dimarts, 31 de desembre de 2019

CENT DESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES ANTIFEIXISTES.







Aquest dissabte 28 us animem a compartir les campanades antifeixistes amb la nostra Mesa de Catalunya. Com cada any, el darrer dissabte del mes de desembre, ens reunirem a la plaça Sant Jaume a les 12 del migdia per fer repicar la campana de la veritat, la justícia i la reparació. Per fer arribar la seva onada de defensa i compromís amb els drets humans, allà on s’estigui produint una vulneració d’aquests drets fonamentals. Allà on la injustícia i el desemparament sigui el sostre de les persones. Allà on els estats oprimeixin les llibertats i violentin la democràcia, deixant-la en mans de qui l’esclafa cada dia en nom del benefici propi. Allà on la discriminació, l’odi i la vexació sigui un fet ordinari. Allà on no es respecti la memòria d’aquelles que van lluitar per defensar els nostres drets. Allà, repicarà la nostra campana.
Sabem que amb 12 campanades no n’hi ha prou per a denunciar tot allò que ens empaita, de vegades sense apercebre-ho, al precipici de la deshumanització. És un acte simbòlic de solidaritat de totes amb totes, perquè només teixint una xarxa elàstica i resistent ens podrem protegir dels atacs dels intolerants, que ens volen sotmesos als seus dogmes reaccionaris. Des de la pluralitat i l’horitzontalitat, des de l’empatia i el treball compartit, des del lliurepensament i l’emancipació, des dels espais de valors, i amb valor, ens en sortirem, perquè només el poble salva el poble. Aquesta solidaritat serà l’escut darrere del qual ens podrem organitzar, cuidar-nos i guarir-nos de les ferides que ens infligeix un sistema sense cor i ànima, on tot es compra i es ven, on es trafica amb les nostres vides, que no tenen preu, com als antics mercats d’esclaus.
Totes unides conformarem el front que ha d’aturar el feixisme, un sol monstre, amb moltes fesomies, un llop que es passeja amb pell d’ovella i que s’alimenta de les nostres pors, per convertir-nos en part de la seva manada. La primera campanada serà contra aquesta repugnant xacra, contra el feixisme, i les següents seran per les filials d’aquesta empresa, que cotitzen a l’alça en la borsa del capitalisme neoliberal i insaciable.
Repicarà la nostra campana contra el masclisme. Terrorisme que afecta la meitat de la humanitat, però que no és combatut amb la mateixa determinació per ser considerat encara una qüestió privada. Moltes dones senten impotència, angoixa i terror davant la discriminació a tots els nivells, les vexacions, el sotmetiment, les violacions, les pallisses, les tortures físiques i psicològiques,  davant la mort a mans de les seves parelles o les seves famílies en crims d’honor. Cada dia milers de nenes i dones són venudes, obligades a casar-se, nenes i dones que són prostituïdes, nenes que pateixen l’ablació. Nosaltres volem a totes les dones, combatives, lliures i vives per defensar els seus drets. Dones antifeixistes i feministes.
Repicarà també contra el racisme i la xenofòbia. La discriminació de les persones d’altres orígens i altres cultures, convertides en bocs expiatoris de tota la misèria que escampa el poder polític i econòmic. Dianes que caminen al nostre costat sent blancs d’insults i cops, sense que l’alarma social es dispari. Al contrari, el racisme és un calador de vots de partits com Vox, que provoquen que canalla desemparada, que hauria d’estar protegida i ben tutelada per l’administració, quedi convertida en objectiu susceptible de ser atacat amb granades.
Repicarà ben fort la campana contra el negacionisme dels crims de lesa humanitat, assassí de la veritat històrica, ferment de les societats malaltes que converteixen els drets humans en catifes per trepitjar, com la memòria de les nostres víctimes. El negacionisme blanqueja i normalitza el feixisme, convertint als botxins en defensors de l’ordre i la llei. Un negacionisme que seu als hereus del feixisme als escons que paguem els vençuts de totes les seves guerres. Un negacionisme que embolcallat en la bandera que va canviar una àliga per una corona nega la plurinacionalitat i el dret d’autodeterminació dels pobles, enyorant passats d’imperi i colònies. El seu negacionisme criminalitza les antifeixistes i ens fa vulnerables.
Contra la mentida que és la més perillosa eina del feixisme, la mentida que passa per veritat, la mentida que construeix realitats inventades a la mida del feixisme, mentides a les xarxes, mentides als mitjans de comunicació, mentides als parlaments, mentides que enverinen les nostres relacions i les nostres vides, un crim contra la humanitat quan són els fonaments de l’opressió i la repressió.
També tocarem la nostra campana contra la LGTBIfòbia, contra la discriminació als que volen mostrar-se com som dins d’una societat que el feixisme vol heterosexual i reproductora, a qui reivindica ser com és sense ser classificat, a qui vol amar a qui vulgui, com i quan vulgui sense ser discriminat, atacat i agredit.
Contra l’integrisme religiós en societats que volem laiques i obertes i on cap secta pugui des dels seus púlpits marcar les agendes dels governs i influenciar en les lleis que s’aproven als parlaments. Com és el cas de l’Església catòlica espanyola, que enyora el poder social i econòmic que va gaudir en temps del nacionalcatolicisme, quan era carcellera dels antifeixistes, quan robava nadons i patrimonis, quan abusava de menors amb impunitat, quan sotmetien a les dones. Una Església que gràcies al concordat signat amb l’estat el 1979 gaudeix de privilegis en  el regne terrenal del Borbó, un estat que es proclama aconfessional. Una Església que es va aixecar contra la legalitat republicana i que no ha demanat perdó pels seus crims i delictes.
Contra els fons voltors que desnonen, que pugen els lloguers fins a l’expulsió i que destrueixen el teixit dels barris, que ho fan amb decisions arbitràries de càrrecs electes, jutges i amb mala praxi de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Fons voltors que també pertanyen a la Banca, que rescatem cada dia mentre ens ofega sense pietat.
Contra els oligopolis empresarials que espolien, que malmeten la natura, que es passen la urgència climàtica pels seus beneficis, guanys que volen exponencialment creixents ad infinitum encara que el preu sigui malmetre el planeta, esmicolar democràcies patrocinant cops d’estat, destruir territoris i comunitats indígenes, explotar laboralment condemnant les treballadores i treballadors a la precarietat que exclou i invisibilitza.
Contra les lleis i els decrets que ens maltracten, ens roben, ens vigilen, ens sancionen, ens saquegen llibertats i drets, ens tanquen a presons i CIES en nom d’una Constitució, que molts defensen i ningú respecta, una carta magna, que va bressolar el franquisme. Una Constitució de paper mullat quan ha de defensar el nostre dret a un habitatge i un treball dignes, a una sanitat i una educació universal, pública, gratuïta i de qualitat, a uns serveis i subministraments públics eficients.
Repicarà la campana contra la repressió i el maltractament de l’estat a través dels seus cossos de seguretat, que amb el monopoli de la força vulneren els drets humans a cops i amb detencions injustes, per fer créixer la por a defensar els nostres drets. Cops cecs no reglamentaris de porra, puntades i punys contra votants, manifestants, activistes, vianants, periodistes, sanitaris i atropellaments amb vehicles policials mentre es mofen pels seus altaveus. Unes forces de l’ordre permissives amb els feixistes.
Repicarà contra aquella justícia que s’ha tret la bena i ja no és cega, que no és imparcial sinó partidista, la justícia que es converteix en una eina més per immobilitzar-nos, per atemorir-nos i aconseguir que ens autocensurem. Una justícia que ens emmordassa per no deixar-nos cridar ben fort que no vivim en un estat democràtic amb separació de poders. Un estat que vulnera el dret de protesta i expressió. Contra una justícia que permet la impunitat dels crims del franquisme i la transició deixant indefenses les seves víctimes.
I encara que la llista és molt més llarga, la penúltima campanada sonarà contra la monarquia, que ens va imposar un dictador, contra els Borbons superbs i decadents. Una institució caduca que mantenim entre totes i tots, antidemocràtica, ja que monarques i infantes es perpetuen en els seus càrrecs i títols anacrònics per línia sanguínia dins del matrimoni, o no. Una Corona que es va implantar a través d’un referèndum trampa del lligat i ben lligat, que va impedir que es fes la ruptura democràtica per poder reinstaurar la República robada a cop de fusell i creu i amb el vessament de molta sang innocent. Una Corona fixada a la Transició per PSOE i PP amb el seu bipartidisme pactat, que va tancar sota la clau la veritat de la repressió i que va beneir la impunitat blindada per la llei d’Amnistia. Nosaltres no tenim rei.
I volem que l’última campanada de veritat, justícia i reparació sigui per la llibertat en majúscula, per la llibertat de totes i tots els presos polítics, des de Catalunya a Galícia passant per Nafarroa i Madrid i arribant a Londres. Per tots els exiliats polítics des de Bèlgica a la República Argentina passant per Suïssa. I volem brindar amb totes i tots per totes les repúbliques que hem de conquerir. Ho hem de fer amb la nostra ferma voluntat i determinació de lluitar pels drets de les nostres víctimes i dels seus ideals de progrés i prosperitat. Brindarem per les revolucions que van somiar els nostres antifeixistes.





I no volem acomiadar l’any sense donar les gràcies a totes les persones, associacions, entitats i partits que han participat i col·laborat en els nostres actes. Actes commemoratius del nostre desè aniversari, a les places i carrers de Catalunya, denunciant la vulneració dels drets de les víctimes del franquisme i la transició, recordant els seus noms i les seves vides, exemples que ens encoratgen a continuar combatent per totes elles. Denunciant la impunitat de l’estat espanyol. Gràcies a les companyes i companys de Cornellà de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, de Sabadell, de Barcelona, de Manresa, del Prat de Llobregat, de Girona, de l’Hospitalet de Llobregat, de Tarragona, de Mollet del Vallès i de Rubí. Moltes i moltes gràcies.

I ara sí, ens menjarem el raïm contra el feixisme.

1 – Contra el feixisme i la seva normalització. No passaran!
2 - Contra el masclisme i pel feminisme que serà la tomba del feixisme.
3 - Contra el racisme i la xenofòbia.
4 – Contra la LGTBIfòbia.
5 – Contra la impunitat del franquisme i per la veritat, la justícia i la reparació.
6 – Contra la mentida i els mitjans que la propaguen.
7 – Contra els privilegis de l’Església i per un estat laic.
8 – Contra el neoliberalisme especulatiu salvatge.
9 – Contra els interessos que malmeten el planeta i la vida.
10 – Contra les lleis que ens posen mordasses.
11 – Contra la monarquia i per la República.
12 – Contra les garjoles de la voluntat popular, sempre per la Llibertat.



Dedicades a les companyes i companys per sempre en la nostra memòria.


No volem acomiadar l’any sense donar les gràcies a totes les persones, associacions, entitats i partits que han participat i col·laborat en els nostres actes aquest 2019. Actes commemoratius del nostre desè aniversari, a les places i carrers de Catalunya, denunciant la vulneració dels drets de les víctimes del franquisme i la transició, recordant els seus noms i les seves vides, exemples que ens encoratgen a continuar combatent per totes elles. Denunciant la impunitat de l’estat espanyol. 





Al gener vam estar a Cornellà de Llobregat recordant totes les víctimes del franquisme i la transició de la ciutat i entre totes aquestes a Numen Mestre Ferrrando, que des del 2001 espera un carrer amb el seu nom a la població.





Numen nascut a Pratdip i veí de Cornellà de Llobregat. Militant del PSUC, Secretari de les Juventuts Socialistes Unificades de Catalunya i representant en el comitè local del Front Popular. L'estiu de 1938, amb només 15 anys, es va anar voluntari a la batalla de l'Ebre, on arribaria a ser comissari de guerra de la 84 Brigada Mixta. En 1939 va creuar els Pirineus cap a l'exili. A França va lluitar al costat de la Resistència Francesa arribant a Tinent de la Forces Franceses de l'Interior. L'estiu de 1944 va formar part de l'intent d'invasió de la Val d'Aran. Al 1945 va ingressar en l'Agrupació Guerrillera de Catalunya del PSUC. Va ser detingut a l'abril de 1947, salvatgement torturat, el van deixar cec. Jutjat en 1949 va ser condemnat a mort i afusellat. En el moment del seu assassinat va cridar 'Visca els JSU'. Tenia 26 anys.

La nit abans de l'execució Numen Mestre va escriure aquesta carta als seus pares i a la seva germana Casandra.

"Barcelona, 17 de febrero de 1949.

Acaba de serme notificada la confirmación de la sentencia y tranquilo y sereno paso a despedirme de vosotros.

Sólo quiero rogaros que acojáis este desenlace con paciencia y resignación y que soportéis con entereza el dolor que inevitablemente ha de causaros.

Os queda con el recuerdo de lo mucho que os quiere la satisfacción de saber que nunca ante nadie habréis de avergonzaros de nada de mi conducta y que es el cariño a los seres humanos, a la patria y a nuestro pueblo lo que me coloca en el trance de sacrificar gustoso mi vida.

Mi último consejo es de que no os desesperéis y que sobre todo mamá viva siempre animada y que gocéis de lo que os quede de vida sin que lo [que] me ha ocurrido a mi sirva de motivo de amargura.

No os pongo nada más porque ya supondréis todo cuanto mi corazón os dice, así que

Hasta siempre.

Hasta la victoria siempre Numen.




Crònica concentració Cornellà de Llobregat: aquí.





Al febrer vam estar a Santa Coloma de Gramenet fent homenatge a les víctimes del franquisme i la transició de la localitat. Vam recordar la Júlia Romera Yáñez i amb la seva història vam honorar totes les dones que van patir repressió.



La Júlia va néixer a Mazarrón, Múrcia, el 1916. Amb dos anys va quedar òrfena. El 1921 va traslladar-se a Santa Coloma de Gramenet amb els seus avis. Amb 14 anys ja treballava com a teixidora a les Pañolerías Baró. Júlia es va afiliar el 1934-35 a la CNT i aviat va destacar per les seves aptituds. A partir del juliol de 1936 la majoria de joves van marxar voluntaris al front i Júlia va ser nomenada secretària general, càrrec que va compaginar amb el de tresorera, col·laboradora del Socors Roig, defensa passiva, i responsable de l'edició de la revista Aurora libre. Júlia va ser familiar de l’últim alcalde republicà, José Berruezo Silvente.


El 27 de gener del 1939 les tropes marroquines de l'exèrcit franquista entren Santa Coloma. Júlia no va marxar a l’exili perquè es cuidava de la seva àvia malalta. Però no es va resignar a la derrota i conjuntament amb un grup de joves de la localitat van formar el grup guerriller UJA, Unió de Joventuts Antifeixistes. Aviat van ser descoberts i el 30 de maig van començar les detencions. Els van trobar en possessió d'una màquina d'escriure, cinc fusells, tres rifles i diversa munició. Durant tres dies fou interrogada, torturada i vexada, sense que aconseguissin cap confessió. El 2 de Juny, sense poder caminar, desfigurada i amb el ventre inflat per les lesions internes va ser conduida a la presó. El 2 de gener de 1940 es va celebrar el Consell de guerra, 25 persones, tres d'elles menors d'edat, foren jutjades. Júlia va ser condemnada a reclusió perpètua. Quan va ingressar a la Presó de dones de les Corts, el cens era de 1400 recluses en condicions de vida deplorables. A finals de l'estiu de 1941 li van diagnosticar una tuberculosi avançada. Va morir el 6 de setembre de 1939. Tenia 25 anys. Júlia va rebutjar els auxilis del capellà de la presó. Les seves companyes preses van recaptar diners perquè pogués tenir un enterrament digne.


Crònica concentració Santa Coloma de Gramenet: aquí.





Al març vam visitar Sabadell i allà vam retre homenatge a les seves víctimes de la repressió feixista. Entre aquestes a Cipriano Martos Jiménez torturat per la Guàrdia Civil de Reus el 1973, obligat a ingerir un líquid corrosiu que li va provocar la mort després de tres setmanes agonitzant tot sol a l’hospital de la població custodiat per una parella de la Benemèrita. L’anterior consistori de Sabadell va aprovar posar el seu nom a una plaça del barri on va viure i aquest desembre vam fer una inauguració popular d’aquest espai dedicat al sindicalista i lluitador antifranquista Cipriano Martos Jiménez. 




Llegirem la lletra de la cançó dedicada a la seva persona.

Ayer fuiste obrero
y hoy eres el estandarte de tu clase
y hoy eres la venganza en nuestros puños
que de sufrir y de luchar
ya no creen en la derrota.

Ayer fuiste lucha
y hoy un grito que llama
a que nos alcemos sin componendas
sin miedo hacia adelante
como te enseñó nuestro pueblo.

Ayer fuiste sangre
y  hoy tu sangre está llamando a cada puerta
y  hoy tu sangre se convierte en un cuchillo
que romperá las cadenas 
abrirá nuevos caminos.

Ayer fuiste obrero
y de tu victoria toda España
es hoy testigo
tu nombre siempre estará
vivo entre nosotros.

Cipriano Martos, compañero
luchadores como tu
nos hacen falta 
para enterrar en la historia
tanto crimen.

Te juramos compañero,
compañero venceremos.





Crònica concentració Sabadell: aquí.



A l’abril vam estar aquí, a la plaça Sant Jaume, i vam recordar la Neus Català, que va morir al mes de la República. Vam recordar el patiment de les dones als camps de concentració nazis. Honor i glòria per a totes elles.




Els camps de concentració nazis en clau de gènere.

Fins i tot passava que, quan es descobria que una dona tenia la regla, se la considerava improductiva i se l’enviava a la cambra de gas. A la Neus li va venir la regla precisament quan tocava passar revista a la infermeria, i havien d’anar despullades, sense cap protecció higiènica. Després, i a altres dones com ella, li van posar una injecció per evitar la menstruació. Segons la Neus, allò es feia perquè rendissin més en el treball. 

Un altre acte de menyspreu i humiliant per a les presoneres era la revisió vaginal. Amb el mateix instrument sense desinfectar, una mena d’espàtula, les examinaven amb el pretext de saber si tenien la sífilis o no, o si estaven embarassades. Les embarassades i les malaltes eren enviades directament a la cambra de gas. 

Nombroses preses seleccionades per a la prostitució es van suïcidar abans o després de ser violades. Neus recorda dues d’aquestes dones: “Alguna, si era bella, podia ser destinada al prostíbul, com li va passar a una cantant d’òpera belga i a la dona d’un diputat socialista de Bèlgica: com tantes altres, es van suïcidar.”

Carl Clauberg, que va dur a terme alguns dels seus experiments amb presoneres de Ravensbrück, va ser un dels grans incitadors a assajar uns determinats mètodes d’esterilització. Un d’aquests procediments consistia a injectar una substància càustica a l’úter que s’adheria a les trompes de Fal·lopi i les obstruïa. 

A la infermeria també hi anaven a parar les dones embarassades (les que no acabaven a la cambra de gas). A moltes se’ls practicava un avortament forçat quan ja estaven de 7 o 8 mesos.  Els metges, al capdavant dels quals hi havia Rolf Rosenthal, esperaven fins a un estat molt avançat de l’embaràs perquè així la mare i el fetus patien més. Molts d’aquests avortaments, per raons òbvies, acabaven amb la mort de la mare. A les dones que finalmente parien se les desposseïa dels seus nadons, els quals foren enviats a orfenats nazis fins a l’any 1942. A partir d’aquell any, es va determinar que els nadons serien sacrificats, cosa que es duia a terme de la manera més cruel possible i molt sovint en presència de la mateixa mare. A vegades es llençava el nen o la nena contra la paret, mentre que en altres ocasions els ofegaven en un cubell d’aigua. La Neus encara apunta un altre mètode que empraven: “Els agafaven pel cap i els peus i, d’una estrebada, els desconjuntaven.”

Les dones, per tant, en camps com Ravensbrück i tants altres, patien una doble discriminació. D’una banda, eren deportades i sofriren el mateix que els seus companys, però, a més de la seva condició de presoneres, carregaven la condició de dona en un sistema extremament masclista, i això les convertia en dobles víctimes del sistema penitenciari nazi.

Extractes del llibre de la Mar Trallero, La dona antifeixista a Europa, Neus Català.


Crònica concentració Barcelona: aquí.






Al maig vam estar a Manresa, un altre acte emotiu, on vam fer memòria de les víctimes manresanes. Entre aquestes la Teresa Vilajeliu Roig empresonada l’octubre del 1975 a la caserna de la Guàrdia Civil i a la presó de Manresa. Aquest és el seu testimoni.


[...] Em van dir: ”Ho sentim molt, però ens ha d’acompanyar a la caserna, a la guàrdia civil, per fer-li unes preguntes”.

[...] Van començar fent una roda de cops de puny. Eren tots tres. Sempre tots tres. Un no picava gaire, era el bo. No coincidia amb els que després serien els altres. S’anaven passant la responsabilitat de ser el bo de la pel·lícula. Deia: ”Digues alguna cosa, dona, perquè si no...”. Després sé que em van fer repenjar a la paret amb dos dits, separada de la paret. Se’t van carregant els dits. Després, una altra cosa que em van fer va ser que, jo portava els cabells més llargs que ara i m’anaven arrencant cabells del cap. Després em van fer el que llavors en deien el “quiròfan”, que era que t’enfilaven a sobre d’una cadira només les cames i tot el cos et penjava, i llavors et deien que t’incorporessis, però només amb la força de les cames no podies; no podies perquè ni els abdominals no els tenies rectes. Llavors si no t’incorporaves també et fotien hòsties, et pegaven. Després em van fer despullar de cintura en amunt i em picaven els pits, els mugrons, amb una cosa que semblava de cuir i que després em van dir que se’n deia una “verja”, en castellà m’ho van dir.

[...]  les tortures psicològiques a vegades em feien més mal que fins i tot quan em pegaven, perquè per exemple que em diguessin que anirien a buscar el meu pare, a mi això em feia molta por. El meu pare ja havia passat el seu. El meu pare tenia 70 anys, estava acollonit, pobre home. Sempre em deia: “Nena, no et posis en embolics.” 

[...] a les eleccions municipals, i jo anava de número 7 o 8, no me’n recordo. [...] Vaig ser a l’Ajuntament del 1979 al 83, la primera legislatura. Però, recordo, per exemple, el dia de la presa de possessió, el meu pare plorant, plorant a la sala de plens. I recordo quan ens va venir a donar la mà el capità, el més alt de la Guardia Civil, el tinent coronel [...] i jo me li vaig girar de cul. [...] Jo me li vaig girar d’esquena. No era el mateix que hi havia quan m’havien agafat. Ja l’havien canviat, però tot i així per mi era el representant de tota la repressió que jo havia patit allà dintre. Per tant, no li vaig voler donar la mà ni el vaig respondre quan em va felicitar.



Crònica concentració Manresa: aquí.



Al juny vam visitar El Prat de Llobregat i entre totes les seves víctimes del franquisme i la transició vam retre homenatge a Lluís Serra i Giribert, pare del nostre estimat company Lluís. 



Lluís Serra i Giribert, nascut a Manresa, Barcelona, 36 anys, casat, paperer, filiació PSUC, afusellat el 18 de novembre de 1939. Alcalde del Prat de Llobregat 1936-1937. En Lluís va escriure una carta de comiat al seu fill.

Cárcel  Modelo, 27 de octubre de 1939.

Muy estimado y querido hijo: me alegraré que cuando leas estas cortas letras y tengas conocimiento para entenderlas te encuentres con la más completa salud en compañía de tu queridísima madre y toda la familia.

Querido hijo, al leer estas líneas ten presente en primer lugar que tu  padre hace días que no está en el mundo de los vivos y que ha sido muerto por haber cumplido su deber, tu madre ya te lo explicará, no te avergüences de mi muerte muy al contrario, lleva la cabeza bien levantada por que tu padre no le han matado por haber cometido ningún crimen, ni haber robado nada a nadie, porque siempre le ha gustado vivir con la sudor de su frente y no hacer más que bien, no ha cometido tampoco ningún desmán ni ha perjudicado a ningún ser en toda su vida, tan solo le han fusilado por su ideal, el cual le dio ciertos cargos durante la guerra que se desencadenó en España durante el periodo de los años 1936 y 1939, toda mi actuación durante este tiempo fue el hacer bien y salvar muchas vidas las cuales después sirvieron para ser mis verdugos, pero no les tengas odio que ellos mismos se arrepentirán de sus actos.

Toda tu atención y desvelos los has de dedicar en cuidar a tu queridísima madre la cual como supongo habrás podido observar por poco conocimiento que hayas adquirido que es una perfectísima madre, tengo la seguridad que aun al leer estas líneas hayan pasado algunos años será la misma madre amantísima como fue para mi una fidelísima esposa, ten bien presentes estas palabras y procura cumplirlas en todo su significado, no des disgustos a la que te dio el ser, la cual puso en grave trance su vida para darte la tuya, por mucho que hagas nunca le podrás pagar aquel momento, el cual fue para mi el más triste de mi vida, tan alegre y feliz que fue después al teneros a ella y a ti salvados, por esto te repito le tengas toda la consideración que se merece, yo nunca le he faltado en nada que ella no lo haya sabido de antemano, así quiero que tú seas y de esta forma serás un buen hijo. 

Nada más hijo mío que muchos besos y abrazos de este que ha querido hasta el último momento, tu padre.

Luis Serra.


Crònica concentració El Prat de Llobregat: aquí.


A Girona al mes de juliol sota la pluja vam retre homenatge a les víctimes del franquisme i la transició. Entre aquestes a dues dones assassinades pel feixisme.



La Salvadora Catà Ventura de 37 anys, filla de Canet de Mar, Barcelona, i veïna de Girona, era vídua, tenia dos fills de 7 i 12 anys, que van acabar a un hospici, i un company de vida. Era bugadera i rentava la roba dels soldats republicans de la caserna del costat del seu domicili. El 23 de març de 1939 va ser sotmesa a un consell de guerra ple d’infàmies i sentenciada a mort per ser, segons els seus acusadors, del POUM i la FAI, dona molt extremista, perillosa, de mala reputació moral, atea, roja i separatista. Mentida sobre mentida. Salvadora només va tenir la mala sort de creuar-se amb un seminarista i dir que li semblava haver-lo vist quan li van demanar per ell, per això la van acusar de la mort d’aquest membre del cos de requetès. Va ser afusellada el 25 d’abril a la tàpia del cementiri de Girona amb 28 persones més i llençada a una fossa comuna. Els seus fills Enric i Miquel van ser enviats a un hospici. 




La Matilde Sabaté Grisó de 36 anys, filla de Reus i veïna de Sils, mestra de pàrvuls de la Generalitat, militant anarcosindicalista, afiliada a la CNT i miliciana. Convivia amb el seu company Josep Soto Cortés, obrer del ferrocarril i president del Comitè Revolucionari de Sils. Va ser detinguda el febrer de 1939 i empresonada a la presó seminari el 8 de maig, on va restar més d’un any. Jutjada el 21 de febrer de 1940 i sentenciada a mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió, per ser miliciana armada, secretària del Comitè Revolucionari de Sils, i una muntanya de falsedats com: saquejadora, destructora d’imatges religioses i per haver participat en nombrosos assassinats, segons els seus acusadors. Va ser afusellada el 28 de juny de 1940 amb 9 persones més a la tàpia del cementiri de Girona i el seu cos amuntegat en una fossa comuna.


Crònica concentració Girona: aquí.


A l’agost li va tocar a L’Hospitalet de Llobregat, entre totes les seves víctimes vam recordar les assassinades extrajudicialment.

Els assassinats que es van cometre durant la dictadura no sempre anaven precedits d’una condemna a mort després d’un consell de guerra, moltes vegades les víctimes eren passejades, desaparegudes, afusellades després d’una saca quan romanien a la presó, mortes a les casernes o comissaries per les tortures o per oportuns i extraordinaris suïcidis, per l’aplicació sàdica de la llei de fugues i el llistat podria continuar. Els assassinats extrajudicials, les caceres del franquisme. La matinada del 6 de maig de 1939 van ser executats més de 10 veïns de L’Hospitalet de Llobregat als barris de Santa Eulàlia i de la Torrassa, tal com relata un document de la Comissaria de L’Hospitalet de Llobregat dirigit a l’alcalde de la ciutat i que llegirem a continuació:

Jefatura Superior de Policia de Barcelona y su Provincia, Comisaría de Hospitalet.

Cúmpleme manifestar a Vuestra Excelencia, que de investigaciones practicadas por los agentes de esta Plantilla a órdenes del que tiene el honor de suscribir, en la noche última y obedeciendo órdenes del Ilustrísimo Señor Comandante Militar de esta Plaza, los soldados de nuestro invicto Caudillo pertenecientes a la bandera de Oviedo nº 1, practicando servicio de patrullas y razias contra la gente maleante, al pasar en la barriada de Santa Eulalia, detuvieron a varios individuos y al tratar de conducirlos a la Comandancia de esta Ciudad, cinco de ellos pretendieron darse a la fuga, haciendo dicha fuerza, fuego contra ellos, resultando los cinco muertos, fuerzas de la misma bandera y prestando los mismos servicios detuvieron en la Torrasa a varios individuos y al intentar huir también cinco de ellos la fuerza citada disparó contra ellos también matándolos, cuyos cadáveres se encuentran en el Depósito Judicial del Cementerio de esta Ciudad.

Dios guarde a Vuestra Excelencia muchos años.

Hospitalet 6 de mayo de 1939.

Año de la Victoria.

El Inspector Jefe

Manuel Pérez.

Aquesta era la seva impunitat.


Crònica concentració L'Hospitalet de Llobregat: aquí


Al setembre va ser Tarragona qui va acollir el nostre acte de veritat, justícia i reparació. Entre totes les seves víctimes vam honorar l’Isidre Garcia Ballester, que abans de morir va escriure aquestes cartes a la seva dona i la seva filla de pocs dies. 








Crònica de la concentració de Tarragona: aquí.



L’octubre vam ser a Mollet del Vallès i allà vam recordar totes les víctimes de la localitat i entre aquestes al pare del nostre company Pere, en Josep Fortuny i Torrens, que va ser alcalde republicà de la població i que va ser assassinat pel feixisme espanyol. Aquesta va ser la seva darrera carta:



Prisión Celular - Madrugada del 16 de julio de 1939.

Queridos Madre, esposa, hijos y hermanos:
Dentro de pocos momentos se habrá cumplido la sentencia dictada por el Tribunal Militar.

Solo vosotros, solo vuestro recuerdo, me da fuerza y serenidad sobrada como podéis atestiguar por la presente, para llegar al final de esta tragedia.

Un abrazo entrañable a todos y una recomendación, mis hijos, para ellos toda la atención y el cariño que allende yo seguiré ofreciéndoles.

Un beso y un abrazo que perdurará toda vuestra vida.

Josep.


També vam honorar com cada octubre les Brigades Internacionals llegint el poema d’en Silvestre Albanell. 

Brigada Internacional.

Vides, vides, vides,
en formació correcta, passen:
els carrers s’han acanalat
per a conduir la riuada.

Cap a on? Inútil pregunta!
Cap a on totes les vides marxen.
I si em demanes d’on sorten,
totes dels ventres de llurs mares.

Vides, vides, vides,
vides i més vides encara…

No les miris amb un esguard
que sols veu el nombre i la massa:
totes han tingut ulls d’infant
aquestes vides que ara passen;
totes han tingut un somrís
en llur boca tornada amarga;
totes un gentil balbuceig
en la rudesa de llur parla;
totes han lluitat i han patit…
i llurs terres són tan llunyanes!

Vides, vides, vides,
de França, de Rússia, d’Itàlia,
alemanys, anglesos, suecs,
ucraïnans, polonesos, tàrtars,
nord i sud, llevant i ponent,
viles i camps, i pla i muntanya,
mar i llacs, i boires i llums:
esquinços de totes les races!

Vides, vides, vides,
rítmicament els passos marquen,
en ressonen els empedrats,
n’exulten asfalts i llosanes.
“A morte il fascio!”, s’alça un crit;
“Rot Front”, aclama una pancarta;
“Hurra, hurra!”, “No passaran!”
Roja, “La Carmanyola” canta!

Vides, vides, vides…
Una vida, aquest que ara passa:
Rostre escardalenc, una vida;
i una altra aquesta greu mirada;
i un altre el roig i un altre el bru,
i el nas ferm i el cabell en flames;
cap dret, camatort, cellajunt,
i un altre, i un altre, i un altre…

Vides, vides, vides…
tu, que les guaites allunyar-se,
no sents un rosec en el cor?
No sents una vergonya estranya?
Cada vida sembla un retret
que, en passar, feridora et llença:
Què has fet tu pel teu ideal?
Què hauràs fet per la teva pàtria?

La Publicitat, 13 de juny de 1937.


Crònica concentració Mollet del Vallès: aquí.


Al novembre vam estar a Rubí per retre homenatge a les rubinenques i rubinencs represaliats i entre aquests als nostres companys Paquita Cruz, nena de la presó, i en Juan Martínez, lluitador antifranquista, torturat i empresonat en diverses ocasions.


La nostra companya Paquita ha estat la nostra banda sonora. Ha fet plorar i emocionar a moltes persones amb la seva veu durant anys i anys de concentracions a aquesta plaça. 

La família de la Paquita és detinguda el 1939. El seu pare, el seu oncle i la seva mare Francisca amb ella als braços. A la caserna de la Guardia Civil li rapen el cap a la mare, la deixen en llibertat unes hores i la tornen a detenir. El 1940 és empresonada i la Paquita es converteix en nadó de la presó. Les condicions de fam, higiene, amuntegament i malalties acaben per matar a Francisca a la presó. Tenia 33 anys. La germana de la Francisca, Maximina, va estar dos anys a la presó i el seu germà Lorenzo deu anys.

En morir la mare li van portar la nostra Paquita al seu pare que també estava a presó i aquest els hi va dir que allà la nena moriria que li donessin la criatura a la seva germana. La Paquita recorda les seves peregrinacions per les presons perquè tres germans del seu pare van ser empresonats també. Alejandro va passar 10 anys presoner com el seu germà Antonio. Laureano va morir a presó i Victorino quan va sortir va morir al cap de pocs mesos. El seu oncle Faustino li deia al seu germà Alejandro, pare de la nostra companya, quan eren a la presó, si criden el teu nom, tu no et moguis, jo aniré en el teu lloc perquè tu tens una família per cuidar, el seu germà li va dir que de cap manera. Així era de generós i valent en Faustino, però el nom que van cridar va ser el seu i va ser executat quan era al Penal de Ocaña, on també va estar el poeta Miguel Hernández. Potser per això ha estat Hernández tan estimat per la Paquita, que ha recitat els seus poemes sempre meravellosament.

El pare també va estar al Valle de los Caídos amb el seu cunyat Lorenzo, treballant a la vora d’un precipici arriscats a morir despenyats. La Paquita recorda que pujant a Cuelgamuros per veure el seu pare per portar-li menjar i roba, va estar a punt de morir dues vegades, una de calor i altre de fred, ja que era una nena molt esquifida perquè l’alimentació era molt precària.

La Paquita ha tingut un dolor molt gran tota la seva vida i és no haver pogut tenir cap record de la seva mare, nosaltres sentim el dolor de que ella ara no ens recordi a nosaltres, encara que sabem que ocupem un bocí del seu cor militant i guerriller, que ha bategat a tantes manifestacions i vagues. T’estimem Paquita Dinamitera.


Crònica concentració Rubí: aquí. 


Moltes i moltes gràcies a les companyes i companys de Cornellà de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, de Sabadell, de Barcelona, de Manresa, del Prat de Llobregat, de Girona, de l’Hospitalet de Llobregat, de Tarragona, de Mollet del Vallès i de Rubí, que han fet possible aquests emotius actes de memòria i de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. 

Galeria fotogràfica: