944 es va deslligar una epidèmia de tifus a Dachau, agreujada per l'arribada de deportats d'altres camps que havien estat evacuats pels nazis davant l'avanç de les tropes de l'Exèrcit Roig pel territori alemany. Pere va caure malalt i va ser un dels milers de presoners que van morir a conseqüència d'aquesta malaltia. Va morir el 23 de març de 1945 quan tan sols faltaven unes setmanes perquè fossin alliberats pels nord-americans el 29 d’abril de 1954.
Les dones de la presó.


La Isabel Vicente García va néixer a Almansa, Albacete, el 1917. Va arribar a Barcelona amb tres anys i amb onze ja treballava com a costurera. Quan va fer 14 anys va començar a treballar a la fàbrica tèxtil La Sedeta, de Gràcia on va entrar en contacte amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), el 1936 militava al PSUC. Va participar en la gestació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove. És una de les barcelonines que el 26 de gener de 1939 van aixecar una barricada a la plaça de la Bonanova per impedir que entressin a la ciutat les tropes de Franco.
Amb la victòria dels colpistes s’exilia a França i és internada a la Bretanya on va tenir la seva filla sense assistència mèdica. El camp de Moisdon-la-Rivière era un edifici en ruïnes, sense sostre ni finestres, i amb enormes munts de runes i brutícia, sense llum, i l’aigua la trèiem d’un pou. Hi havia rates, cuques, sota la vigilància contínua dels gendarmes amb fusells i metralletes. En aquest camp es trobarà amb Maria Salvo i Soledad Real
La Isabel no volia tornar a Espanya però va ser deportada el novembre del 1939 per Hendaia en aplicació del Decret Dadalier. El febrer del 1940 és detinguda en una caiguda massiva del partit i  tancada a la Presó de Dones de les Corts on va restar 7 anys dels 12 als quals va ser condemnada. Més de 2.000 dones en condicions deplorables, només tenien tres rajoles per dormir i sempre hi havia baralles. Hi havia moltes mares amb els seus fills. Quan surt es reincorpora a la lluita clandestina i el 1951 per participar activament en la vaga de tramvies torna a ser detinguda i empresonada a Les Corts durant 6 mesos. El 1958 va ingressar a un pavelló de dones de la presó Model. Malgrat les pallisses i la presó, Vicente no va deixar mai de treballar activament en el moviment obrer clandestí.


Va morir l’any 2000 i formava part de l’Associació Les Dones del 36.


Ramón Fernández Jurado va néixer a Almeria i es va instal·lar amb la seva família al barri de Gràcia el 1918, quan tenia quatre anys. Va treballar com ebanista i es va afiliar al sindicat CNT i més tard a la UGT. El 1930 s'afilia també al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i més tard al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), alhora que formava part de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI). Com a membre de l'Aliança Obrera participà en els fets del sis d'octubre de 1934. El 1935, mentre feia el servei militar, va ingressar a la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA) i fou empresonat per les autoritats.
Després del cop d’estat feixista va participar en els combats a la ciutat de Barcelona i poc després va marxar al Front d'Aragó com a cap de centúria de la columna Joaquim Maurín del POUM, arribant a comandant de l'Exèrcit de la República. El maig de 1938 fou ferit i fet presoner per les tropes franquistes. Va passar per diverses presons sent jutjat i condemnat a la pena de 30 anys. El 1942 fou alliberat però continua la seva activitat clandestina en el POUM fins que va haver d’exiliar-se el 1948 a França. El 1949 va marxar cap a Xile, d'on no va tornar fins al 1964.


En Ramón Fernández Jurado va ser un dirigent obrer, orador, poeta, publicista, i professor de català, castellà i esperanto. I sobretot va ser un home del poble que va lluitar amb el fusell i la ploma per la justícia social amb generositat.


Domènech Massachs Torrente va començar a treballar amb 10 anys el 1891 en una casa d’arts gràfiques. Membre de l’Escola Moderna i de l'Associació Lliure de Pensament. De ben jove va militar en l'anarcosindicalisme. El 1902 va ser acomiadat per haver secundat la vaga general de Barcelona. Posteriorment va treballar a diverses impremtes, així com a la fàbrica de sedes Can Batlló i també al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a Gràcia. El 1919 torna a ser acomiadat amb motiu de la vaga de La Canadenca. A començaments de 1920 va ser detingut per resistència a la Guàrdia Civil. Li va caure una condemna de sis anys de presó, que va passar al Dueso i al Puerto de Santa María.
El 1926 va sortir de la presó i després de dos mesos va decidir que assassinaria el dictador Primo de Rivera. Ara bé, en cap cas volia causar víctimes innocents i tampoc volia comprometre ningú. Per tant, va comprar un punyal nou i va decidir fer-ho sol. El dia escollit va ser el 31 de juliol de 1926. Aquell dia el dictador havia d'assistir a una recepció a l'edifici de Capitania General a Barcelona, des d'on s'havia proclamat cap d'estat el 13 de setembre de 1923. Masachs no ho va veure clar i va esperar un altre moment. En concret, quan la comitiva passés per la plaça Palau, anant cap a l'estació de França, on sortia el tren que l'havia de portar de retorn a Madrid. Masachs es va acostar ràpidament al cotxe oficial que avançava a gran velocitat i després d'apartar un policia, va intentar pujar al cotxe amb el punyal a la mà, però va relliscar amb el marxapeu del vehicle i va llançar el punyal cap al cotxe, sense ferir a ningú. Un altre policia va aprofitar aquell moment per clavar-li un fort cop de bastó al cap, que el va deixar sense sentit. Poc després, el cotxe de l'escolta li va passar per damunt, trencant-li la tíbia i el peroné de la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar, que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs, que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. A la Model, va ser rebut fredament per militants anarcosindicalistes com Joaquim Maurín o Joan García Oliver. El judici no va sortir a la premsa diària per ordre expressa del dictador. Allà Masachs es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador i va ser condemnat a 10 anys de presó. El 19 de gener de 1927 va arribar a la presó de Cartagena.


El 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, va tornar a Barcelona. El febrer de 1939 va ser detingut i va restar a la presó fins al desembre de 1942.


El cantautor i actor alcoià OvidiMontllor va viure a aquest barri de Gràcia des de 1976 fins a la seva mort. Militant comunista, va posar veu i sons a la lluita antifeixista i continua sent un referent avui en dia. Vam llegir la lletra de la seva cançó La samarreta.
Jo sóc fill de família molt humil.
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
Sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.




També van compartir la nostra concentració la Silvia Najul i l'Alejandro Nató, els advocats argentins que fins a la unificació de la personería de la Causa 4591/10, querella argentina, han portat la querella dels familiars d'en Gustau Muñoz, assassinat l'11 de setembre de 1978 per la policia a Barcelona. La Silvia i l'Alejandro van trencar la barrera del temps que en un principi tenia la querella argentina (1977) per obrir la porta a més víctimes de la transició i donar l'oportunitat d'obtenir la justícia que el Regne d'Espanya ens nega per activa i per passiva. Així com els advocats de les nostres querellants Ana Messuti i Máximo Castex van trencar la barrera geogràfica i van fer possible que el nostre company Rubén, que es va querellar pel seu avi José Salmerón Céspedes, assassinat l'agost de 1936 a Tetuán, fos admesa a tràmit.


Galeria fotogràfica.