No era això, no és això, ni serà això, mentre la por d’alguns i els interessos d’uns i altres passin per sobre de les nostres víctimes, totes i cadascuna d’elles. Diuen que el bé major és el bé comú, però aquesta màxima no es pot aplicar a les víctimes del feixisme espanyol en dictadura i transició, seria immoral fer-ho després de dècades d’oblit, menysteniment i de tardanes reparacions que empetiteixen aquesta paraula. Qui ha fet possible aquesta nova llei de fràgil i selectiva memòria es diu hereu de les víctimes que van plantar cara als colpistes contra la legalitat vigent republicana, sota les seves sigles o enarborant les seves idees, però només són paraules mentideres que el vent de la veritat s’endugué, deixant palès que escons i pactes són més importants avui, que fer justícia a qui ahir va ocupar els seus seients, raó per la qual van ser torturats, empresonats, assassinats o van patir exilis moltes vegades sense retorn, com el poble a qui representaven.
La data del 20 d’octubre serà recordada per les entitats de memòria com un dia trist i una oportunitat perduda, una més, per l’estat espanyol d’honorar les víctimes del franquisme i la transició respectant la seva dignitat trepitjada des del cop d’estat feixista del 17 de juliol de 1936. La publicació al Boletín Oficial del Estado d’aquesta nova llei de la memòria continua deixant coents ferides obertes, per molt que s’hagi presentat com el fermall d’or de la memòria. Malgrat que hi ha hagut avenços a hores d’ara no els poden considerar més que engrunes d’un pa que es floreix al calaix de la impunitat del Regne d’Espanya. Passen els anys i per desgràcia moltes de les víctimes que van sobreviure al franquisme i a la transició ens han deixat, però només en cos perquè en ànima ens continuen encoratjant a no claudicar. Moltes altres víctimes són molt grans o estan malaltes, també a conseqüència de les tortures patides. Sembla que es tracta de veure caure les fulles del calendari fins que no en quedi cap persona protagonista de la història de repressió de la dictadura i la transició. Però no han d’oblidar que les filles, les netes d’aquestes víctimes i totes les antifeixistes no oblidem la vergonyosa impunitat que continua emparant la fosca història de tortures i morts que van transcendir al dictador, en línia amb la llegenda negra d’opressió que ha acompanyat secularment al Regne d’Espanya.
És una ignomínia no escoltar les nostres reivindicacions per respecte a la dignitat de totes aquestes persones antifeixistes, gràcies a les quals les senyores i senyors legisladors s’omplen la boca d’una democràcia, que de ser-ho, no ens obligaria a exigir i a seguir reivindicant veritat, justícia i reparació davant de les flagrants vulneracions de drets humans patides per centenars de milers de persones. Si només una víctima queda desemparada la resta de víctimes no es donen per satisfetes. Aquest principi de solidaritat ens dona empenta a les associacions, que hem demostrat la nostra disconformitat amb la llei, amb menor o major bel·ligerància, per denunciar que aquesta llei no és justa perquè deixa moltes víctimes enrere.
Aquesta llei ha vingut a demostrar que algunes de les nostres històriques reivindicacions, que ens deien impossibles de materialitzar el 2007, com l’anul·lació de judicis del franquisme, sí es poden fer realitat el 2022. Tot un insult a la nostra intel·ligència. Volem tornar a recordar que el nostre Parlament ja va anul·lar el 2017 els consells de guerra perpetrats a Catalunya. El 2007 la llei d’Amnistia era tan intocable com avui. Haurem d’esperar a una nova llei d’aquí a 15 anys per veure si la pedra angular de la impunitat del Regne d’Espanya continua sent el llast més pesant de la paupèrrima democràcia que patim?
Aquesta llei a qui més desemparades deixa una vegada més és a les víctimes de la transició, una etapa amb un clar inici, però amb un incert final, moltes vegades dubtem que hagi finalitzat. L’estat espanyol en la protecció d’aquest període intocable sobre el qual es sacralitza la constitució i la corona espanyola, no només impedeix la justícia a les víctimes en el Regne d’Espanya amb l’escut de la llei d’Amnistia, sinó que va més enllà. Amb els seus tentacles ha volgut evitar que la justícia argentina condemni a un personatge clau del franquisme i la transició com Rodolfo Martín Villa. Una figura exponent d’allò que continua sent l’estat espanyol. Martín Villa, com tants altres, romandrà en la impunitat i les seves víctimes sense justícia, un fet inacceptable.
Ja tenim nova llei de desmemòria de l’estat espanyol i restem a la interminable espera de la nova llei de memòria de Catalunya, que els canvis en la conselleria de justícia no hauria de retardar. També esperem que la nova consellera dugui a terme el més aviat possible el compromís de la seva predecessora en el càrrec, refermat pel Parlament, d’exhumar Cipriano Martos Jiménez. Compromís amb el seu germà Antonio i amb tota la seva família, també amb la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i, per tant, amb la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Article de Mónica Pérez sobre l'exhumació de Cipriano Martos Jiménez.
Amb aquesta llei de la memòria no podem dir res més que no és això el que ens calia per no sentir-nos vençudes, tan les víctimes com les defensores dels seus drets, un cop més. Aquest octubre d’aniversaris de dignitat quedarà contrastat el valor i els valors del nostre president Lluís Companys i Jover, assassinat pel feixisme espanyol, el valor i els valors de les mai prou honorades Brigades Internacionals en un nou aniversari del seu comiat, el valor i els valors d’infinitat de persones antifeixistes que van patir molts octubres de repressió. Quedarà ben contrastat amb la indignitat de qui no ha tingut ni els valors, ni el valor de fer justícia a les perdedores i fer-les d’una vegada protagonistes d’una victòria deguda.
Aquest és el text complet d'una llei amb un trist encapçalament:
FELIPE VI
REY DE ESPAÑA
A todos los que la presente vieren y entendieren.
Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado y Yo vengo en sancionar la siguiente ley:https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
Altre cop la Llei d’Amnistia no es toca. Les víctimes de la transició, les més incòmodes, silenciades i ben bé moltes anònimes, comparteixen una llosa d’injustícia, la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. Una llei d’impunitat pels botxins en vida i mort del dictador, disfressada de llei magnànima d’amnistia general a totes les víctimes del feixisme espanyol, una llei enverinada de franquisme, lloada com a màxim exponent de la reconciliació democràtica. Llei enverinada perquè en el seu article Segon, punts 5 i 6, queden amnistiats tots els delictes i faltes comesos per autoritats, funcionaris i agents de l’ordre públic amb motiu d’investigacions i persecucions i contra l’exercici dels drets de les persones.
Aquesta llei preconstitucional justifica la seva validesa democràtica per haver estat refrendada en unes Corts, diuen que democràtiques, amb diputats del Partit Comunista i del PSOE, escons d’amnèsia sobre una gran fossa plena dels seus militants. Va ser una llei tutelada pel soroll de sabres i supeditada als interessos d’aquells que continuen transitant, no pas un exemplificant pacte democràtic.
Aquesta llei va dividir perversament a les víctimes de la transició en dos grups, les d’abans del 6 d’octubre del 77 i les de després d’aquesta data. Encara que ni les primeres, ni les segones han rebut justícia, les segones quedarien fora del context de conjunt de víctimes polítiques de la repressió i passarien a formar part dels famosos casos aïllats, que a hores d’ara la justícia considera prescrits. Però el dolor de les famílies, de les seves companyes i companys, i del seu dret a obtenir justícia no tenen prescripció, igual que no ho tenen els crims de lesa humanitat, què és en realitat el que l’estat espanyol va cometre amb les víctimes de la transició, per acció i/u omissió. Hi ha qui defensa que en realitat aquesta llei no ha estat aplicada stricto sensu als botxins i que, per tant, no és una llei de punt final, llavors, per què és el topall amb què es troben tots els intents d’aconseguir justícia? Si no és així, per què la nova llei de memòria no anul·la aquesta llei, contrària a tota defensa dels drets humans? Doncs perquè la llei d’Amnistia forma part de l’arquitectura del continuisme de les estructures de poder del franquisme i del seu modus operandi.
La nova llei de Memòria es congratula de ser molt generosa perquè arriba fins a l’entrada en vigor de la Constitució monàrquica de 1978, donant suposat estatus de víctima de la repressió a militants antifeixistes com Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego o a Jordi Martínez de Foix, però no els hi dona justícia. La repressió de caràcter franquista va anar més enllà d’aquesta data magna perquè funcionaris policials, militars i judicials van continuar en els seus càrrecs, molts d’aquests van formar part de l’aparell repressor del franquisme, van ser promocionats pujant al seu escalafó i fins i tot serien condecorats pels seus serveis a la pàtria en la seva guerra bruta contra el terrorisme. Era un crim per a l’estat desaprofitar l’experiència d’aquells botxins per als seus crims d’estat.
Ens trobem de nou sense justícia i sense reparació més enllà de la moral i el copet a l’esquena. Si anem al capítol de reparació econòmica d’aquesta Llei ens trobem amb que no hi haurà ni un euro per a cap víctima, ni familiars de víctimes de la transició. El text de la llei diu que no produirà efectes per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l'Estat, de qualsevol administració pública o de particulars, ni donar lloc a efecte, reparació o indemnització d'índole econòmica o professional. Vivim en un estat aconfessionalment catòlic, on es considera una cosa amoral i lletja que les víctimes del feixisme siguin indemnitzades materialment, curiosament amb altres víctimes això no passa. Les víctimes del franquisme i la transició, i els seus familiars han d’anar justificant-se dient sempre per endavant que la seva motivació en cap cas és econòmica. Sens dubte una gran veritat, però també ho és que tenen dret a aquesta reparació sense ser assenyalats, i si no la volen per a ells, sempre la poden destinar a una lluita lloable, una d’aquelles moltes causes en les que van militar els seus éssers estimats. La reparació és un deure de l’estat i un dret de la víctima, també l’econòmica.
La nova Llei, que ha hagut de ser batejada com Democràtica perquè no hi hagi cap dubte, sense la dotació pressupostària adient i sense voluntat de fer-la complir, serà una llei com la del 2007, totalment insuficient. Només paraules a un paper, mullat, perquè a l’estat espanyol quan es fa una llei a favor d’aquells que veuen vulnerats els seus drets sempre va acompanyada de la trampa. I si les eleccions vinents guanya la dreta franquista no caldrà ni que es molestin en derogar-la, que és el que han promès, només amb presumir, com ho va fer en Rajoy, de què no va adjudicar ni un euro a aquest capítol vital per a la regeneració democràtica del Regne d’Espanya, ja tenen prou.
Aquesta nova Llei obre una porta inconcreta a investigar crims fins a l’any 1983 per a valorar qui és i qui no és víctima. Més enllà del 1983 ni tan sols això. La llei diu sobre aquesta possible investigació que es faria per si poguessin persistir elements que ocasionessin suposats de vulneració de drets humans a persones per la seva lluita per la consolidació de la democràcia, els drets fonamentals i els valors democràtics, contemplant la designació d'una comissió tècnica que elabori un estudi sobre aquests supòsits entre l'entrada en vigor de la Constitució de 1978 i el 31 de desembre de 1983, que assenyali possibles vies de reconeixement i reparació a aquestes. Aquesta Llei contempla un fiscal especial, Fiscal de Sala de Derechos Humanos y Memoria, que ja va ser posat en dubte pel Consell General del Poder Judicial. Una oficina burocràtica, on suposadament hem de creure que es duran a terme els centenars d’investigacions que no s’han fet en les darreres dècades, però tot sense cap efecte jurídic, serà com el treball d’investigació d’uns historiadors de l’estat.
Aquesta poruga llei de memòria també ha estat víctima del mercadeig polític i de l’intercanvi d’interessos dels partits, una manca de respecte imperdonable per a les víctimes i els seus familiars, agreujada en el cas de les víctimes de la transició. Malauradament ja estem acostumades a patir aquesta vergonya de dèficit democràtic, però ni molt menys resignades. Per això la lluita de les entitats continuarà i per això neixen noves associacions com el Colectivo de Olvidados de la Transición, entitat a la qual pertany el nostre company querellant a la República Argentina Marc Muñoz, per donar veu i exigir justícia en nom del seu germà Gustau i dels centenars de víctimes oblidades de la transició. Per exigir que personatges clau de la repressió de l’estat espanyol com l’inefable Rodolfo Martín Villa siguin jutjats i sentenciats com a violadors dels drets humans.
Anar a l'enllaç per comprovar la vergonyosa quantitat de fosses que han estat exhumades a Catalunya: https://fossesirepressio.cat/
Segons recull l’agència Europa Press el secretari d'Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez López, va assegurar el dimarts 18 d’octubre que "en legislatura i mitja" (sis anys) es podrien exhumar totes les fosses comunes que hi ha a Espanya i recuperar-se restes d'entre 20.000 i 25.000 víctimes perquè puguin ser lliurats als seus familiars. Dit així, grosso modo, perquè en realitat no hi ha un càlcul aproximat fidedigne de les víctimes de desaparicions forçades a l’estat espanyol.
Diu el senyor Martínez que ja s'han exhumat unes 500 fosses, uns "12.000 i escaig de cadàvers" no sols de republicans civils sinó també de personal militar, (sense especificar bàndol, al més pur estil “democràtic” espanyol). Va recordar que al principi de la Transició es va iniciar el procés d'exhumacions, però que fins a 1984 es va fer sense gens de "rigor històric", és a dir, sense identificar genèticament les restes. Nosaltres li recordem que no es va començar res, van ser els familiars que recordaven les ubicacions de les fosses, i a iniciativa pròpia, els que van dur a terme aquesta tasca sense pensar en el “rigor històric” sinó per refer-se d’una injustícia històrica amb les seves mans.
A més, el senyor Martínez ha valorat les labors d'exhumació dutes a terme des de l'arribada al Govern de Pedro Sánchez. Ha assenyalat que durant l'etapa de José Luis Rodríguez Zapatero en sis anys va haver-hi actuacions en 177 fosses, enfront de les 504 en les quals s'ha actuat en els últims dos anys. El senyor Martínez treu pit, però fer-ho quatre dècades després de la mort del dictador no té cap mèrit, i més pensant que amb les seves paraules dona a entendre que si es vol es pot, i la realitat és que no van voler. Una vergonya si pensem que en els 14 anys de govern socialista de González no es va fer res més que llençar terra sobre la memòria, fins i tot dels propis.
I continua amb superba dient que segons els seus càlculs en legislatura i mitja acaben amb les fosses comunes a Espanya, deu ser un esquer electoral per votar al seu partit, que promet per l’any 2023 uns 6,3 milions d'euros per a exhumacions. Ja estem acostumats a ser moneda de canvi en les campanyes electorals sense solució de continuïtat, però podrien fer-ho amb una mica més de respecte. És molt precipitat dir que s’hauran exhumat totes les víctimes tan categòricament, si encara no se sap del cert quantes fosses existeixen i quantes víctimes contenen. És un menysteniment per a totes i tots nosaltres dir amb tanta prepotència que es pot fer en uns quants anys el que no s’ha fet en masses, i dir-ho com si veritablement l’estat vagi a fer aquesta tasca com hauria de ser, de manera judicialitzada, sense que familiars i associacions hagin de sol·licitar-ho i haver de demanar les subvencions corresponents. Recordem al senyor Martínez que l’estat espanyol va ratificar la Convenció Internacional per a la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades i que les víctimes no només són les que resten sota terra, també ho són els familiars que esperen recuperar-les i que tenen dret a saber la veritat sobre les circumstàncies de les seves desaparicions i assassinats.
El secretari d'Estat de Memòria Democràtica de l'estat espanyol ha anunciat que el Govern llançarà en les pròximes setmanes una nova pàgina web del Valle de Cuelgamuros, que ja no es denominarà Valle de los Caídos. Aquesta monstruositat quedarà en peus, diuen que resignificada, però després de llegir els punts de l’article 54 de la nova llei de memòria, i després de sentir al senyor Martínez dir-li a un diputat de Vox, que no s’ha de preocupar perquè no es destruirà la Creu de la Vall de Cuelgamuros, sembla una gran presa de pèl. La carcúndia feixista pot estar ben tranquil·la, perquè amb lleis i sense lleis els feixistes no deixen de peregrinar al Valle, es fan fotos a les seves escales amb banderes franquistes aixecant el braç, fins i tot una unitat militar aquest estiu va rebre una benedicció al peu de la monumental Creu del Valle, una vergonya que es veu des de l’espai. Mentre nosaltres entre moltes altres creus haurem d’arrossegar la indignitat que suposa aquest símbol del nacionalcatolicisme.
Martínez també ha dit que ha reservat mig milió d'euros per a l'exhumació de víctimes del complex, un complex de l’horror on fan estada obligada les restes de les víctimes republicanes robades dels cementiris d’arreu de l’estat. Víctimes que han hagut de compartir espai amb el pare de la Falange i amb un dictador, que curiosament ha sortit d’allà abans que les seves víctimes, i tot pagat amb els nostres diners.
Segons ha detallat Martínez, fins ara s'han sol·licitat 110 desenterraments de víctimes dels dos bàndols, sempre amb les equiparacions barroeres, si bé tots aquests procediments encara són paralitzats per mandat judicial. Nosaltres afegim que ha estat a instàncies de la Asociación Para la Defensa del Valle de los Caídos, que no hauria de figurar en el llistat d’entitats de cap estat democràtic. Entre les sol·licituds està la del nostre company querellant a la República Argentina Joan Pinyol, per exhumar el seu avi Joan Colom Solé, i la de la nostra companya Carmen Contero, per exhumar el seu oncle Francisco López Álvarez.
Són més de 6000 els catalans que van ser robats i traslladats al delirant projecte de pedra del dictador, tacada de la sang dels vençuts, que va convertir en esclaus. Aquest espoli humà no només es va fer sense consentiment, sinó moltes vegades també sense el coneixement de les famílies. Civils de la resistència franquista i restes de republicans, civils o soldats, segrestats en aquella cova feixista sentint misses diàries lloant al seu assassí. Misses celebrades pels monjos okupes del Valle de los Caídos, que resten il·legalment allà des de fa més de dos anys, passant-se la llei per l’arc del triomf dels seus glorificats colpistes.
Què pensaria el President Companys d’aquesta nova llei de la memòria, ell, que en pronunciar les seves darreres paraules: Per Catalunya!, anomenava tot un poble que fa digne i lliure la terra. Què pensaria el President Companys, màrtir involuntari, representant d’aquest poble, en veure que una llei deixa òrfenes de justícia moltes víctimes? Víctimes contemporànies seves i víctimes, que van continuar lluitant per la llibertat més enllà del seu afusellament. Segurament seria contrari a aquesta llei, perquè ell a canvi de l’anul·lació del seu judici, que no és tal, perquè ja va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya, no acceptaria que ni una sola víctima restés en l’oblit. En el seu honor llegirem aquest poema:
Mort d’en Lluís Companys, poema de Joan Surinyach i Quintana, escrit el 1990.
Mi sangre es un camino ante el crepúsculo.
Miguel Hernández
El dia neix amb pupil·la constrenyida,
els núvols emplomats són gargots de projectil,
el vent gèlid apropa esbarzers al rostre.
Una sinistra estètica arrenglera fusells
que creen rosada roja en pètals de carn.
A la butxaca plecs de mocador impol·lut,
pòstuma coqueteria en la diada de la mort.
La mala nova llisca apressada, bramulant,
pels carrers davalladors del Poble Sec.
És el sant de la Teresa i ha estrenat vestit.
En saber-ne l’immolament ha empal·lidit,
i la ràbia li empeny estrips de crit gorja avall
i s’ennuega d’arestes escairades i cantelludes.
L’adolescent es palpa, de cop, malucs deprimits
per on panteixen esgarrifances d’impotència.
I quan li arriben lladrucs de gos rebel
es sent més ultratjada i envilida que una bèstia!
El PSC no ha perdut un segon per treure pit en defensa de la seva nova llei de desmemòria i el diumenge 30 d'octubre celebra al Camp de la Bota la data del 31 d’octubre com a Dia de record i homenatge a totes les víctimes del cop d’estat militar, la Guerra Civil i la Dictadura. Tot en el mateix sac. Però, com ha estat escollida aquesta data? Segons la llei es declara el 31 de octubre como el día de recuerdo y homenaje a todas las víctimas, fecha en la que se aprobó en 1978 la Constitución española por las Cortes en sesiones plenarias del Congreso de los Diputados y del Senado, y en la que se produjo veintinueve años después la aprobación en pleno de la Ley 52/2007, de 26 de diciembre, conocida como de Memoria Histórica.
I nosaltres ens demanem si es pot tenir més poca vergonya que agafar una data com aquesta, que sacralitza la seva constitució monàrquica, d’una corona llegada per un dictador. Una constitució que no representa a les persones republicanes, ni a les antifeixistes que van defensar la legalitat de la República des de les seves idees, ni a totes les que ens sentim part del seu llegat de futur. És indecent i un insult, en la línia de la transició sense fi i de la seva impunitat.
Ens demanem que pensarien les persones assassinades pel feixisme, no per un cop militar sense qualificatius com si hagués estat una assonada de diumenge, que pensarien les més de 1700 afusellades al Camp de la Bota, aquelles que van ser assassinades un 31 d’octubre per defensar un 14 d’abril. Segurament el que si els deixaria astorats és que el mateix dia s’honorés a totes les víctimes del cop i de la guerra civil, també a les que van provocar les morts d’aquelles persones amb les quals van compartir trinxera, en la línia més punyent de la farsa de la reconciliació nacional.
No sabem si és covardia, no sabem si és cinisme o simplement mala bava, però coses com aquestes ens refermen en el nostre convenciment que la memòria de les nostres víctimes és incòmoda i de que la justícia que li deuen no serà possible mentre que el cap d’estat sigui un monarca d’una dinastia boomerang, que ni volem, ni ens representa i que té les seves arrels en una dictadura sagnant. El que si sabem és que es reincidència perquè com diu la llei va ser la data escollida per aprovar la primera llei de desmemòria. Ni la primera, ni la segona són lleis de veritat, de justícia i de reparació, són pegats que desqualifiquen la democràcia de l’estat espanyol.
Per a nosaltres mentre que la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat oficial per a les víctimes del franquisme i la transició, cada dia de l’any seran dia de record i homenatge a les víctimes antifeixistes.
Com cada octubre recordem les Brigades Internacionals. Hem dedicat formoses paraules de gratitud i reconeixement, molts substantius i adjectius, tots insuficients, per a explicar la meravellosa eclosió de solidaritat que va ser les Brigades Internacionals. Dones i homes que van sacrificar-se amb total entrega i generositat lluitant contra el feixisme. Davant la situació de l’alarmant i exponencial avançada del feixisme al món i la passivitat amb la qual ho contemplem, el nostre diccionari es queda petit per honorar a les Brigades Internacionals. Per això posarem veu a les paraules del brigadista Langston Hughes, que ens recorda el valor de reclamar la llibertat com un dret inalienable.
‘Democràcia’
La democràcia no vindrà
avui, aquest any
ni mai
pel compromís i la por.
Jo tinc el mateix dret
que té qualsevol altre
d’alçar-me
sobre els dos peus
i posseir la terra.
Estic cansat de sentir dir a la gent:
“deixeu que les coses facin el seu curs,
demà serà un altre dia”.
No necessitaré la llibertat quan seré mort.
Avui no puc viure amb el pa de demà.
La llibertat
és una llavor poderosa,
que es planta
en una gran necessitat.
Jo visc aquí, també.
Jo vull la llibertat
igual que tu.
El rei emèrit i el dictador Videla. El Regne d'Espanya va ser el primer estat a reconèixer la dictadura Argentina.
Recentment, s’han estrenat dues pel·lícules que cal veure. Una és Modelo 1977, sobre la lluita dels presos de COPEL als quals vam recordar en la nostra darrera concentració davant de la desapareguda i terrible presó. Un altre film és Argentina 1985, que ens recorda quan lluny estem de la justícia.
Mentre que al Regne d’Espanya el 1985 feia 10 anys que havia mort el dictador a la República Argentina feia 2 anys que havien recuperat la democràcia. Una feble democràcia tutelada pel soroll de sabres, que va resultar ser de ferro en comparació amb la ferma democràcia d’Espanya, que va resultar de pestilent fang. L’estat espanyol venia amb bombo i plateret la seva magna transició, que ningú va voler comprar menys els súbdits, que es van creure que el món ens mirava i admirava. Mentre que el 1985 aquí s’havia girat full a força d’una alegre amnèsia amb ressaca de moguda madrilenya, de reconciliacions del conte de l’amnistia i de la victòria del PSOE, a l’Argentina es duia a terme un procés impensable aquí, ni tan sols avui dia. Mentre que aquí quasi ningú pensava en les víctimes del franquisme i ni es reconeixien les víctimes de la transició, la República Argentina portava davant la justícia la plana major dels colpistes assassins.
El 1985 la justícia argentina va posar la primera pedra del camí de veritat, justícia i reparació que necessitaven les milers de víctimes detingudes, torturades i desaparegudes des de l’any 1976. Aquí es va haver d’esperar fins a l’any 2008 per veure una interlocutòria d’un jutge espanyol, instada per la denúncia d’entitats de memòria, que va quedar en focs d’encenall. El 1985 a la República Argentina un fiscal, un funcionari de l’estat, investigava i acusava els responsables de la dictadura sota amenaces i pressions, en defensa de les víctimes de crims de lesa humanitat. Aquí el jeràrquic ministeri fiscal actuant en nom de l’estat només s’ha preocupat de protegir els botxins.
Martín Villa és ajudat perquè no rellisqui i acabi a terra. Imatge gràfica de la impunitat que encara l'empara.
El 1978, l’any que es consagrava la Constitució, era assassinat Gustau Muñoz amb només 16 anys, un Onze de setembre. El responsable de les forces repressores era Martín Villa, que havia de seure davant la justícia argentina, aquella que ha fet els deures per les seves víctimes, però en aquest cas, no per les nostres. Volem recordar a la República Argentina, que es va independitzar del Regne d’Espanya l’any 1816. Cent noranta-quatre anys després, apel·lant a aquesta independència i a la de la seva justícia, les víctimes del franquisme i la transició van dipositar les seves esperances en un estat, que ha donat grans lliçons de drets humans. Ara li demanem que no deixin orfes de justícia les nostres víctimes.
Si a l’estat espanyol en comptes de fer una enverinada llei d’amnistia dos anys després de la mort d’en Franco haguessin fet un procés com l’argentí, radiat i televisat, amb testimonis de l’horror dels crims de lesa humanitat comesos des del 1936 davant dels seus responsables últims vius. Si un fiscal actuant en nom de l’estat hagués fet un al·legat com el que va fer Julio César Strassera, s’hauria obert la porta gran de la justícia per a les víctimes. Volem llegir uns extractes d’aquest al·legat, impossible aquí ni 47 anys després de l’últim sospir d’Espanya del Caudillo.
Senyors jutges:
Aquest procés ha significat, per als qui hem tingut el dolorós privilegi de conèixer-lo íntimament, una sort de descens a zones tenebroses de l'ànima humana, on la misèria, l'abjecció i l'horror registren profunditats difícils d'imaginar abans i de comprendre després. (...)
Dante Alighieri –en "La Divina Comèdia"– reservava el setè cercle de l'infern per als violents: per a tots aquells que fessin un mal als altres mitjançant la força. I dins d'aquest mateix recinte, submergia en un riu de sang bullent i nauseabunda a un cert gènere de condemnats, així descrits pel poeta: "Aquests són els tirans que van viure de sang i de rampinya. Aquí es ploren les seves despietades faltes". (...)
Per tot això, senyor president, aquest judici i aquesta condemna són importants i necessaris per a la Nació argentina, que ha estat ofesa per crims atroços. La seva pròpia atrocitat torna monstruosa la mera hipòtesi de la impunitat. Tret que la consciència moral dels argentins hagi descendit a nivells tribals, ningú pot admetre que el segrest, la tortura o l'assassinat constitueixin "fets polítics" o "contingències del combat".
Ara que el poble argentí ha recuperat el govern i control de les seves institucions, jo assumeixo la responsabilitat de declarar en el seu nom que el sadisme no és una ideologia política ni una estratègia bèl·lica, sinó una perversió moral. A partir d'aquest judici i aquesta condemna, el poble argentí recuperarà la seva autoestima, la seva fe en els valors sobre la base dels quals es va constituir la Nació i la seva imatge internacional severament danyada pels crims de la repressió il·legal...
Els argentins hem tractat d'obtenir la pau fundant-la en l'oblit, i fracassem: ja hem parlat de passades i frustrades amnisties. (...)
A partir d'aquest judici i de la condemna que propugno, ens cap la responsabilitat de fundar una pau basada no en l'oblit sinó en la memòria; no en la violència sinó en la justícia.
Aquesta és la nostra oportunitat: potser és l'última.
Senyors jutges: vull renunciar expressament a tota pretensió d'originalitat per a tancar aquesta requisitòria. Vull utilitzar una frase que no em pertany, perquè pertany ja a tot el poble argentí.
Senyors jutges: “Mai més".
Alfonsina Storni
El poema "Injusticia", de l’Alfonsina Storni, reflecteix el sentiment de tota una generació que va patir l’estigma de l’etiqueta rojo. Generació que va engendrar una generació que va créixer prement les dents davant la humiliació i la repressió dels seus pares, impotència i dolor que va germinar en resistència antifranquista. Injustícia en majúscula que els culpables de matar la legalitat republicana assenyalessin com criminals les víctimes dels seus colpistes i abominables crims.
Tenía entonces diez años.
Robaron algún dinero
De las arcas de mi madre.
Fue un domingo... ¡Lo recuerdo!
Se me señaló culpable
Injustamente, y el reto
Que hicieron a mi vergüenza
Se me clavó aquí, ¡muy dentro!
Recuerdo que aquella noche
Tendida sobre mi lecho
Llegó un germen de anarquía
A iniciarse en mi cerebro.
Sempre és per a nosaltres motiu d'alegria que una companya o company rebi un reconeixement, sempre ben merescut. Per això volem felicitar el nostre company Felipe Moreno Martín, que el dijous 27 d'octubre, va rebre el premi Celestí Boada, alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet afusellat al Camp de la Bota. Un premi atorgat a la seva trajectòria de treballador incansable per a la recuperació de la memòria, també la de la seva ciutat.
Nosaltres ens afegim a aquest reconeixement a un company ferm en les seves idees i coherent en les seves lluites. Una excel·lent persona i magnífic company del feixuc camí de la lluita per totes les víctimes del franquisme i de la transició, des de les més reivindicades a les més oblidades.
.jpg)
Felipe i Lluís, sou molt grans!
Sabem que per a tu, des de la teva generositat, aquest premi és compartit, compartit amb els teus pares que van patir la repressió i que et van llegar la seva gran dignitat. Compartit amb les teves companyes i companys de militància antifranquista, que van pagar un alt preu per combatre la dictadura. Compartit amb tota la gent de totes les lluites que han format part de la teva vida sempre solidària amb l'oprimit per combatre la injustícia. Sabem que també compartit amb totes i tots nosaltres, per això et donem les gràcies. La nostra més sincera enhorabona estimat Felipe, tot el nostre respecte i admiració, i esperem compartir amb tu, mentre que totes les nostres reivindicacions no siguin escoltades, aquest espai antifeixista d'exigència de justícia.
.jpg)
Gràcies Felipe!
EFE/Quique García
La injustícia política, la injustícia judicial, que han patit els oblidats que van voler combatre la injustícia social, ens interpel·la directament en uns temps on lluitar per una societat justa és combatre el feixisme. Una injustícia social que ens envolta i davant la qual no podem tancar els ulls.
Juan Andrés Zúñiga
Poema de Juan Andrés Zúñiga.
Hoy la vi
En un carro tirado por un caballo flaco
En la cara resignada del cochero
Y en su carga de bazofias y cacharros.
Hoy la vi
En las costillas de un niño abandonado
En la bolsa asesina que inhalaba
Y en sus ojos de futuro desangrado.
Hoy la vi
En las monedas que pedían unas manos
En una bolsa vacía de alimentos
Y en un bolsillo que no tiene ni un centavo.
Hoy la vi
En la tristeza de un desocupado
En su mirada perdida e impotente
Y en el latir de su corazón acorralado.
Hoy la vi
En las arrugas dolientes de un anciano
En sus ropas grises y harapientas
Y en el asir enclenque de sus manos.
Hoy la vi
En la torpeza de un pibe de mi barrio
En su ignorancia que no ha tenido escuela
Y en sus palabras de escaso diccionario.
Hoy la vi
En el manso sentir de un inmigrado
En su hablar distinto y cauteloso
Y en su temor a ser discriminado.
Hoy la vi
En la impudicia de unos pies descalzo
En el llanto de hambre de un niñito
Y en el dolor de unos padres desahuciados.
Hoy la vi
En una niña con un crío entre sus brazos
En un banco vacío de una escuela
Y en un cuaderno con sus hojas en blanco.
Hoy la vi
En dos botellas de vino, del barato
En el alma que a ellas se aferraba
Y en la falta de un puesto de trabajo.
Hoy la vi
En los ranchos de chapa de mi barrio
En la canilla sin agua; en la letrina
y en la basura que revuelven unas manos.
Hoy la vi
Pasearse obscena y con descaro
En un coche que cuesta un tanto más
Que la casa que no tienen mis hermanos.
Hoy la vi
En un restorán de esos, de los caros
Donde el patrón paga un plato de comida
Al mismo valor que el salario de un empleado.
Hoy la vi
en la billetera de un señor acaudalado
En la conciencia sucia del usurero
Y en el erario que tienen hoy los bancos.
Hoy la vi
En el traje que usa el diputado
En el vestido de la presidente
Y en los gastos reservados del estado.
Hoy la vi
La vi y la veo en todos lados
Y la seguiré viendo mientras viva
Muy a pesar mío y de mis hermanos.
El company de la Brigada Intergeneracional, el cantautor Dani Caracola, ens va acompanyar amb la seva guitarra i la seva veu solidària en la nostra 143 concentració. Gràcies per ser sempre al costat de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i de la nostra Mesa de Catalunya. De tot cor!
Totes les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina són un exemple de militància en els drets humans, un exemple de compromís amb la veritat, la justícia i la reparació. Totes i tots estem orgullosos de pertànyer a un col·lectiu que no deixarà de reivindicar els drets de les víctimes del franquisme i la transició davant de la defensa de la impunitat dels botxins per part de l'estat espanyol. I totes i tots tenim molt clar que sense la nostra tasca de denúncia i la de moltes altres entitats, els més que millorables avenços d’aquesta nova llei de memòria, amb totes les seves mancances, no hauria estat possible. Si algú s’ha de posar la medalla per reivindicacions històriques com l’anul·lació dels judicis a tot l’estat, som nosaltres, ni responsables polítics, ni partits. Ha estat la força insubornable de qui no ha abandonat la lluita pels drets de totes les víctimes i que continuarà a peu de carrer fins que totes i cada una rebi justícia. Així només dir-vos que ens retrobem al novembre. Gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada